El Nobel i la polèmica, un matrimoni ben avingut

No hi ha any, sembla, en què la concessió del premi Nobel de Literatura no estigui envoltada de polèmica. S’escriuen pàgines i pàgines d’opinió, per un motiu o un altre, que fan bona la màxima que diu: «que parlin de tu encara que sigui per deixar-te com un pedaç brut». Quanta promoció gratuïta del guardó s’ha fet aquests dies! De vegades les controvèrsies són banals. En d’altres ocasions, no. Però sempre acaben generant una quantitat ingent de xerrar boig que cal saber evitar si hom no vol acabar infoxicat.

BobDylanNobel-1476359135-640x640

M’imagín que el Nobel funciona com la majoria dels guardons. Hi ha un jurat que, a partir d’una selecció prèvia, tria un nom en funció d’uns criteris, els que siguin. Ens pot agradar més o menys qui guanya. De fet, no ens agrada mai qui guanya. Som així. Els motius del desencontre poden ser diversos, normalment poc significatius. Enguany, per exemple, trob escandalós que no hi hagi cap dona entre els premiats en les diferents categories: massa camps de naps, que diria una companya del gremi. I no me sembla que hagi transcendit gaire aquesta discriminació. Les polèmiques, com sempre, han estat unes altres. Els criteris d’un jurat formen part del món del que és opinable i n’hi ha tants com persones. Per tant, tot i que el veredicte em pugui agradar més o menys, el respect totalment.

Una de les polèmiques autòctones en aquest camp té a veure amb la suposada necessitat de tenir un escriptor dels nostres a l’Olimp del Nobel. La quimera que un autor en llengua catalana rebi algun dia aquest guardó és un tema que ens podria tenir hores i hores fent càbales. Com ja he dit, el Nobel és un premi que dóna una fundació privada i és fruit de la decisió del criteri d’un jurat que, difícilment, té coneixement de l’existència d’una literatura com la nostra. Una literatura, la catalana, que ni nosaltres no ens acabam de creure (potser caldria començar per aquí). En un premi amb tanta visibilitat i transcendència, que influeix i molt en la societat, s’ha de tenir ben clar que els de l’acadèmia sueca no són germanetes de la caritat, com no ho són els estats que pressionen i endeguen campanyes potents per tal de promocionar els seus candidats. O, tot el contrari, per fer la guitza a qui no volen de cap manera que guanyin. En el nostre cas, l’estat que suposadament hauria de promocionar aquests escriptors no només no ho fa sinó que es dedica a posar-hi tots els pals a les rodes possibles. I no cal remuntar-se a Àngel Guimerà per exemplificar-ho. Aquesta és una de les raons principals (no l’única) que expliquen perquè la literatura catalana no té cap premi Nobel. Cosa, d’altra banda, gens preocupant. Perquè d’autors que s’ajustin als criteris de qualitat del premi, n’hem tingut, en tenim i, esper, en tindrem. Açò és més significatiu que el guardó.

També passa amb els premis Nobel que la suposada qualitat literària dels guanyadors es sol qüestionar amb facilitat. Aquí cal tornar a recordar que el guardó és fruit del criteri d’un jurat i que errare humanum est. Tornam a ser en camp del que és opinable i d’opinions, com passa amb els culs, tothom té la seva. Per a la nostra tranquil·litat, hi ha un jutge que es mostra implacable i que no pertany a cap tribunal, el pas del temps, que acostuma a col·locar cadascú al seu lloc. Si repassam la nòmina dels guardonats amb el Nobel de Literatura, veurem que, al contrari del que fan els bons vins, el pas dels anys ha estat perjudicial per a més d’una patum. Algú recorda, a dia d’avui, Echegaray? Perquè José Echegaray y Eizaguirre va guanyar aquest premi el 1904. Quin lloc ocupa actualment en les històries de la literatura? Per cert, aquell any, en què també es va premiar Frederic Mistral, no era Guimerà qui tenia tots els números per a guanyar-lo? Qui va fer tots els possibles per impedir-ho? La llista d’oblidats del cànon és llarga. Un altre autor que el temps comença a col·locar en el lloc que es mereix és el sobredimensionat Camilo José Cela, guardonat no fa gaire. I els que vindran.

Enguany, però, la polèmica que s’ha aixecat davant la concessió del Nobel literari a Bob Dylan té el rovell de l’ou en una pregunta que es pot deduir de la gran majoria d’articles que n’han parlat: les lletres de les cançons del nord-americà són o no literatura? La qüestió és més que interessant. On comença i acaba el concepte literatura? L’any passat l’acadèmia sueca ja hi va ficar cullerada. Amb el guardó a Svetlana Aleksiévitx, tampoc no quedava clar que una escriptora que feia periodisme fos mereixedora d’aquest guardó. El periodisme és literatura? (Per cert: aprofitau per llegir la Pregària de Txernòbil, en la traducció de Marta Rebon, un dels llibres més colpidors que he abordat darrerament.)

