Primer l’horari; després, els fusos

Les festes de Sant Joan, a Ciutadella, comencen amb el primer toc de flabiol, a les dues: «noble caixer, donau vos permís per començar es replec?», diu Sebastià Salort en el moment exacte del migdia solar. Hi ha, per tant, un decalatge de dues hores entre allò que diu el sol i el que mostren les pantalles dels rellotges, quan es disposam a celebrar el dia més llarg de l’any. En el zenit de l’estiu, la saviesa popular fa referència a l’escurçament dels dies i «a l’agost, a les set és fosc». En realitat, tots sabem que és fins a les nou que hi ha claredat. Una altra vegada ens trobam amb aquests cent vint minuts de diferència. D’on surt, aquest desfasament, del qual trobam mostres evidents en les tradicions? En algun moment de la nostra història s’ha configurat un fus horari diferent del que regia en temps antics.

640_1427487958rellotge

Aquests dies, tot i que l’assumpte ve d’enrere, ha estat notícia la proposta aprovada per la unanimitat de les forces del parlament de les Illes Balears que demanava que no s’aplicàs el canvi d’hora d’hivern, per tal de poder aprofitar millor les hores de llum justament en els mesos en què aquestes són més escasses. La iniciativa no ha tirat endavant i, avui mateix, a mitjan capvespre serà fosc. Què voleu que us digui: la fosca no convida a l’optimisme. És amb la llum que la gent és més feliç.

Amb una primera anàlisi, semblaria lògic pensar que, en passar-nos el meridià de Greenwich per damunt, hauríem de tenir el mateix fus horari que fan servir els súbdits de sa majestat. Passa, però, que aquestes evidències deixen de ser-ho quan hi intervenen tot tipus d’interessos. En el moment que alguns d’aquests interessos són d’arrel política, ja ballam! Perquè si el debat es reduís només a arguments de caràcter tècnic (és a dir, pràctic) seria bo d’aclarir, tot i que la solució no és fàcil. Es tractaria de veure què ens convé més, en el moment de l’any en què els dies són més curts, si estirar les hores de llum al capvespre o fer-ho al matí. Pel que he pogut llegir, hi ha força arguments a favor de totes les opcions. Per exemple, amb el canvi d’hora que es proposa, a les vuit i mitja del matí seria fosc.

Ara bé, si el debat s’ha de reduir a les declaracions de ments il·luminades com la del president en funcions de la comunitat autònoma de Galícia, podem tancar la paradeta. Feijoo s’oposa al canvi de fus horari a les Illes emprant un argument tan insignificant com el de «eu non son portugués, son español» amb què aplica, fins i tot al rellotge, la visió centralista i uniformitzadora que tots els espanyolistes tenen marcat en foc al pit. Per als de l’Espanya una, la possibilitat de comptar amb diferents fusos en un mateix estat (Canàries a banda, però) els curtcircuita el cervell: «España é un país de tamaño mediano, polo que é ridículo que Palma teña un fuso horario diferente a Vigo», ha dit l’inefable polític gallec. Davant de la profunditat d’aquests arguments, què més es pot afegir? Hi ha res a fer?

Potser, ja que ens hem situat a Galícia i hem transcrit els mots d’un representant de la dreta que encara no ha condemnat la dictadura que, durant quaranta anys, va menar Espanya amb mà de ferro (i que, en desaparèixer de mort natural al llit, ho va deixar tot atado y bien atado), potser, deia, haurem de recórrer a la memòria històrica com a argument de pes a l’hora de proposar el canvi de fus horari actual, l’origen del qual hauria de ser motiu de vergonya per a tots aquells que tenim la dignitat entre els principis que intentam aplicar a la nostra vida cívica. Perquè l’horari actual és una més de les herències franquistes que encara arrossegam, ja que va ser el dictador espanyol qui va implantar, en començar la dècada dels quaranta, que l’estat tingués l’horari de Berlín, el de la capital del Reich (i no el de Londres, of course!, perquè de la pèrfida albió calia allunyar-se’n al màxim, per molt que Espanya jurés per activa i per passiva la seva neutralitat durant la Segona Guerra Mundial). És el mateix horari de la Itàlia de Mussolini i la França de Vichy.

D’altra banda, crec que tampoc no s’ha de perdre de vista que, hora més per aquí o hora menys per allà, aquest és un debat que no n’ha d’amagar un altre de més important, en què s’està treballant des de fa anys, el de la racionalització horària, del qual depèn la justificació o no del canvi de fus horari. Per tenir una hora més de sol a la tarda i seguir dinant a les tres i mitja, val més quedar com estem. Per continuar tenint uns horaris prime time televisius a partir de les deu de la nit, no cal intentar avançar o endarrerir cap hora.

Tan europeus com ens volem per a algunes coses i resulta que no ens atrevim a posar-ne una de les bases, que són els horaris. Tot i que no hem d’oblidar que, per a bé o per a mal, Spain is different, no sembla gaire intel·ligent que a l’estat espanyol es treballi durant més hores que a la mitjana comunitària, amb les jornades laborals més llargues, i que la rendibilitat sigui menor. Són ganes de fer el beneit. Com tampoc no sembla assenyat tenir uns horaris escolars (en les jornades partides, però també en les continuades) que no hi estiguin coordinats, amb la qual cosa la conciliació de la vida laboral i familiar ésdevé una mena d’entelèquia.

A Europa, l’horari laboral és de nou a cinc, amb una hora al migdia per a fer un mos. Si l’adaptàssim, potser sí que tindria sentit plantejar-nos el canvi del fus horari. Ens podríem aixecar a les vuit, ben berenar en família (el panxó més important del dia, per cert) i, després de deixar la canalla a l’escola, a les nou començaríem la jornada de feina. El migdia, en tost d’un dinarot de digestió difícil, n’hi hauria prou amb un mos per matar la primor i, a les cinc, en acabar la feina, aniríem a cercar els fillets d’escola i, en haver fet la bereneta, podríem gaudir, a l’hivern, d’una hora i mitja de llum en què poder fer vida en família, per després sopar a les set i mitja i, en haver mirat un poc la televisió, anar a dormir abans de les deu.

Tot i que no veig clar què fer a l’hora de dinar amb els fillets i amb el xubec, la proposta em sembla lògica. Potser perquè, com deia el poeta, fins a un cert punt jo també tenc una mica d’enveja sana dels qui viuen «nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure». Una enveja que, açò sí, defuig de la idealització. Per cert: també afirmava Espriu que eren una gent «desvetllada i feliç!», desconeixedor segurament de les dades relatives als suïcidis d’aquestes contrades (i que es poden atribuir a la manca d’hores de llum). Si poguéssim fer els horaris del nord d’Europa amb les estones de sol que tenim als territoris meridionals, segur que guanyaríem en qualitat de vida.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 2