El famós article…

A PROPÒSIT DE LES SUBVENCIONS PÚBLIQUES ALS NOSTRES ESPECTACLES ACB
Guillem López Casasnovas

Aquest és un article que no pot escriure un polític menorquí en actiu o algú que aspiri ser-ho. Hi ha poca cosa personal a guanyar amb la reflexió d’estiu que vull participar amb el lector desapassionat que vulgui continuar llegint, en el benentès que probablement la complicitat mútua tampoc no canviarà previsiblement res per si mateix d’un dia per l’altre. Però com que crec que s’ha de dir el que vull dir (em consta que hi ha més gent que ho pensa i no ho diu), m’atreviré a fer-ho sense més embuts.

El que vull comentar té a veure amb ‘el que som’ i amb el que potser ‘pensam que som’ els menorquins, i la idea que vull recollir es reflecteix en concret en com hem inflat recentment alguns globus que identificaré amb ‘els nostres ACB’ i que ara comprometen algunes posicions més raonables. Ho diré en genèric, de manera que els noms i les referències vindran en minúscula i sovint a tall d’exemple. Em preocupa de tot el procés el fet de com hem anat bufant dia a dia amb les subvencions públiques els globus dels ‘nostres acbs’, i que reclamen ara com mai algunes d’aquelles entitats que conreen l’espectacle ACB: incloc aquí, a més del bàsquet i el volei, algunes espurnes de l’excel·lència operística i altres delicatessen de les que ens hem dotat també recentment a l’illa.

Concretaré els comentaris que segueixen en l’esport de més alta categoria (el bàsquet, tot i que en serà metàfora) a què ha accedit sorprenentment una petita comunitat com la nostra que just supera els vuitanta mil habitants, i que compta amb equip d’ACB. Que consti que a jo també m’agrada el bàsquet i l’òpera, tot i que, a la vista del preu que impera a alguns altres indrets en què habito, no hi vaig gaire. Em referiré amb els comentaris, en particular, a les elevades (elevadíssimes) subvencions que estan rebent els ‘nostres ACB’ per a mantenir inflat un globus que té un cost i unes necessitats de finançament que no es corresponen a la nostra realitat, del ‘que som’, i que si no hi posam més sensatesa, del que ens pot portar a pensar ‘el que no som’. Multiplicau, si no, per cent aquestes subvencions i cercau-ne referents a Catalunya, o per sis-cents si voleu un referent estatal, ja que és aquesta la proporció del que som en el conjunt de les comunitats, i veureu la importància de les xifres.

Efectivament, jugar avui a l’ACB (repeteixo que és sinònim per altres activitats també) és el resultat artificial d’una activitat subvencionadísima a partir dels doblers dels contribuents: una espècie de globus que hem inflat i que ha generat tanta il·lusió com frustració crearà quan rebenti. Mentrestant, la cara més professional d’una activitat mercenària de (grans) estrelles de l’espectacle, que cobren retribucions milionàries (i més encara en podrien cobrar si volem eliminar el parèntesi que els qualifica com als millors), en un entorn de negocis i directius, gerents, professionals, etc., que s’han acabat inscrivint, tàcitament, per la via de la subvenció, a la nòmina de les entitats públiques. Res a dir si el suport financer de tot el muntatge té base privada o si les subvencions públiques (no les nostres, sinó les estatals, principalment, que hauríem d’exigir sense pors) es limiten a compensar legítimament la insularitat (passatges, necessitats de pernoctació, premis i distincions a l’esport base i/o competitiu, altrament de nul·la significància). Però no sembla lògic que aquestes es generalitzin per a l’esport ‘espectacle’. Així, aprofitant el seu impacte popular, en el context electoral i les pretensions polítiques de ‘quedar bé’ des d’una certa irresponsabilitat financera, els ‘nostres ACB’ passen avui la safata indiscriminadament a totes les administracions (com si els diners no sortissin d’uns mateixos contribuents), en una dinàmica de veure qui subvenciona més, qui es seu a lloc preferent de la llotja o ‘palco’ de l’espectacle popular. Algunes subvencions avui són implícites: no cobrar per serveis prestats que es carreguen al pressupost públic, avals donats d’abaratiment de crèdit…; altres són explícites: les transferències corrents, l’assumpció dels costos financers del deute. No hi hauria com posar-les totes sobre la taula per a fer-ne un aprenentatge d’elecció social, de llibre, per a valorar el cost del que es fa respecte de les alternatives que es deixen de fer i es podrien fer a igual quanties. Algú en pot donar comptes, de tot plegat? Vet aquí un primer símptoma que no fa sinó alimentar greuges comparatius…

