Ismael Pelegrí i Pons

(Article publicat al diari Menorca el passat 3 de setembre)

Ramon Llull és un nom fonamental de la nostra llengua i literatura. És, de fet, la figura més universal de la cultura catalana de tots els temps. Per açò, quan el currículum de l’ESO a les Illes Balears marca, entre d’altres objectius, que els alumnes han de «comprendre els textos representatius de la literatura en llengua catalana des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, reconèixer i valorar la seva intencionalitat, la relació amb el context sociocultural i les convencions dels gèneres com a part del patrimoni comú» i, a batxillerat, han de «conèixer les característiques generals dels períodes més representatius de la literatura catalana, com també saber-ne contextualitzar els autors i les obres més destacades», queda clar que, en la concreció de l’aula, Ramon Llull hi ha de ser un nom central.

Els alumnes poden conèixer, així, un autor potent i atractiu alhora. Primer, perquè va viure més de vuitanta anys en una època en què pocs hi arribaven. La imatge que en tenim, la d’un vellet bonhomiós de llarga barba cana, hi ajuda. Aquesta dada, anecdòtica, pren relleu en saber que Llull va dedicar els darrers quaranta anys de la seva vida a escriure prop de tres-cents llibres. Quin altre autor coneixem amb una productivitat semblant? A més, el primer, el Llibre de contemplació en Déu, quatre vegades més llarg que el Quixot, va ser escrit originalment en àrab, i en català i llatí després. La seva obra completa, que s’està publicant, és colossal: un corpus format per desenes de milers de pàgines.

Llegiu més

Views: 0

Si hi ha un nom que ha destacat a nivell cultural aquest estiu menorquí és el d’Antoni Moll Camps. No és l’únic, evidentment. Som en una època de l’any prou farcida d’esdeveniments d’aquesta mena (podria citar, pel que fa a aquells en què ha participat d’alguna manera l’IME, el retorn d’Illanvers, l’homenatge a Montserrat Roig o la presentació, a càrrec de Xavier Pla, d’un llibre força interessant, El món d’ahir de Joan Estelrich). Però per a un servidor, emocionalment, Moll Camps ha esdevingut la gran fita d’enguany.

Llegiu més

Views: 5

No és la meva intenció aprofitar aquesta tribuna pública per fer autobombo i parlar-vos de la meva vida privada. Qui em coneix ja sap de la meva discreció i de les meves reserves davant de la manca de privacitat que corre pel món internàutic. Però el tema que vull abordar m’hi empeny. I és que, de fa uns anys ençà m’he avesat a córrer pel Camí de Cavalls. Ja sé que hi ha una autèntica dèria amb l’anomenat running, la qual cosa diu molt de la societat que ho fomenta: he llegit que, segons una enquesta feta a Barcelona, hi ha el doble de gent a qui li agrada sortir a córrer respecte de la gent que diu practicar el futbol. Jo som un simple corredor per motius pràctics que ara no em ve bé d’explicar. Només diré que ja sortia a fer quilòmetres molt abans que aparegués aquesta febrada. En el meu cas, a més, no es tracta tan sols de fer esport. Per exemple, algunes de les coses que he escrit darrerament a Xalandria s’han pensat a més de cent cinquanta pulsacions, hiperventilant. En vista dels resultats, no sé si ha estat profitós, de fer-ho així. Mentre corr, però, les idees flueixen a les totes (i el problema és recordar-les en acabar la cursa).

Llegiu més

Views: 0

L’estiu és una època pròdiga per a la lectura. El temps que s’allibera amb les vacances ho permet. El clima hi empeny. Les hores de sol són més bones de passar si hom pot seure a la fresca amb un bon llibre a les mans. De fet, qualsevol moment del dia és ideal per endinsar-se en els universos proposats per les lletres impreses. En paper. I amb un llapis a la mà, perquè subratllar és intrínsec al fet de llegir. Es complementen.

Durant l’hivern he anat acumulant llibres de cara a l’estiu. Una lleixa de la prestatgeria s’ha acabat convertint en una mena de sala d’espera lectora. Però la realitat s’acaba imposant al desig i, d’aquella pila de volums, només alguns han acabat a la biblioteca personal de l’estiu mentre que d’altres, que semblaven prioritaris, s’han quedat condemnats a l’ostracisme. I, enmig, s’hi han anat afegint títols de darrera hora que, de fet, són els que han acabat resultant algunes de les lectures més plaents de la temporada. Però, què condiciona la tria? Què fa que, en acabar un llibre, n’enceti un altre de determinat?