Com dic, el centre del debat és l’abast del concepte literatura. No crec que, en el cas de Dylan, el problema sorgeixi de la qualitat dels seus textos, la qual cosa és fora dubtes. El meu nivell d’anglès és abominable (en tant que víctima de l’EGB), fet que no em permet d’aprofundir tot el que voldria en els textos del cantautor, un músic que forma part dels meus imprescindibles i que escolt amb regularitat, fins i tot ara que s’ha dedicat a versionar Sinatra en els darrers dos discos que ha publicat. Reconec les meves mancances lingüístiques, però l’anàlisi de la lletra d’una cançó com «Black Diamond Bay» (del disc Desire, de 1976) confirma allò que digué d’ella Allen Ginsberg: conté potencialment tota una novel·la a dins («a short novel in verse»). De fet, aquest escriptor, un dels representants il·lustres de la generació beat nord-america, va defensar sempre el valor literari dels textos Dylanians. El món és ple de bons lletristes, Leonard Cohen sense anar més lluny és l’exemple més citat aquests dies (per oposar-lo a Dylan, per cert). N’hi ha d’extraordinaris en la música catalana. En citaré dos, d’entre els que he escoltat darrerament, Jaume Pla, de Mazoni, i Roger Mas (si ho faig és  per poder dir que, el de Solsona, ens va oferir una vetllada memorable el passat divendres 14, al teatre Principal de Maó).

Però ens desviam de la pregunta clau: què és i què no és literatura? Repetesc: ho són les lletres de les cançons? Hi podem estar o no d’acord. Ara bé, açò no justifica alguns dels disbarats que s’han deixat anar en la premsa aquests dies. Per qüestions percentuals, sempre n’hi ha, de pixades fora de test, en qualsevol debat. Potser una de les boutades més destacables és la de Bieito Rubido, director del diari ABC, segons el qual, «algún día, los jóvenes españoles estudiarán las letras de las canciones de Joaquín Sabina». Déu ens en guard, d’un autor l’únic mèrit del qual és convertir llistes de la compra en lletres de cançons, a base d’afegir-hi, a més, les metàfores més suades del repertori cañí. Si es confirmàs aquesta predicció apocalíptica, el sistema educatiu espanyol seguiria a la cua d’Europa pels segles del segles.

Centrem-nos. Crec sincerament que l’únic interessant que ha sorgit de l’afer Dylan és la qüestió conceptual al voltant d’allò que entenem per literatura. A la Universitat, els teòrics ja s’hi escarrassen prou, en aquest sentit. Si fem un recorregut per la ingent bibliografia que al respecte s’ha generat només durant el darrer segle, veurem que és un debat prou viu, amb aportacions més que significatives per part de gent com Barry Jordan, Jonathan Culler, Terry Eagleton, Francisco Rico o Gabriel Ferrater, entre els que he pogut llegir.

Un dels camps de debat ha portat els arguments vers la la distinció entre literatura entesa com a cultura escrita i la cultura de l’oralitat. Gent com Agustín Fernández Mallo consideren que només allò que es pensa per a ser escrit pot ser literatura, mentre que allò que s’escriu per a ser representat o dit oralment és una altra cosa. Vaja, que el teatre, per aquest motiu, no és literatura (almenys la majoria del teatre). Pobre Dario Fo, a qui acabam de perdre. D’ell no serà el regne dels literats, si fem cas d’aquesta visió tan elitista del tema. L’oralitat ha estat la base de la majoria de la literatura que s’ha produït (i es produeix) al llarg de la història de la humanitat. Gairebé podem afirmar que la cultura escrita és excepcional dins d’aquesta trajectòria. No sé si els del Nobel ho han fet a consciència o no, però potser han volgut remarcar la importància de l’oralitat en la literatura i encetar el debat perquè es replantegi el seu lloc en el cànon.

Som conscient que avui he anat un poc de Son Bel·lo a Son Catel·lo i és hora d’acabar aquestes divagacions. Hem dit que trobar una definició satisfactòria d’allò que entenem per literatura és un repte titànic. Des de fa uns quants milers d’anys l’ésser humà en cerca la clau i encara no l’ha trobada. Evidentment, no ho farem nosaltres en aquest breu espai. Podem acabar, açò sí, amb una solució de compromís, mal·leable, que va citar Culler, per al qual la literaratura no seria altra cosa que allò que una determinada societat tracta com a tal. El Nobel d’enguany, per tant, ha volgut contribuir a la configuració del cànon literari actual. Que Dylan hi sigui me sembla fantàstic.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 0