I és que poden acabar sobrevivint finalment només les entitats que aconsegueixin ‘jugar l’acb’ (categoria bronze inclosa?), tot i generant una pressió popular per a mantenir-se amb més i més finançament. És això el que volen les nostres administracions? Quin és el senyal donat a la resta d’entitats que lluiten amb la rutina de cada dia amb molt menys glamour?

Val a dir que alguns dels nostres ACB han unificat com ningú ho havia fet fins ara el sentiment menorquinista: la mobilització de l’ideal de ‘guanyar al Barça’ no té fronteres, tot i que ho haguem de fer sense cap menorquí a les nostres ‘esquadres’. Em preocupa aquí tant el què com el com de l’objectiu. És aquesta la il·lusió col·lectiva que ens ha de ‘fer país’? Quin ha de ser el paper de les administracions públiques en aquesta comesa? Entenc primàriament que hauria de ser subsidiari al de la iniciativa privada, proporcionat als seus mitjans i més orientat a objectius socials que són aquells que el mercat no contempla, que no en els crematístics. Aplicat al tema que ens ocupa, jo diria que s’hauria de centrar en l’esport de base o en la promoció de la cultura, i no a pagar nòmines d’esportistes d’elit.

Ja sé que el món funciona així a molts altres llocs i que algú ja pot pensar que estic posant plom a les ales. Sé d’administracions que fins i tot tenen els drets d’imatge d’esportistes (on ho deuen posar en els seus actius patrimonials?, on són els interventors públics quan així ho accepten?); altres administracions els subvencionen amb transferències corrents (contracte programa pel cost fix de funcionament) i de capital (per a les instal·lacions). I quin drama quan aquest cost no es reflecteix a vegades en el ‘panem et circense’ esperat, i davant d’un pavelló semi-buit han de quasi regalar les entrades per no quedar en evidència! Posseir, i així haver de mantenir conseqüentment un club de futbol, com fa algun ajuntament, no sembla que hagi de ser la missió d’una corporació pública igual que no ho és mantenir un sistema fiscal que ofereix un tractament privilegiat per a les rendes d’alguns esportistes multimilionaris, fent dumping internacional per a afavorir que els ronaldos, que cobren ‘net d’impostos’, no migrin. O és que ens hem begut l’enteniment?

El contraargument del que dic sol ser assegurar que això incentiva l’esport. Estem, però, segurs que es promou així l’esport? Si pots veure el Barça cada setmana, aniràs veure s’Atlètic de Villacarlos, fora que en siguis un gran seguidor local? Els fillets no han de fer l’esport de contemplar asseguts davant de la tele l’espectacle de n’Alonso –curses que ells no faran mai–, sinó l’exercici activitat per si mateixos, per humil que aquest sigui, tot i entenent que la competició és la prova de superació d’un mateix i no l’emulació d’algú que té uns mitjans, unes capacitats innates o genètiques que ell no tindrà mai.

Ja entenc que els ACBs en genèric mouen autobusos i gent que no hauria anat altrament a l’espectacle del bàsquet professional o de l’òpera, i que ara se’n confessa amant (és un exemple), i que això també té un impacte econòmic cert (tot i que obrir i tancar una tanca, com deia el vell Keynes, també té efecte multiplicador però amb escàs valor social). Està clar que sí: tota oferta crea la seva demanda, en particular si abolim el mecanisme del preu. De davall de les pedres en surten d’afeccionats (per què no?) a un preu que no arriba ni a una tercera part del cost ben comptat!

