General

Aquest estiu les cartes des de Newcastle no parlen de política. La darrera entrega publicada –  el 24 d’agost del 2014 – fa un repàs del viatge a Islàndia. Podeu veure les fotos de la ruta aquí

Quan l’home és un accident
L’arribada a Islàndia no deixa a ningú indiferent. Amb una simple mirada des de la finestreta de l’avió n’hi ha prou per concloure que aquí la natura és la gran protagonista. Et dóna la benvinguda un paisatge inhòspit, salvatge i ventós, un paisatge lunar sense vegetació, de terra negrosa amb camps de lava i cràters arreu, un desert fred. A l’altra banda de la badia s’hi entreveu la silueta del volcà que segons Jules verne porta directament al centre de la terra. Com diu Xavier Moret (1) aquí l’home és un accident. Islàndia és un país d’una extensió similar a Anglaterra on hi viuen poc més de 320.000 persones. Agafam el flybus que ens ha de portar a Reykjavik, la capital més septentrional de la terra. És una ciutat esquizofrènica que combina la delicadesa escandinava del centre amb una planificació territorial a l’americana i un deix de ciutat post comunista a les afores. Reykjavik és una ciutat senzilla però molt cool. És famosa per les seves farres salvatges i la seva bohèmia més hipster. Que hi fa una ciutat tan delicada com aquella en un lloc tan desolat?

Llegiu més

Views: 2

Un cop acabada l’anàlisi del marc legal de la llengua, ens centram a veure quina és la situació del català en altres àmbits d’ús, pocs però prou representatius, per tal d’escatir-ne la realitat sociolingüística. En aquesta part de l’exposició, agafarem com a fil conductor l’Informe sobre la situació de la llengua catalana que, cada any, elabora la Xarxa Cruscat, tot i que hi anirem incorporant altres dades complementàries per centrar-nos, sempre que sigui possible, en indicadors menorquins i illencs.

Llegiu més

Views: 1

Si ens centram en la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, arpovada pel parlament illenc el 29 d’abril de 1986, cal, en primer lloc, llegir l’exposició de motius. Aquesta part del text no té valor legal, però explica moltes coses.

Llegiu més

Views: 6

El Domini Lingüístic de la llengua catalana, dins de l’Estat Espanyol, abasta les comunitats autònomes de les Illes Balears, Catalunya, País Valencia, Aragó i Múrcia. Si analitzam els respectius estatuts d’autonomia veiem que no tots desenvolupen allò que preveu l’article 3.2 de la Constitució.

Llegiu més

Views: 1

Hem vist que hi ha diferents maneres, a nivell estatal, de gestionar la diversitat lingüística, i com aquestes polítiques es concreten, entre d’altres aspectes, en diferents graus d’oficialitat de les llengües. El que farem a continuació és centrar-nos en la situació actual de la llengua catalana, concretament en quin és el seu estatus legal. Quatre estats hi estan implicats, perquè el domini lingüístic de la nostra llengua inclou territoris escampats geogràficament a Espanya, França, Andorra i Itàlia.

Llegiu més

Views: 2

Article publicat a Diario Menorca, dia 28 de Juliol de 2014
Dia 4 de Juliol Joan Pons Alzina es demanava en un dels millors articles que s’han a escrit a Menorca aquest any perquè no s’ha resolt satisfactòriament la seguretat de les festes de sant Joan. L’article proposava una interpretació que crec molt plausible. Argumentava que no s’han posat barreres als jocs del Pla «perquè es considera que les baralles dels bergants per agafar l’anella i els trossos de carota, amb el morbo afegit del perill de l’atropellament, són emocions iguals de legítimes que les corregudes dels cavall». Amb aquesta frase Pons Alzina posava el dit dins la nafra tot relacionant els problemes de seguretat amb la cultura de la masculinitat. S’ha discutit abastament sobre la massificació turística, la irresponsabilitat dels mallorquins, la proliferació de terrasses i ara resulta que el problema d’ordre públic té a veure més aviat amb el libido i la testosterona dels bargants. Potser que ha arribat l’hora que parlem de la masculinitat com a problema.

