Navega per l'etiqueta

festes

I què farem aquest estiu sense festes?

«I què farem aquest estiu sense festes?» «Ca! Cosa farem.»

Són innombrables les vegades, d’ençà del 17 d’abril quan es va anunciar la cancel·lació de les festes de Sant Joan, que he sentit amb poques variacions aquesta conversa la qual ha tornat més freqüent a mesura que la situació sanitària millorava. I és que cada any quan comença el bon temps tenim tot l’estiu planificat. Els al·lots acaben escola, els estudiants tornen i els que tenen més sort, «tapinets i cap es xalet!» Però el que ens marca més l’esdevenir del temps estival són les festes de poble: de juny a setembre sabem que primer vindrà Sant Joan, tres setmanes per fer coses, Sant Martí i ja fa baixada. No t’entems i ja duus altra vegada màniga llarga.

Però no sols sabem cada setmana a quin poble toca festa –sempre he pensat que, a la reunió que es va decidir aquesta quadratura quasi àuria del nostrat estiu menorquí, els migjorners i llucmaçaners no es devien dur gaire bé–, sabem també què hi farem. Sabem que per Sant Joan anirem a dormir a ca sa tia i que a aquella casa del carrer de Maria Auxiliadora hi sol haver els Sis de Ponent que fan unes bones cantades quan han acabat els Jocs des Pla; que dissabte de Sant Martí la revetlla bona és al Bar Leo amb Sarau; que a Fornells, Ca na Maruja de devora la plaça de s’Algaret deu fer bona caixa durant el jaleo; que per Sant Jaume la Davallada acaba amb una sota a Calesfonts; que as Migjorn Gran val més anar-hi en Jaleo Bus –estructura d’estat!– que de tan petit que és no hi ha qui aparqui; que a Llucmaçanes acabaràs sadoll de fer voltes als quatre carrers que té; que a Alaior si vas molt arreglat, millor no entris as Casino que acabaràs pop; que a Sant Climent ves alerta a no pelar-te els genolls quan botis dins sa Taverna; que a Sant Bartomeu no provis de dir que ets ciutadellenc; que a Sant Lluís Sa Vessa Mos Fot fa una bona bereneta de pa amb sobrassada l’estona de les completes, i que el dissabte de Gràcia «lo polit» és pujar es Cos de casa en casa i el matí anar al Bar Infanta a veure passar els cavalls. Per la seva banda, els bars saben què han d’encomanar –«l’any passat vam fer curt d’açò i llarg d’allò»–, el tècnic de l’ajuntament sap que uns mesos abans ha de començar a muntar el programa i s’àvia sap quants de quilos voldrà fer de panets, rubiols, flaons, agulles de sobrassada i pilotes amb salsa de tomàtic. Tu, per altra banda, saps que hauràs de fer ben net la casa tot i que et demanes, tot flastomant, perquè punyetes fas tant net si, passat-festes, allò semblarà el desert del Sàhara.

Però enguany no sabem si totes aquestes situacions es produiran. De fet, no sabem res. Bé, sí, sabem que per primera vegada des de la Guerra Civil no sortiran cavalls per Sant Joan. Però ara com ara, dijous 18 de juny, ningú sap què es trobarà a Ciutadella quan dia 23 a les 14 h surti al carrer. De la resta de pobles no en rallem: alguns han decidit suspendre els actes cavallerescos i mantenir una festa més «des poble» –avantatges de no haver-ho fiat tot a la qualcada–; altres cerquen maneres de com fer qualque acte simbòlic amb la qualcada a peu, encara que sembli un oxímoron, i d’altres, més vius, guarden silenci i tiren dret, dret, tot esperant que les altres festes els serveixin de conillets d’índies.