Aquesta és una aixeta, la de les subvencions, que quan s’obre és molt mala de tancar, en particular a una administració polititzada com la nostra. Què passaria si s’Atlètic de Ciutadella (són exemples) pugés a la segona B, i més encara, a l’A, que ja es sap que en el temps tot pot dependre de quants diners inicialment algú més llençat hi vol posar en el projecte! Inflar un globus i tocar la porta de les subvencions és molt temptador: amb quin criteri es pot després racionalitzar? En un món de recursos il·limitats res és un problema, ja que no cal prioritzar. Però si aquest no és el cas, s’han de cobrir amb impostos locals i generals les quantitats que es paguen als nostres herois particulars? Les opcions socials han de ser unes altres: no estem parlant de sobrefinançar un hospital (prou que alguns el vam recolzar tot i que per dimensió estricta no li ‘tocava’ a la població de Menorca) o l’atenció mental, o de millorar el capital humà d’uns joves amb inserció laboral molt pobra. Estem parlant de diners per a l’espectacle.

Està clar que sempre podrem trobar algun exemple que avali aquell malbaratament versus algun altre: ‘si tanmateix el que no ens subvencionen aquí s’ho gastaran allà’ o ‘amb informes que no serveixen per res, o en cotxes i viatges oficials’… De fet, a ses Illes hi podem afegir que ‘fins i tot s’ho poden acabar gastant en una casa de cites!’, o en partits de tennis, i d’una sola tacada! I que posats a gastar, millor aquí que a Mallorca o a Madrid.

Alerta, tanmateix, amb l’hiperrealisme que aquestes constatacions contenen, barallades com estan amb una ètica pública absent del debat, d’uns recursos que, en tant que públics, s’han de gastar millor que els propis, responent a l’esforç de tots i cadascun dels ciutadans contribuents. Un malbaratament, des d’aquesta perspectiva, mai en pot justificar un altre…

Per tant, i en resum, a jo ja m’agrada el bàsquet, l’òpera i moltes altres coses, que, a més, ajunten també les il·lusions d’una comunitat. Però crec que ha arribat el punt, si més no a futur –ja dèiem que aquestes coses no es canvien d’un dia per altre– que els contribuents demanem als polítics de les nostres administracions que no es deixin emportar per aquest pendent. Tenim una illa com la que tenim i sense necessitat d’ofertes artificials, per excel·lents que siguin, ens podem sentir prou orgullosos. Si ho estem de ver, més hauríem de lluitar encara per a la seva preservació. Ser com som té alguns inconvenients, però també alguns avantatges. Molts, al meu entendre. No confonguem, però, el que som –disfrutem-ho– amb el que alguns ens poden fer creure que som, ja que tard o d’hora ens posarà a tots, innecessàriament, en evidència.

(Diario Menorca, 10/08/2007)

Impactes: 0

Esports i política, altra vegada

El primer dimecres de mes mon pare i jo vam poder gaudir des del lateral de la primera graderia del Camp Nou del partit de Champions FC Barcelona-Rangers FC. A fora, els escocesos gats o serens ens volien comprar les entrades emperò vaig xampurrejar que nanai i els motius del nanai. A dins, teníem afeccionats de Glasgow pertot. Alçaves la vista i miraves el magnífic estadi i veies un festival de banderes: les estelades amb blau o sense, alguna d’escocesa, moltes de britàniques, bastantes de l’Ulster, una de gran d’Irlanda, cap d’espanyola (tret de la que per collons ha de lluir allà dalt).

A Glasgow hi ha molts pubs on t’indiquen amb un cartell a l’entrada que t’abstinguis d’entrar-hi amb samarretes del Rangers o del Celtic, que és l’altre equip de la ciutat. Els dos equips de Glasgow, les dues afeccions escoceses de la ciutat industrial d’aquell país, representen, com en poques bandes, dos models podríem dir que politicosocialreligiosos diferents i en segons què antagònics. Els noms dels dos clubs i els colors dels seus uniformes diuen molt i la connotació irlandesa és evident simplement amb l’afluència de nord-irlandesos a Glasgow amb els ferrys que connecten ambdues illes els dies de partit. Els afeccionats del Rangers animaven -a falta de cap cosa a destacar en el joc dels seus- l’Espanyol, sí els pericos. Els Almogàvers responien mostrant una gran bandera irlandesa i una de catalana i tornem-hi que no ha estat res. Canta que cantaràs i dues apreciacions: una de meva, no m’estranya que a Escòcia plogui tant. I l’altra, de la fila del darrera, “aquests escocesos només saben fer whisky”. Per cert, vam guanyar 2-0.

