Pel que fa a l’àmbit educatiu, l’informe de la Xarxa Cruscat destaca les amenaces que suposen per a la llengua l’entrada en vigor de la nova Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa, la LOMQE, ja vigent parcialment i que, entre d’altres punts, preveu que només la llengua castellana sigui vehicular de l’ensenyament. A més, des dels poders autonòmics valencià i illenc s’han endegat sengles projectes, pretesament multilingües que, amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès, han fet baixar significativament la presència de la llengua catalana als centres educatius.
A les Balears, els primers moviments en contra de la presència normalitzada del català en el sistema educatiu es va fer al curs 2012-2013, amb la implantació explícita de l’elecció de la llengua vehicular al 2n cicle d’educació infantil i al 1r cicle d’educació primària, que donà uns resultats aclaparadors a favor del català. Ara bé, és amb el Tractament Integrat de Llengües, el TIL, que s’ha evidenciat una política educativa totalment contrària a la normalitat de la llengua catalana, des del moment en què s’inspira en una ideologia igualitarista que, a la pràctica, dóna per bona una situació de desequilibri: no s’haurien de tractar per igual dues (o tres) llengües quan una d’elles es troba en situació de minorització. Fer-ho és una manera de comdemnar la que es troba en inferioritat. Per qüestions d’espai, no podem valorar, amb dades, com s’ha concretat ja, en dos anys d’aplicació del TIL, el descens de la presència del català. A l’IES Joan Ramis al proper curs, davallarà, a primer i segon d’ESO, aproximadament del 70% al 40% el número de matèries impartides en català respecte dels temps en què era vigent el Decret de Mínims. I sense que aquest decrement impliqui moltes més hores d’anglès. La llengua que realment augmenta la seva presència és la castellana. Ens situam, al primer cicle de l’educació secundària en un context semblant al que Pau Obrador cita al seu “Estudi sociolingüístic a l’Institut Joan Ramis i Ramis”, relatives al curs 1996-1997, en què segons l’autor “tenim que a primer i a segon d’ESO el català és molt residual (ni d’enfora es compleix el propòsit d’impartir almanco un 50% de les assignatures en català)”. L’anormalitat d’aquell moment es donava en no complir-se el que deia la llei. Ara, l’anormalitat ve donada paradoxalment pel compliment del marc legal.
Hi ha molt a dir respecte de la llengua i l’educació, no només a les Illes. Acabarem apuntant algunes dades per a la reflexió que proporciona la Plataforma per la Llengua: a la Catalunya Nord, quatre de cada deu alumnes demana un ensenyament bilingüe francès-català, només 7 alumnes de 230.000 (un 0,003%) ha demanat l’escolarització en castellà a Barcelona, mentre que 155 unitats escolar en català han estat eliminades o estan en perill per al proper curs al País Valencià. Finalment, hi ha 107 universitats europees fora del Domini Lingüístic que imparteixen llengua i cultura catalanes (21 al Regne Unit, 19 a Alemanya; només 9 a la resta d’Espanya).
Visits: 0