Publicat al Diario Menorca 15 març 2011
Molt a prop de Newcastle hi ha una població costera anomenada Whitley Bay. En un dia de sol les seves platges estan plenes de fillets que fan castells d’arena, famílies que passegen i joves que desafien l’equilibri damunt una planxa de surf. Whitley Bay ocupa un lloc privilegiat en la cosmologia Geordie. És la platja de Newcastle on des de fa més de 150 anys les classes treballadores gaudeixen dels dies de festa -els anomenats Bank Holiday-, la primera conquesta social de la revolució industrial. Whitley Bay és una típica estació turística de costa com n’hi ha tantes a les Illes Britàniques. Construïda a mitjans del segle dinou, tenia tots els ingredients del turisme de masses de primera generació: els gelats de vainilla, els Fish & Chips greixosos, els teatres de comèdia, els espectacles de titelles més coneguts com Punch & Judy shows, els cotons de sucre, les sales de joc. La joia de la corona era el seu parc d’atraccions que es deia The Spanish City. Dire Straits en fa referència a la cançó Tunnel of Love “…Like the Spanish City to me when we were kids….”
Whitley Bay ja no és el que era. The Spanish City fa molts anys que va tancar. El van demolir a finals dels anys 90. Al seu lloc hi ha ara una escola i un descampat. Només hi queda la seva cúpula fabulosa, un dels millors exemples d’Art Deco d’Anglaterra. Els bars de la South Parade encara estan plens els dies de festa, però la majoria dels establiments hotelers o bé han tancat o bé s’han convertit en residències de gent gran. A Whitley Bay ja no es fan concerts ni espectacles de titelles i el passeig marítim està ple d’establiments comercials tancats i barrats. L’optimisme i la modernitat que es respirava als anys 20 del segle passat han deixat pas a una imatge de tristesa i desolació. Per sort Whiley Bay està ben connectat amb metro i s’ha pogut transformar amb un suburbi benestant de Newcastle.
Whitley Bay, Morecambe, New Brighton i sobretot Blackpool són llocs importants de la cultura occidental. Va ser aquí on per primera vegada les classes populars i treballadores -les mateixes que anys més tard transformaran l’economia de Menorca- van gaudir de vacances pagades, de la promesa capitalista d’un futur feliç. Amb els seus llums de neó importats d’Amèrica i les sales de ball amb noms exòtics, Whitley Bay era un cant a l’optimisme i al consumisme. La seva màgia però no va resistir l’arribada dels vols xàrters. Als anys 60 i 70 aquestes estacions de costa van perdre tota la seva aura en benefici de destins més càlids, molt especialment Mallorca. El boom turístic que va transformar les nostres illes va condemnar Whitley Bay a l’ostracisme turístic. Les conseqüències han estat devastadores. La majoria de les estacions de costa britàniques són avui llocs depriments i deprimits amb uns índex altíssims de pobresa i exclusió social.
Cala en Porter queda lluny de Whitley Bay. Ara bé les seves històries estan entrelligades. I és que molts dels hàbits que defineixen el paisatge turístic de Menorca tenen el seu origen a les costes fredes del nord d’Anglaterra, en els somnis democràtics i consumistes que es van incubar a les ciutats industrials angleses ennegrides pel carbó. El parentiu de Whitley Bay i Cala en Porter ens hauria de servir com a recordatori del futur que potser ens espera: ciutats fantasmes sense turistes, promeses de futur que han entrat en decadència, temples de la modernitat que han passat de moda, ruïnes de la civilització de l’oci. Whitley Bay, Sa Cala i s’Arenal formen un paisatge fràgil i alhora fantàstic que ens parla de desitjos d’abundància i somnis de felicitat. És difícil subestimar la seva importància per a la cultura occidental.
Visits: 0