Ahir Escòcia (que té selecció, banc nacional que emet moneda, petroli, parlament i un partit polític -l’SNP- que ha guanyat les darreres eleccions i que diu que prou d’UK) es jugava contra Itàlia poder ser a l’Eurocopa. Finalment van guanyar els mediterranis (1-2, arbitrava un nefast àrbitre, un tal Mejuto) i els escocesos es tornaran a quedar fora de la fase final, l’any que ve a Suïssa i Àustria. Irlanda tampoc no hi serà. Ara per ara, no tenc selecció per aquesta Eurocopa, tret de la que elimini Espanya i/o França.

També ahir dos exprimera jugaven la lliga de segona a Tarragona: Nàtic-la Real. Van acabar empatant a 1. Hi ha crisi a la Real. Es veu que uns xinesos de la Xina la volen comprar. Quina sort ser seguidor de clubs que no es poden comprar perquè no es poden, ara per ara, vendre: el Barça i l’Osasuna.

Impactes: 0

Gent de color (de color negre, s’enten)

Querido amigo blanco: Un par de cosas deberías saber:
Cuando yo nací, yo era negro.
Cuando empecé a crecer, era negro.
Cuando voy a la playa soy negro.
Cuando tengo frío sigo siendo negro.
Cuando tengo pánico soy negro.
Cuando me enfermo soy negro.
Inclusive cuando me muero continuo siendo negro.

En cambio tu, mi querido amigo blanco.

Cuando naces eres rosado.
Cuando empiezas a crecer te pones blanco.
Cuando vas a la playa te pones rojo.
Cuando tienes frío te pones azul.
Cuando tienes pánico te pones amarillo.
Cuando estas enfermo te pones verde.
Cuando te mueres te pones gris. Y tu todavía tienes los huevos de decirme que yo soy de color !

Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi

Impactes: 0

Espanya

Real com la vida mateixa, em limit a transcriure (i traduïr) la conversa -dir-ne surrealista me sembla d’una prudència excessiva- que vaig mantenir abans d’ahir amb el telèfon del Ministerio de Educación y Ciencia espanyol (+34 902 218 50 per si qualcú hi vol telefonar). Per centar la cosa, us diré que era el tercer dia d’intents telefònics infructuosos i la gestió en qüestió també l’havia intentada els cinc dies anteriors per internet. La cosa va anar així:

-(JO) Bon dia, jo telefonava per demanar cita prèvia per passar a recollir la credencial XXXX-2007 d’homologació del títol XXXXXX-XXXX, tal i com m’indiquen en la comunicació rebuda per correu la setmana passada.

-(EL FUNCIONARI) Molt bé, anem a veure quin dia em dóna el sistema,… ja ho tenim: 4 de desembre.

– (JO, INGENU) Perfecte, 4 de desembre. Em comfirma per favor l’horari i adreça on he d’anar?

-(EL FUNCIONARI, AMABLE) Paseo del Prado 28, de 9 a 17:30 hores.

– (JO, MÉS AMABLE)  Perdoni un moment, no li havia comentat, jo vull torn per la delegació de Barcelona. Hi deu haver un error en el sistema perquè resulta que jo tot els tràmits els fet durant els dos anys i escaig que fa que dura el procés a la delegació del Ministerio a Barcelona i és en aquesta delegació on vull anar a recollir el paperet en qüestió.

– (EL FUNCIONARI, AMABLE) Ja, però és que l’entrega només es fa a Madrid. 

– (JO, COMNEÇ A ESTAR EMPRENYAT) A veure si ho he entès bé: m’està dient que la única possibilitat és que em desplaci per recollir el document a Madrid?

