La història, la nostra, qualsevol, està plena de personatges i situacions que se’ns fan incòmodes, perquè ens embruten un passat que voldríem idealitzat. En voldríem prescindir, però cal tenir ben clar que tot suma i que si no tenim presents els clarobscurs històrics no podrem tenir una visió completa del passat. Dic açò tot recordant la presentació del llibre El món d’ahir de Joan Estelrich a què vaig assistir aquest estiu, una activitat emmarcada dins de l’agenda de l’Institut Menorquí d’Estudis. Xavier Pla ens va convidar a llegir els dietaris d’aquest tèrbol intel·lectual per a conèixer millor la seva actuació. No per justificar-lo, de cap de les maneres. És ver que el personatge no desperta cap simpatia, però la seva petja en la història és evident. Fins i tot, alguns dels seus projectes, endegats durant els anys noucentistes, han arribat fins a l’actualitat i són bàsics per a la cultura catalana.
La nostra literatura té una nòmina prou extensa d’escriptors amb una trajectòria fosca. Hi ajuda el context històric: la segona república, la guerra, el franquisme. Sobretot, aquest darrer. És aquí on es mouen, amb natura d’anguila o no, gent com Eugeni d’Ors o Josep Pla, autors que van col·laborar, amb major o menor mesura, amb el règim de Franco, però que d’altra banda ens van llegar un bagatge fonamental. Llorenç Villalonga, l’autor mallorquí, amb un currículum farcit, entre d’altres perles, d’activisme anticatalanista furibund durant els anys trenta o la militància falangista durant la guerra, és l’autor d’una novel·la fonamental de la literatura catalana del segle XX, Bearn o la sala de les nines. Sabem que primer va provar d’escriure-la en castellà. La història no és tan polida com potser voldríem, però el resultat és evident: el feixista Villalonga ha esdevingut un dels principals novel·listes catalans del segle passat. La seva és una obra canònica. Qui li ho hauria dit, al trenta-sis? Ell mateix, s’hauria imaginat de quina manera ha passat a la història?
Encara, a dia d’avui, aquests noms són una presència incòmoda per als investigadors i, fins i tot, per al públic en general. En aquest sentit, per a ésser justos, moltes vegades ens hem d’enviar els prejudicis abans d’acarar-nos-hi. Cal fer-ho per a ésser equànimes en el veredicte: les llums i les ombres hi han d’ésser. Potser encara no ha plogut plou i estem parlant d’uns fets prou recents que avaluam més amb el cor que no pas amb el cap. És clar que la gran majoria no tenen perdó de Déu, però açò no els ha d’impedir un judici cultural i literari just.
Aquesta incomoditat l’he trobada, també, en les meves recerques. Endinsar-se en la història de la postguerra i de l’exili té aquests efectes secundaris. He descobert l’existència d’un episodi fosc de la nostra història que em té totalment intrigat des de fa uns anys. N’he cercat informació a partir de la recerca bibliogràfica, però potser per l’aïllament menorquí no he pogut aprofundir-hi tot el que voldria. El fet és que, durant la Segona Guerra Mundial, i davant del desenvolupament del conflicte bèl·lic, amb l’avenç imparable de les forces alemanyes durant els primers anys, hi va haver un grup d’exiliats catalans (i catalanistes) que van treballar en l’hipotètic estatus dels Països Catalans en cas que Hitler guanyàs la guerra.
Fa poc vaig llegir a Vilaweb una notícia que potser hi tenia relació. Segons un informe anglès de l’època, publicat el 1939 amb el títol Axis Plans in the Mediterranean, que volia ser una anàlisi de les «german geopolitical ideas on Italy, France, Balearic Islands, Gibraltar, Catalonia and Spain», els aliats creien que els nazis projectaven la independència catalana (Menorca inclosa, per la seva posició geoestratègica) com una extensió natural francesa, dins d’un projecte més ambiciós que es coneixia amb el nom de la França dels 100 milions. Els anglesos, davant d’aquesta situació hipotètica, proposaven traslladar la capital d’Espanya a Barcelona per evitar-ho, entre d’altres mesures. La notícia no deixa de tenir el seu interès, tot i que no sé si realment Hitler tenia aquestes intencions expansives. D’informes especulatius se’n devien redactar molts, a tots els bàndols, en aquella època.