Llegiu més

Views: 1

Ens centrarem en un camp concret de la Política Lingüística, el que trobam aplicat a nivell estatal amb l’objectiu de gestionar la diversitat pel que fa a les llengües presents al territori. D’acord amb Albert Bastardas, podem fer una gradació a partir d’un continum “que aniria d’un extrem de màxim reconeixement de la igualtat oficial de les diferents llengües parlades per les poblacions fins a la nul·la existència de disposicions oficials en favor de cap varietat lingüística que no fos l’única adoptada amb caràcter exclusiu per l’Estat”. En l’extrem més favorable al que Bastardas anomena “multilingüisme igualitari” hi situam Bèlgica, Suïssa i Canadà. Aquests estats, organitzats de manera federal, grosso modo reconeixen més d’una llengua com a oficial de tot el territori, però oficialment són monolingües a nivell intermedi. Diu Bastardas, tot parlant de Suïssa:

Llegiu més

Views: 2

Una llengua que no s’empra per a escriure es desfà, s’empobreix, es mor i jo no vull que es mori

Pere Melis, Josep Pla i Menorca

Tot i que no són entitats vives, les llengües també desapareixen. I mai no ho fan per causes naturals, sinó que al darrere hi sol haver fenòmens extralingüístics que ho expliquen. Si estenem la metàfora mèdica a aquest camp, maldarem en aquesta sèrie de textos per intentar d’establir l’estat de salut de la llengua catalana, de manera molt genèrica, i d’analitzar-ne la simptomatologia. L’origen del que els lectors xalandriers podran llegir en diferents entregues (que ningú no s’espanti: onze, cada diumenge, fins al 28 de setembre!) és la intervenció que un servidor va fer a la Jornada d’Estudi i Homenatge a Pere Melis, organitzada per la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, celebrada el passat 12 de juliol a Citadella, la qual, per cert, està donant ja alguns fruits evidents.

Llegiu més

Views: 1

Hi ha qui pensa que un dels aspectes més característics d’aquests temps líquids o hipermoderns que estem vivint és la tendència dels ciutadans a convertir-se en consumidors acrítics, als quals tot allò que els donen ja els va bé. Aquest procés que degrada la persona es pot pal·liar (i, amb un major esforç, evitar) exercint la crítica, és a dir, fer funcionar el criteri, des de la perspectiva constructiva, és a dir, fonamentada i rigorosa i amb l’objectiu final de contribuir a la millora.

Aquest exercici d’higiene ciutadana, avui, vull exercir-lo al voltant de la sessió del Mèdit Fillets, del 15 de juliol de 2014, a la qual vaig assistir (era la segona vegada que ho feia) i que em va deixar, en acabar, un sabor agredolç a la boca, esper que per una manera poc curosa, sense cap mala fe al darrere, de fer les coses.

Llegiu més

Views: 1

Nova entrega de les cartes des de Newcastle publicat a diario Menorca dia 7 de Juliol del 2014

Des de fa uns mesos al meu timeline s’omple de piulades que exalten amb desmesura la bellesa de l’illa. Es tracta de llepades de mel de turistes que han estat repiulades per @turismoMenorca, l’organisme oficial encarregat de la promoció turística. Entenc perfectament per què ho fan. El boca orella és la millor manera de promocionar un destí turístic. És més efectiu posar en megàfon als que parlen bé de l’illa que dissenyar campanyes publicitàries buides de contingut. La imatge de Menorca que es dibuixa al meu timeline és d’allò més positiva amb constants referències a la idea de paradís. Qualsevol diria que Menorca és Xauxa, un lloc on «sa misèria mai s’ha conegut».

L’estratègia de Turismo Menorca (per cert ni Turisme, ni Tourism) no és un fet aïllat. Des de fa uns quants anys s’ha imposat l’obligació moral de parlar sempre bé de l’illa. No fer-ho és vist com un senyal de traïdoria a la pàtria (i a la seva principal font de riquesa el turisme). Un bon menorquí és aquell qui canta les meravelles de l’illa, qui mostra els racons ocults als turistes, les seves cales més amagades. Ara mateix hi ha en marxa una campanya institucional que dóna la benvinguda als turistes amb fotografies de menorquins entranyables. La campanya ens convida a somriure als turistes a ser-ne els seus servidors. Ca nostra és ca vostra
Sóc el primer a parlar desmesuradament bé de l’illa tanmateix em resulta incòmoda aquesta imatge de Menorca com si fos la millor del món. Qualsevol diria que esteim davant una versió menorquina de l’España va bién. L’exaltació desmesurada de Menorca no només té per objectiu vendre l’illa als turistes potencials, sinó també crear un consens entre els menorquins que sigui favorable als interessos del turisme. Es tracta d’infondre el missatge que tot allò que és bo pel turisme no és criticable, que l’èxit de l’economia depèn de la nostra acceptació incondicional del fet turístic. Ara ens diuen que estimar Menorca ja no passa per evitar la seva destrucció sinó per abocar-se al turisme.

Llegiu més

Views: 2