Paul Mason, un dels millors reporters que actualment té la BBC, va fer un article a principis de mes que portava per títiol “twenty reasons Why it is kicking off everywhere?“. La tesi de Paul Mason és que al centre de les revolucions a l’orient mitjà hi ha una nova categoria sociològica “The graduate without a job”, el llicenciat sense feina. Les revoltes que estan transformant el món àrab estan instigades pel descontentament de tota una generació, una generació que ha invertit temps i sobretot molts diners a formar-se i que de sobte veu com la promesa d’un futur millor s’ha esvaït. L’article també parla de noves formes d’organització social en xarxa més i horizontals així com de la debilitat de les grans narratives polítiques. S’hi detecten les idees de Hard and Negri – a qui van convidar al seu programa.
Hi ha moltes diferències entre el món àrab i el les societats del sud d’Europa. La més important és clar té a veure amb el sistema polític. A Europa es compleixen uns mínims democràtics i al món àrab no. Tanmateix també hi ha moltes similituds. La categoria del llicenciat sense feina és parafrasejant Marx “Un espectre que (també) atemoreix Europa”.
Estudiar, formar-se, llicenciar-se és sobretot una inversió (personal i col·lectiva) en el futur. És també una de les bases en que descansa el consens social. És una inversió que generalment produeix retorns elevats. La gran majoria dels que han estudiat una llicenciatura de la meva generació (i de les prèvies) tenen una feina millor i més estable. En el cas d’Anglaterra es calcula que un llicenciat guanya uns 120.000 Euros de mitjana més (a preus constants) durant la seva vida laboral.
Tot indica que aquesta relació entre estudiar i estabilitat laboral s’està començant a trencar, sobretot en el cas de l’estat espanyol. Ens trobam per una banda que estudiar és més necessari que mai. No oblidem que el col·lectiu més afectat per la crisi de moment és el de la construcció. Per aquest col·lectiu la manca de formació és un problema que retornar a la feina. No es estrany que hi hagi tanta gent que hagi tornat a les aules.
Ens trobam per altre banda amb uns límits del sistema educatiu. A l’estat espanyol, el sistema educatiu, sobretot la universitat, està pensat sobretot per accedir a la funció pública. La universitat és bàsicament una escola de formació de funcionaris, una acadèmia que prepara el temari de notari, metge, mestre, etc. Hi ha moltes excepcions és clar, sobretot concentrades a les zones més industrials. Ara bé els límits del sistema educatiu són ben visibles. I és que les administracions públiques han deixat de ser fonts de treball. Aquest any es convoquen un fracció de les places que es convocaven fa uns anys. I això continuarà igual durant molts anys. No es preveu una tornada a les alegries dels anys 80, 90 o 2000 ni a curt ni a mig termini.
Que passarà amb tota aquesta generació que s’està preparant per un futur que ja no és? Quina serà la resposta d’aquesta generació educada en l’abundància que es trobi amb un futur més gris del que s’esperava? I si a tot això hi sumam inflació i retallada de prestacions? i el twitter, el facebook, els blogs….
[podeu seguir paul mason a @paulmasonnews]
Visits: 0
Certament el futur es presenta incert, Pau. Superat el famós “Peak oil” i amb tot de noves economies que han emergit, a Occident haurem de fer passes enrera. Podem viure raonablement bé amb menys bens materials, menys serveis, menys transport, menys consum, i també menys feina. El gran repte és fer-ho de forma que el resultat sigui mínimament equitatiu, perquè la tendència actual de molt d’atur, molts subsidis i molts impostos emcabrona tant a uns com a altres. Avam si no seria més raonable treballar tots però menys.
En quant a la generació que surt ara mateix d’una llicenciatura, em sembla que és la generació menys espavilada de la història, almenys aquí. Dubto molt que acabin montant una revolució com els àrabs, que duen tota la vida havent-se de cercar les garroves. I quan dic poc espavilada no xerr de capacitats sinó d’actituts, eh.
Haurem de canviar moltes coses. Per exemple, jo crec que el discurs de l’esquerra s’hauria d’orientar a intentar conservar uns serveis universals mínims en sanitat i educació, i assumir que la resta ens l’haurem de cercar pel nostre compte. Que les pensions, les subvencions, el funcionariat, les feines fixes per tota la vida, etc són coses que no formaran part del nostre futur.
En el fons, açò que planteges en si mateix és un poc més del que deia. El problema no és que es convocaran poques places de funcionari als propers anys, el problema és que els funcionaris deixaran de ser-ho, es carregaran els seus convenis i passaran a ser treballadors com els del sector privat, o privatitzats directament. Els primers de la llista són els de AENA. I açò passarà perquè, com hem xerrat moltes vegades, el sector públic, a part d’ineficient, ja no és sostenible.