General

Esteim assistint a una gran ofensiva contra el ja molt precari estat de les autonomies. Aquesta ofensiva ja s’ha portat per endavant les caixes d’estalvi. Tot sembla indicar que la política lingüística de Catalunya és la propera victima. L’objectiu final de l’ofensiva són les autonomies. Els sectors més moderats parlen obertament de rescatar les competències en comerç i caça, els més radicals parlen de re-centralitzar l’educació i eliminar TV3. Per mar, terra i aire, els poders fàctics Madrid estan atacant els tres pilars bàsics del nostre país – la llengua, l’autogovern i el sistema financer.

Llegiu més

Views: 0

Aquest és un article que feia molt de temps que volia escriure, però sempre se’m resistia Açò és així en part perquè tenia – i encara tenc – molts dubtes sobre el tema, però sobretot perquè tenia – i encara tenc – por a que s’acusi del que no som. Avui m’hi atreviré, avui parlaré d’immigració.

Dia 28 de desembre durant una bona estona Plataforma per Catalunya – un partit xenòfob i racista – va superar el 3% de vots que els donàvem 3 diputats al parlament. Finalment no va treure representació parlamentària tanmateix els seus 75.000 vots són un avís molt seriós que no podem deixar de banda. Si PxC no va arribar al 3% és perquè el PP va endurir el seu discurs anti-immigració durant la campanya electoral fins a límits insospitats. L’èxit del PP – va treure 18 diputats – té més a veure amb el videojoc de n’Alícia on es mataven immigrants i independentistes que amb el seu espanyolisme rampant – que només tenia per objectiu tancar una possible hemorràgia de vots cap a Ciudadanos. El PP va plantejar les eleccions catalanes com un camp de proves per un nou discurs més autoritari i xenòfob que sense cap dubte desplegarà a les properes municipals. No m’estranyaria que Maó sigui una de les ciutats elegides. No deixa de ser irònic que el partit que va obrir les portes a la immigració sigui el que faci bandera de l’anti immigració

Quan parlam d’immigració el més normal és parlar de degeneració moral i política o de nacionalisme excloent. Em sembla pixar fora de test, un error. El que ens hauria de preocupar no és l’existència de partits racistes i autoritaris, sinó d’un context econòmic i social que alimenta la l’autoritarisme i la xenofòbia. El que és realment important és que hi ha cada vegada més gent que està disposada a votar opcions autoritàries i racistes, és a dir que considera l’autoritarisme la resposta política necessària a una situació econòmica i social cada vegada més incerta. Que ha passat aquí?

Llegiu més

Views: 0

He estat dues vegades a Irlanda. La primera vegada vaig ser a Belfast a un congrés, era el gener del 2002. M’hi vaig quedar un dia més per visitar Falls Road (el barri catòlic) i Shankill Road ( el barri protestant). Eren els primers anys del procés de pau i l’optimisme es respirava per tota la ciutat. La guerra civil més llarga i més cruenta de l’Europa occidental havia acabat. La visita em va impressionar amb els murals, les banderes i els murs. El procés de pau ha estat exemplar però els murs que separen els dos carrers encara hi són.

La segona vegada vaig anar a County Claire per visitar en Griff. Si no ho record malament era el març del 2005. La costa oest d’Irlanda és molt bella, i la seva gent molt amable. El que em va impressionar més tanmateix va ser la bombolla immobiliària. El que vaig veure no em va agradar gens. Les cases creixien com bolets sense cap mena d’ordre, ni infraestructura. El descontrol era evident i el gust arquitectònic molt discutible, d’importació americana. Cases grans, ostentoses amb columnes a la façana de colors ocres i roses. Al país li deien el Celtic Tiger però més avait semblava Marbella una mica més verd i sense palmeres.

Llegiu més

Views: 2

[Nota:Aquesta entrada és una aportació que no m’ha demanat ningú a la taula rodona que en Joel modera dissabte dia 20. És també la segona part de l’escrit “qui ha de pagar la factura de la univeristat” (16 oct 2010)]

Aquesta tardor s’ha anunciat una reforma integral del sistema universitari britànic. La proposta del govern és que els estudiants es facin càrrec del cost íntegre de la llicenciatura. Ara bé no haurien de pagar res per avançat sinó una vegada guanyin un mínim de 25.000 Euros bruts anuals. És una reforma de gran abast que comporta un canvi radical de tot el sistema. El que està en joc no és només qui paga la factura sinó la funció mateixa de l’educació superior. Amb aquesta reforma la universitat deixa de ser un bé públic i passa a ser un proveïdor de serveis acadèmics; els estudiants deixen de ser estudiants i passen a ser consumidors de serveis. L’estat es reservara tan sols la funció de regulació del mercat. És una reforma per tant profundament liberal que descansa en uns principis econòmics d’oferta i demanda. La clau de volta del sistema són les preferències teòricament racionals dels estudiants de 18 que amb la seva decisió, la “consumer choice”, guien la provisió d’educació superior. La seva decisió estaria teòricament guiada per les expectatives de guany futur. És a dir, com més expectativa de guany, més probable és que els joves vulguin estudiar aquella llicenciatura. (Però saben realment que volen els estudiants de 18? és realment racional que tot el sistema descansi en les preferències individuals d’un grup tan carregat d’hormones i tonteries?).

Llegiu més

Views: 1

Si visqués de manera permanent a Menorca hauria respòs al darrer article d’en Santi de manera més positiva. Però no és el cas. Jo sóc dels que apareixen a la secció de Menorquins del Món. La meva resposta venia molt condicionada per uns esdeveniments que cauen enfora a la majoria dels lectors d’aquest article. Dimecres passat Gideon Osborne (més conegut per George), ministre d’economia del Regne Unit, milionari i aristòcrata (i només 5 anys més gran que jo) va anunciar el programa de retallades més gran de la història de la gran Bretanya. El programa durarà 4 anys i té per objectiu és la desaparició de tot el dèficit. Les principals mesures anunciades són les següents.

Llegiu més

Views: 3

El creixement de la universitat ha estat espectacular. El 1984 a l’estat espanyol existien 34 universitats, quatre d’elles privades, les quals comptaven amb 700.000 estudiants. Avui hi ha 77 universitats, 17 de les quals privades, 184 campus universitaris i 1 milió i mig d’estudiants. A Anglaterra la història és molt similar. Fa 50 anys només el 6% dels joves anava a la universitat – que era gratuïta per a tothom. Actualment el percentatge de joves que van a la universitat ja arriva al 45%, un 10% més que fa tot just 15 anys. El que no ha crescut tan ràpid és el pressupost, ni a Anglaterra ni a Espanya. Així vol dir que la despesa per estudiant ha baixat, en el cas d’Anglaterra fins a un 30%. Avui tenim més estudiants i menys recursos.

Llegiu més

Views: 1