– (EL FUNCIONARI, AMABLE) Si, i pensi que ha de ser el dia 4 de desembre, si no, no l’antendrem.

– (JO IL.LÚS, INTENTANT RAONAR) és a dir, que cal que em demani un dia de festa, pagui un bitllet d’avió, tren o autocar i em desplaci a Madrid només per recollir un simple paper?

– (EL FUNCIONARI, ENTENDRIT, CONCILIADOR) bé, si vol, a partir del 4 de desembre pot demanar que li enviem per correu a la delegació de Barcelona,… Tardarà uns quatre o cinc mesos.

-(JO, FRANCAMENT FLIPAT, PERÒ SENSE PERDRE VOLUNTAT CONCILIADORA) perdoni,… m’està dient que eventualment trigarà de quatre a cinc mesos la tramesa per correu intern del Ministerio d’un document des de Madrid a Barcelona?.

-(EL FUNCIONARI, SENSE PERDRE MAI LA SEVA AMABILITAT INICIAL) Sí, és clar,…. però anem a veure: és que, vivint vostè a Barcelona (NO SABRIA DIR PERQUÈ, PERÒ CREC QUE AQUÍ VA INTRODUIR UN JUDICI DE VALOR MÉS ENLLÀ DEL SEU ZEL PROFESSIONAL) ja deu saber que a Catalunya no hi ha res que funcioni.

-(JO, AQUÍ JA SIDERALMENT EMPRENYAT, PERÒ SENSE PERDRE ELS PAPERS) perdoni, però aquest comentari venint d’un funcionari públic com vostè que paguem amb els impostos de tots, ni tan sols em permeto de tenir-lo en consideració.

-(EL FUNCIONARI, EN L’ÚNIC MOMENT DE TOTA LA CONVERSA EN QUÈ ES VA MOSTRAR ABSOLUTAMENT EMPRENYAT, ARA VEUREU PERQUÈ) que més voldria jo que ser funcionari: jo no sóc més que un simple personal laboral.

-(JO, LA REVENJA) doncs ja m’imagin, ja, el greu que li deu sebre a vostè no ser funcionari.

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI) ja ho pot ben dir.

-(JO CANSAT I PREOCUPAT PER LA CARA QUE POSAVEN ELS MEUS COMPANYS DE FEINA QUE S’HAVIEN ANAT ENGANXANT AL MEU MONÒLEG): molt bé idò, anirem a Madrid. Si no fos molta molèstia, em podria mirar de trobar un divendres capvespre per minimitzar l’impacte en la meva jornda laboral.

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI): doncs miri, sap què passa? que si tothom demanés el dia i hora que li vingués en gana, ja no faria falta que els gastéssim la quantitat de calerons que costa el sistema informàtic de cita prèvia i el personal d’atenció telefònica. Jo li don el que em surt de la màquina.

– (JO) per cert, el sistema de reserves per internet no funciona

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI): ja pot ser ja, fa unes setmanes que la gent ens ho diu. A vam, a vam (ESFORÇ DE MAGNANIMITAT) Miri, quin dia diu que voldria vostè? el set de desembre,… a no, el set és pont i està tancat. A més, del 21 de desembre al 8 de gener també tenim tancat, hauria de ser més endavant.

-(JO FIRSÓS) sap què? deixi-ho fer, el dia 4 de desembre diu? idò a Madrid hi falta gent

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI) tengui en compte que no tancam al migdia, pot venir a les dues o a les tres que trobarà obert. També pot enviar un conegut o una gestoria amb una autorització davant notari i original i fotocòpia dels documents peruquè ho facin en nom seu.

-(JO) moltes gràcies, que passi un bon dia (PENJ EL TELÈFON SENSE DEIXAR OPCIONS DE RESPOSTA, M’AIXEC DE LA CADIRA, I TOT PRENENT UN CAFÈ AMB EL MEU COMPANY DE DESPATX QUE FA UN ANY QUE VA ARRIBAR DE COSTA RICA, LI EXPLIC QUE COSES COM AQUESTA SÓN LES QUE EM FAN SENTIR CADA DIA -UN POC MÉS SI CAL- ENFORA D’ESPANYA. ELL, QUE JA N’HA PASSADES UNES QUANTES DE SIMILARS EN ELS DOTZE MESOS QUE DUU VIVINT AQUÍ, EM DONA LA RAÓ I M’EXPLICA QUE DEMÀ NO HI HAURÀ CAFÈ. SE’N VA A ESPANYA: LI ACABEN DE CONVOCAR UNA REUNIÓ DE FEINA A MADRID). 

