El segon eix de l’informe de la Xarxa Cruscat ens mena al context sociopolític, àmbit que, amb l’educació, ha concentrat les majors amenaces pel que fa a l’estat actual del català. En una situació de contacte de llengües, amb una d’elles minoritzada, com és la catalana, són importants la política i la planificació lingüístiques dels lideratges institucionals, com també ho són les accions de la societat civil.
Pel que fa a al poder polític, aquesta darrera legislatura, que ja s’acaba, ha implicat canvis en la gestió del poder estatal i autonòmic en sentit contrari a la normalització lingüística, amb una especial involució a Aragó (ja ens hem referit al canvi de nom de la llengua, ara oficialment LAPAO, i a una normativa insuficient) i a les Illes Balears. Aquí, la política contrària a la llengua catalana s’ha concretat, a nivell autonòmic i en la darrera legislatura, en un seguit de mesures de les quals cal citar la supressió de la Direcció General de Política Lingüística i del COFUC (el Consorci per al Foment de l’Ús del Català) i, sobretot, l’aprovació de la modificació de la llei de Funció Pública i la posada en marxa del TIL (de què parlarem més endavant). L’aprovació de la nova llei de funció pública, la llei Gornés, ha suposat, a més de la supressió del requisit de coneixement del català per a gairebé tots els funcionaris, i en paraules de Gabriel Bibiloni, de la UIB, “una veritable destrucció de la legislació que suposava una certa protecció legal de la llengua catalana que […] quedarà en una situació d’oficialitat teòrica, completament buida de contingut, i convertida en una llengua totalment prescindible”. La modificació d’aquesta llei, a més, ha implicat la derogació de cinc decrets importants pel que fa a la presència del català en l’administració o, també, ha esmenat el redactat d’algun dels articles de la Llei de Normalització Lingüística, com ja hem vist, tot i que l’exemple més conegut és el de l’article 14.1, que ha passat a dir que “els Topònims de les Illes Balears poden tenir com a forma oficial la catalana o la castellana i la catalana conjuntament”. Sembla que aquest article no obeeix a cap demanda real a nivell d’illes, perquè només un municipi de la Comunitat Autònoma, Maó, s’ha acollit a la segona possibilitat, la qual, com ja va fer públic un informe de la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, no presenta cap tipus de rigor filològic, és a dir, científic.
Seguim. Que no hi hagi hagut canvis, a nivell autonòmic i en la darrera legislatura, al País Valencià, ha fet que allí es mantingués una situació també desfavorable a la normalització de la llengua catalana. Poc o gens, tampoc, no ha canviat la situació a Andorra, l’Alguer i la Catalunya Nord, territoris, a més, amb dinàmiques polítiques diferents a les espanyoles i que ens defugen. A Perpinyà acaben de canviar de batle, no de partit, tot i que ha anat d’un pèl que no hi governàs l’ultradreta del Front Nacional. Allí els mandats duren sis anys.
A Catalunya, ens els darrers anys, hi ha hagut unes eleccions anticipades, el 25 de novembre de 2012, i un augment significatiu de les manifestacions sobiranistes. En aquest context, les dinàmiques del poder pel que fa a llengua catalana, les més favorables de tot el domini lingüístic, mantenen la continuïtat dels darrers anys. Les amenaces vénen per la via legal i des de l’Estat, ja sigui en forma de sentències o en forma de noves lleis, com la LOMQE, que “posa contra les cordes” el model educatiu català. De fet, com veurem, la legislació en l’àmbit educatiu impulsada per la nova cojuntura política s’ha convertit en una de les principals amenaces per a la llengua catalana, amb la posada en marxa, al País Valencià i les Illes, de models educatius pretesament multilingües.
Abans, però, i seguint en l’anàlisi del marc sociopolític, l’Informe destaca que, des de la societat civil hi ha hagut una important reacció a l’hostilitat institucional per part de sectors favorables a la Normalització Lingüística. Si ens centram a les Illes Balears, tot i que l’informe és de 2012 i no les recull, cal citar que les majors manifestacions de la història illenca es van fer en contra el TIL la tardor passada. Altres mostres de les reaccions de la societat civil han estat les campanyes dels llaços, les diades per la llengua o els Sant Sebastià Literaris contra els Premis Ciutat de Palma Bilingües, encapçalades per entitats com l’Obra Cultural Balear o, aquí, Acció Cultural de Menorca, entre d’altres.
En un sentit totalment contrari, les polítiques institucionals desfavorables a la Normalització Lingüística també han donat ales a petits grupuscles secessionistes que, afavorits pels poderosos altaveus de què disposen (i que els fan semblar més del que realment són), es dediquen a llençar consignes acientífiques (qüestionant subtilment no la unitat de la llengua sinó la seva integritat, confonent resgistres, àmbits d’ús i llengua estàndard, promovent ortogràfies com a mínim pintoresques però inacceptables, etc.) empesos per motivacions que no tenen res a veure amb el rigor filològic i el sentit comú.
Visits: 1