La situació general és de desconcert. Com he dit, no sabem res. Tot el ritual ha saltat pels aires. Però fixa’t, benvolgut lector, que cap dels exemples que he posat és dels actes protocol·laris. Cap d’aquells que els experts de la festa (sic), folkloristes i antropòlegs a l’ús s’entesten a descriure, destacar, difondre i salvaguardar (sic) i dels quals els puristes de la festa se’n fan creus que molta gent del poble no conegui. Allò que hem après –ep, i construït, creat, modificat i adaptat!– al llarg dels anys enguany no es produirà… o en serà una simple caricatura. I a tots ens està costant molt d’assumir-ho. Perquè, al cap i a la fi, unes festes (de poble) són diversió en excés d’una comunitat (imaginada). És subvertir temporalment l’ordre social i simbòlic que impera durant la resta de l’any. Durant uns dies quasi tot està permès. Caminam entre carrers bruts plens de fems, de brossa i de merda de cavall. Menjam en excés. Bevem en excés, principalment fora de l’espai íntim, a la vista de tothom. Ens abraçam suats amb persones que la resta de l’any poc més que els hi aixequem les celles. Per exemple, pensem com aquesta ditxosa masculinitat heteronormativa que ens impedeix als homes acostar-nos a menys d’un metre d’un altre home la resta de l’any es trenca en les explosions testosteròniques que són les places dels jaleos. Ens besam, palpam i, fins i tot els que tenen més sort, tenim relacions sexuals per damunt de les nostres possibilitats que diria aquell en espais i situacions que la resta de l’any serien impensables. Etcètera. En definitiva, som –o més ben dit, actuam– i ens relacionam –socialitzam– d’una manera que la resta de l’any no faríem. De fet, de ben joves, les festes del nostre poble ens ofereix l’espai on començam a ser (també a triar què no ser) i on també ho aprenem. A ser en tant que persones que interactuem i socialitzam amb altres i que ens permeten identificar-nos des d’aquesta interacció social, física i corporal amb diferents idees i valors: edat, gènere, identitat sexual, procedència, jerarquia social, classe i un llarguíssim etcètera. A experimentar els límits socials i familiars. Evidentment que les festes no són els únics espais on aquests es donen, però el nivell de significació i la quantitat de gent és igualable. Les festes són una vàlvula d’escapament molt potent, que té molt de carnavalesc i on el carrer esdevé un espai de caos en certa manera ordenat. Un espai físic i temporal de llicències que ens donam, encara que alguns sempre remuguin i que és cert que també tenen límits. Que hi hagi cavalls o no –i no em mal interpreti benvolgut lector, que jo som fabioler– és secundari.

Per això ens resulta inimaginable un estiu sense festes. Perquè és en elles on a través d’aquesta interacció social, física i corporal –ara anul·lada pels experts sanitaris– ens hem format i ens formem cada any com a mercadalencs, ferreriencs, fornellers, menorquins, joves, rebels, reaccionaris, adults, heterosexuals, bisexuals, etc. I on exercim aquesta llicència –limitada, taxada i prescrita, no fotem– per deixar-nos anar, per subvertir i/o amplificar tot allò que som o hem de ser la resta de l’any. Perquè sense les festes i els seus rituals sabem (un poc menys) qui som i com hem d’actuar en aquesta vida. Amb tot no vull dir que aquestes identitats siguin ni estanques, ni úniques, ni immutables al llarg dels anys, però sí que triem o ens trien quin paper jugam en aquest teatre social que són les festes.

Si pensam en un any en el qual ens hem passat prop de 2 mesos d’estricte confinament amb una socialització atrofiada i amb l’eufòrica sensació que tenen molts quan a Menorca el coronavirus ha passat de refiló, més necessitat tenim encara de fer festa, d’identificar-nos i socialitzar. Serà interessant veure què passa. Molt bon estiu!

Share Button

Unes festes de Gràcia diferents

15986img4

Potser és un poc prest per dir-ho, però la veritat és que no volia esperar al darrer moment per fer-ho: les coses, val més saber-les amb temps i pair-les com toca. També, no ens enganem, us ho dic ja perquè encara no me n’acab de fer a la idea. Enguany, per primera vegada en ma vida, no seré a Maó durant les festes de Gràcia: me les perdré. Serà molt dur. De ver. Que ningú no s’estranyi, idò, si no m’hi veu. Allò que fins ara no havien aconseguit ni les convocatòries de setembre dels exàmens universitaris, ni les feines de temporada, ni els deures inexcusables, ni les lesions musculars, ni les malalties víriques o bacterianes, ni qualsevol altre tipus d’imprevist, enguany succeirà per decisió personal, plenament conscient i meditada. Açò hi ha: del sis al nou de setembre seré molt lluny de la meva ciutat. Fora de l’illa, fins i tot.

Continua llegint

Share Button

A Formentera ens vam trobar

FB_IMG_1532936322351

Diuen que els menorquins no tenim per costum sortir de l’illa a l’estiu. Per oci, s’entén. Per feina i metges, malauradament, no hi ha més remei que fer-ho algunes vegades. Ens estimam més passar els mesos de major calor a casa i fer les vacances fora de la temporada turística. Diuen. No sé si és ver, açò, o és un més dels apriorismes amb què explicam la realitat illenca. La qüestió és que viatjar, tot just començar el mes d’agost, a Formentera no deixa de ser una experiència extraordinària. I no només perquè, per poder-hi arribar, hagis d’agafar dos avions i un vaixell (per a la tornada sí que hi havia un vol directe). No hi ha un exemple més tangible que la nostra comunitat autònoma és una fal·làcia administrativa constituïda per quatre illes, però sobretot per totes les fronteres concebibles, d’entre les quals són evidents les geogràfiques (la mar separa més que no pas uneix) i, sobretot, les mentals: menorquins i formenterers, per exemple, pertanyem a cosmologies radicalment diferents. I sí: compartim la llengua, de la mateixa manera que ho fem amb els barcelonins (amb els quals, per cert, tenim molta més relació; passa el mateix amb els pitiüsos respecte del País Valencià), però és una evidència prou clara que, per a un menorquí, la menor de les Pitiüses és un indret fins i tot exòtic. El mateix deu pensar un formenterer respecte de la nostra illa.