 

Impactes: 0

Enderrock and roll

Al diari Última Hora d’avui es pot llegir el següent:

Costas urge a derribar los hoteles junto a la playa en Son Bou y Cala Galdana
El impacto de algunas construcciones erigidas junto a la playa y la imposibilidad de renovar concesiones que la ley ya no permite aconsejan derribar y reubicar hoteles como los asentados en primera línea de Cala Galdana y Son Bou, ambos erigidos en los años 70 y pertenecientes a la cadena Sol. Además, en Cala Tirant (Es Mercadal) se plantea el derribo a largo plazo de un complejo ilegal que ocupa la franja costera.

Ni el informe de «Estrategia para la Sostenibilidad de la Costa» ni el propio director general explicitan cómo se acometerá esta actuación.

Molt bé. Fantàstic. I si els donam idees, a aquesta gent, de com fotre a terra aquests despropòsits arquitectònics?

Impactes: 0

Oriol Bohigas parla avui d’Es Polígon de Maó

Sense intenció de desviar el tema, que és molt interessant, m’agradaria reproduir una part d’un artícle d’Oriol Bohigas que avui publica El País (ara també anomenat el períodico global o més valdría dir imperial en español). L’article porta per títol “És Polígon de Maó”
“Este verano he vivido un par de semanas en una de las ciudades más afectadas negativamente por su polígono: Maó. Es polígon, como lo llaman, es casi la única referencia comercial de la ciudad y es el peor paisaje y la peor condición para la convivencia y la cultura. Los viejos suburbios y las viejas periferias eran horribles pero, por lo menos, se organizaban en la prolongación de las calles existentes, en las rudimentarias plazas de los cruces viales y en la pervivencia de algunas identidades históricas. Pero ahora el suburbio-monstruo, es polígon, está inhumanamente desconectado, sin referencias urbanas, sin ninguna posibilidad de que algún día se integre a la continuidad urbana y a sus significaciones. Los grandes edificios prefabricados de planta baja con estructuras de urgencia y materiales dispuestos a soportar grandes rótulos de propaganda desvirtúan cualquier referencia civilizada. Lo que en la periferia tradicional podía incluso aceptarse como gesto pintoresco en el que se mezclaban desconcertadamente funciones diversas, incluso las residenciales -por más residuales que fueran-, ahora es un desierto de asfalto con árboles agonizantes y aceras resquebrajadas, sin ni siquiera un signo de urbanidad. El suburbio ha pasado a ser un monstruo frankensteniano en el que cada pieza comercial autónoma, insolidaria, no logra participar en la composición de un conjunto urbano. El suburbio ha vencido, convirtiéndose en un monstruo.”

Impactes: 0

L’equip del poble?

Ningú no s’ha atrevit a fer-se ressó d’unes magnífiques declaracions d’en Guillem López Casasnoves (persona totalment autoritzada per a parlar-ne) sobre la subvencionitis del Menorca Bàsquet. Ningú. Bé, n’Emili de Balanzó ho va provar i, la setmana passada Miquel Borinot, des de la revista Es Carrer hi tornava a incidir en la crida feta per aquest gran especialista en despesa pública.
Crec que aquí hi ha un bon tema de debat: hi ha arguments que expliquin que les institucions hagin de mantenir en peu un projecte de bàsquet professional a Menorca o allà on sigui? Mirau que intent fer la pregunta de la manera menys tendenciosa possible, sense caure en valoracions abans d’entrar en el debat, perquè crec que en aquest tema hi ha gent a favor i en contra dins del mateix blog, com també n’hi deu haver entre els nostres visitants callats (fins quan?). I m’agradaria que Xalandria esdevingués un espai de reflexió i debat d’una qüestió que l’ésser políticament correcte i allò que “avui no toca” i el fet que “hi ha massa vots en joc” han condemnat a un silenci punyent i injust, especialment venint de qui venia la invitació al debat.