Què hauria passat en cas que els nazis haguessin guanyat la guerra? Açò, que a dia d’avui no deixa de ser una simple ucronia, va ser una hipòtesi amb la qual van treballar, però, un grup de catalans de l’exili. Ho vaig descobrir llegint el llibre, de Víctor Castells, Nacionalisme català a l’exili (1939-1946). S’hi afirma que entre els exiliats catalans n’hi havia «capaços de jugar qualsevol carta si era, o podia ser, d’una manera o altra, favorable a Catalunya» (p.77). Una d’aquestes cartes era la hipotètica victòria alemanya. L’autor del llibre constata que hi ha poca documentació al respecte, però que les dades són categòriques (tot i no citar-les). El projecte tenia com a eixos geogràfics Londres, Perpinyà i Prada de Conflent. Potser també París. Recordem que som a la França de Vichy. El pla, que es va congriar cap a 1940, tenia com a objectius la sobirania de Catalunya i la «unificació de tots els territoris de la Nació Catalana» (p.78) guanyés qui guanyés la guerra. Des de Londres es treballava acordar-ho amb els anglesos; des de França, amb els Alemanys. Castells implica, en la part nord-catalana del pla, Pompeu Fabra, tot i que no sap quin paper hi podia haver representat. També hi apareix Enric Guiter, nom que és molt més creïble, tenint en compte el bagatge ideològic d’aquest catalanista ultradretà. També cita Alfons Mias i el moviment de Nostra Terra, gent vinculada al catalanisme conservador. Sembla que es va redactar un expedient per fer arribar als alemanys, amb mapes i tot, en què s’exposava aquest pla. I que, quan van marxar els ocupants i es va acabar el règim de Vichy, més d’un va témer les represàlies (el que havien fet era col·laboracionisme, ras i curt). Fins i tot Fabra no va estar tranquil durant un temps. A més, sabem que Mias va travessar la frontera i es va exiliar a l’Espanya franquista perquè sabia que l’anaven a detenir, acusat d’ajudar els ocupants. I poca cosa més.
El que s’afirma en aquest llibre és molt fort. Implicar gent com Fabra i titllar-lo de col·laboracionista és força agosarat. I més si la base d’aquestes afirmacions és poc rigorosa. Castells afirma: «qui sap si hi ha, en algun lloc, papers prou explícits, però tot devia quedar en tractes orals». Aquí hom no sap si pensar que tot plegat no és, a la pràctica, una més de les batalles internes entre els diferents bàndols de l’exili o si el que es narra va succeir de veritat. Alguna cosa sí que devia pasar. Però la manca de referents bibliogràfics no permet d’anar més enllà en les especulacions. Qualcú pot donar-me’n alguna pista?
Visits: 0
Vaig llegir la crònica d’aquesta estratègia a Vilaweb, aquest estiu, i no em va deixar de xocar, certament. Igual que la naturalitat amb què els nazis reconeixien la catalanitat menorquina, tan negada per l’espanyolitat autoritària i la democràtica. En tot cas, és un d’aquells elements que són, com a mínim, curiosos. La història té aquests elements que en descol·loquen a més d’un. Avui, precisament, he sentit a parlar d’un tal Carles-Xavier de Borbó, aspirant carlí (encara n’hi ha) al tron d’Espanya, l’arribada al poder del qual representaria un daltabaix en tota la política territorial espanyola. Ara, arribar a un reconeixement nacional a través d’aquests canals sembla que no fa falta. Com tampoc a través de les orquestracions possibilistes a través del nazisme que ens relates. Però benvinguda sigui la capacitat d’estudiar a fons les nostres pròpies contradiccions.