Llegiu més

Views: 5

Amb aquesta frase tan contundent acaben algunes rondalles menorquines en les quals, el protagonista, empès per la cobdícia més material, acaba triant de manera equivocada: la pinta d’or o les unces d’or, per exemple, en tost de la dama. Hi ha qui creu, fins i tot, que aquesta frase maleïda ve a ser el millor resum del caràcter dels menorquins. Potser és molt agosarat, açò darrer, però no deixa de ser ver que la saviesa continguda en la literatura popular no surt del no-res. I, pel que es veu, els menorquins algun deix devem tenir, en la nostra idiosincràsia, d’egoisme, de materialisme cec i, en conseqüència, de curterminisme. No és que siguem indignes del do de ser menorquins, com va dir el poeta; és que, malauradament, el do, per ara, és així: serem pobres tota la vida. Pobres econòmicacament, però sobretot d’esperit.

Llegiu més

Views: 4

A l’estiu, i condicionat per la residència a Alcalfar, anam a comprar a Sant Lluís. Hi ha alguns comerços que ens agraden especialment per a abastir-nos de carn, peix, fruita, verdura, pa… És a dir, dels queviures bàsics. Una de les comoditats que presenta omplir la senalla en aquest poble és que les distàncies, a Sant Lluís, són curtes i tot allò que es necessita es troba en un radi inferior als dos-cents metres, concentrats bàsicament en el Cós, el carrer central que vertebra la població, creada pels francesos als segle XVIII.

Llegiu més

Views: 0

He de reconèixer que, durant les vacances, estic molt desconnectat dels mitjans de comunicació i no seguesc l’actualitat informativa de la mateixa manera que en altres moments de l’any. Açò no vol dir, però, que de tant en tant no hi tengui accés. Ho dic perquè m’ha semblat percebre, a partir del que he llegit puntualment per la xarxa i en paper darrerament i arran d’alguna conversa amb gent coneguda, que la reforma del tram de la carretera general entre Maó i Alaior segueix essent motiu de polèmica. Veig que és, aquest, un tema recurrent i que les obres, per sort fallides, que en el seu dia va endegar el general Alejandre, encara cuegen. Hi ajuda, segurament, que ens trobam en l’època de l’any en què les carreteres illenques suporten més pressió i que, per anar de Maó a Ciutadella, cal prendre’s les coses amb calma. Ara bé, crec que convertir la carretera en un cavall de batalla polític és una tria perillosa, almenys de la manera en què s’ha fet.

Llegiu més

Views: 0

Des de fa cinc anys, per tal d’alleugerir la calor del juliol, la secció de llengua i literatura de l’IME organitza una jornada d’estudi i d’homenatge a algun personatge la trajectòria del qual hagi destacat en l’àmbit de la lingüística o en el literari (Antoni Moll Camps, Àngel Mifsud, Pere Melis i Pau Faner en les edicions anteriors). Un lustre ens permet parlar d’una activitat totalment consolidada en l’agenda cultural illenca. També, d’una jornada, crec, que és totalment necessària: a més de fer un reconeixement a una tasca personal concreta, permet de fer arribar al públic els resultats de la feina acadèmica, la qual no tindria sentit si no acabàs revertint en la societat.

Llegiu més

Views: 2

Fa tot just un any de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. S’ha escolat, per tant, una quarta part de la legislatura i, almenys en alguns mitjans, hem pogut llegir-ne valoracions i balanços, sobretot allí on els resultats van suposar canvis en les forces de govern. Bàsicament, el Partit Popular va cedir el govern autonòmic i, pel que fa a la nostra illa, el Consell Insular i una sèrie d’ajuntaments, com el de Maó, Ciutadella o Sant Lluís a opcions progressistes. De fet, els populars només conserven, a dia d’avui, els consistoris d’Alaior i es Castell.

Però, més que analitzar l’acció de govern dels passats tres-cents seixanta-cinc dies, que han donat per molt, tant per bo com per dolent, voldria centrar aquesta cabòria estival en un aspecte concret que hi ha implícit en aquests governs de canvi que van aparèixer en iniciar-se la nova legislatura. A nivell d’ajuntaments menorquins (i, fins a un cert punt, al Consell Insular) s’ha constatat la idoneïtat de les confluències d’esquerres. Hi ha qui dirà, i fins a un cert punt tindrà raó, que aquest és el fruit més evident d’allò que alguns van batejar com a 15-M, la revolta dels indignats. També ho és que una part d’aquest moviment es va canalitzar, amb totes les presses i problemes que la velocitat implica (les conseqüències de les quals ara comencen a patir), en un nou partit, Podemos. La realitat, però, és molt més complexa. No tot ve d’allà mateix. Em consta que a Maó, per exemple, es treballava en aquest sentit des de molt abans d’aquesta data icònica. També és ver, però, que tot hi ajuda.

Llegiu més

Views: 0