Impactes: 12

El general okupa

Demà n’Alejandre és el convidat a la tertúlia de l’Ateneu de Maó. Jo no hi aniré, no puc, però des d’aquí m’agradaria que em respongués la pregunta següent i que no és nova a Xalandria:
– Quina diferència hi ha entre l’okupació inicial de Llucalari i la que estan fent vostès a l’illa del Rei?
A més, al diario menorca, edició digital, els lectors poden fer preguntes a Arturo Bagur, batlle de Maó. Com que no me ve bé escriure al web del diario que arrecera l’ultradreta més carpetovetònica i cavernària de l’illa, des d’aquí li voldria demanar a n’Arturo a veure si l’ajuntament, és a dir tots, que ell encapçala pensa fer res contra aquests ursupadors que s’estan carregant (per a més inri) una part del nostre patrimoni natural, el dels illots, i per què no ha fet res fins ara per a aturar-ho.
I prou.

Impactes: 0

Feina i Canvis

Fa dies que pens en escriure aquesta entrada. En aquests darrers dies l’enfocament ha anat canviant, volia parlar del que és per noltros “sa feina”,  una activitat que li dedicam tantes hores al llarg de l’any, i sembla que hagi passat desapercebuda per als xalandriers des que vam inaugurar aquest blog. Encara no hem fet masses mencions de les nostres feines i arrel dels nous esdeveniments que m’estan passant, aprofitaré per xerrar-ne una estona…

Durant més de dos anys he disfrutat molt de fer feina amb adolescents i formant adults per a una millor inserció socio-laboral. Hem passat moments de tot, aquí he conegut sa meva parella, he fet amistats jo crec que per tota sa vida, però també he topat amb gent de la qui he après que no vull ser mai així (s’ha d’aprendre de tot i de tothom), però el que he après més aquests anys és que fer una bona feina mai depèn només de si tu ho fas bé o malament, de si tens un millor o pitjor company de feina, de tenir pocs o més  recursos, el que he après és que sense un bon equip directiu, sense un cap vàlid, tot allò altre positiu que et rodeja no funciona. Se que no dic res que no estigui escrit i estudiat i posat damunt moltes taules rodones, però quan ho vius de primera mà, t’adones de quant important és. A vegades segur que ens hem plantejat quin tipus de líder ens estimam més: un líder molt directiu, que interfereix en totes les decisions que vas prenent, un líder que et deixa fer bastant, però que es passa de laisser fair, aquell que va de col·lega, però després quan t’ha de donar una ordre no hi ha amic que valgui…és un paper difiicil, no dic que no, però sabem que és clau per un millor ambient de feina…

Jo ara m’en vaig a fer feina a cas es “germà ric” i la clau  que m’ha fet decidir aquest canvi ha estat la direcció d’aquest departament, no ens enganyem, el tipus de contracte també ha ajudat eh, però ha estat un aspecte molt important a tenir en compte. Jo també hauré de fer de “líder” de l’equip del qual seré responsable,……només esper saber-ne prou….o aprendre’n més…..o …..

Impactes: 0

Gateshead

Des de fa 5 setmanes vivim a un municipi que és diu Gateshead. Està situat al sud de Newcastle, just a l’altre del riu. La ciutat té moltes coses interessants. Tanmateix el més famós és el “Gateshead Multistorey Car Park” que teniu a la foto. És una icona de l’arquitectura brutalista no ja d’Anglaterra sinó de tot el món. Potser el reconeixeu de la pel·lícula “Get Carter”. Una de les escenes més importants es va filmar al local de dalt de tot. L’aparcament està situat just al centre i té unes vistes excel·lents sobre el riu. Per sort prest el demoliran. Cada dia pas per davant per agafar el metro. Se’m fa difícil comprendre que algú quan el vam fer això era el futur i la modernitat.

gasteshead multistory car park.jpg

gasteshead multistory car park.jpg

Impactes: 0