Continua llegint

Share Button

Reincidència

festes.quetglas

L’any passat, com potser sabeu, tenia previst sortir per les festes de Gràcia dalt del cavall, tot formant part de la colcada. Durant els mesos precedents m’havia entrenat a fons per a poder participar-hi amb garanties. Va ser una experiència molt dura i molt polida a la vegada. Malauradament, però, una sèrie d’imprevistos de darrera hora van fer que tot se n’anàs en orris. Quina llàstima que es frustràs el meu pla! He de confessar-vos que el disgust em va durar gairebé fins Nadal. Em va saber greu, sobretot, per la gent que esperava amb tanta il·lusió el moment de veure’m dalt el cavall, però les coses van anar d’aquesta manera i, el passat, ja no el podem canviar. Enguany, me’l prendré amb calma i em dedicaré a observar la festa a peu de carrer. Així i tot, serà inevitable, en veure la filera de caixers i cavallers, pensar què hauria passat si tot hagués sortit tal i com ho tenia previst. No crec, però, que li dediqui gaire temps, a la nostàlgia, perquè prou feina tenc a concretar una idea que me roda pel cervell i que, si tot va bé, farà que les festes de Maó del proper any siguin antològiques.

Continua llegint

Share Button

En Bep Quely

bastocaballoEn Bep Quely és es marbre. M’agradaria saber quantes vegades, a l’època de l’institut, vaig escoltar aquestes paraules, que jo mateix vaig pronunciar en més d’una ocasió i que subscric des del principi fins al final. Ara, que han passat un fotimer d’anys des de llavors, el verb de l’expressió es segueix conjugant en present. Bon senyal. La culpa és, evidentment, del truc, aquest joc de cartes d’aparença senzilla però de pràctica complexa, i de tot el cerimonial que l’envolta. Qui en vulgui ésser un bon jugador, ha de dominar no només el càlcul mental i la combinatòria sinó que ha de ser un molt bon actor, perquè en el truc, més que les cartes amb què jugues, convé controlar les que els rivals es pensen que tens. És a dir, s’ha d’ésser llest com una fura. En el fet de saber-se moure pel terreny que va de la realitat a la figuració hi ha gran part del secret de l’èxit en aquest joc. Un bon jugador, per tant, ha de saber ésser convincent a l’hora d’interpretar el seu paper. I no és fàcil fer-ho bé.

En Bep Quely és el jugador de truc, de tots els que he vist, que més m’ha impressionat. No és el millor, segur, però em va enlluernar en una època en què aquestes coses queden gravades a foc: els anys de l’institut. Hi ha tota una sèrie d’històries mítiques que el tenen merescudament per protagonista, a ell i a la seva saviesa ancestral, com la que ens ocupa. Molts de dies començàvem la partida a l’hora del primer pati i, cama va, cama ve, allargàvem el joc un parell d’hores, fins a enllaçar els dos esbarjos. Si aquest joc hagués estat una matèria acadèmica (i no és cap disbarat, açò que dic: tots els russos aprenen a jugar a escacs a l’escola, obligatòriament), en sé més d’un que hauria tret excel·lents o matrícules. Fins i tot jo hauria arribat a aprovar-la, amb un cinc justet, no només per mèrits propis sinó perquè, en ser un joc d’equip, podies treure profit de l’altre. Qui feia parella amb en Bep Quely solia fer bo. Si eres part del rival, ho tenies més magre. Pel fet de ser un dels millors jugadors de l’institut, i dels més constants, s’havia guanyat el respecte de tothom. Duia galons. Sense anar més lluny, en Joan del bar li tenia reservat un joc de cartes només per a les seves partides. Els altres ens havíem de conformar amb qualsevol cosa si ell no hi era.

Continua llegint

Share Button

La vida és un caragol santjoaner

Caragol01Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.

Continua llegint

Share Button

El cant vigorós de la Sibil·la

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393 Continua llegint

Share Button

2017: l’any del centenari de les festes d’Alcalfar

Aquest proper 2017 serà un any important per a Alcalfar i, més concretament, per a les seves festes. Ja hem parlat alguna vegada de la bellesa de la cala il·luminada per centenars de petites flames, que surten d’uns llums fets artesanalment, i dels focs que acompanyen la cerimònia. Aquesta és potser l’activitat més visible d’un programa de festes molt variat que, amb un esforç encomiable, organitza any rere any l’associació de veïns de la cala i que converteix aquell indret, durant el penúltim cap de setmana d’agost (si no ho dic malament), en un dels epicentres de l’estiu menorquí. Una encesa, tot s’ha de dir, que s’ha hagut d’anar adaptant, amb alguna dificultat, a les diferents normatives de seguretat vigents. Hi ha hagut polèmiques, però sembla que al final tot s’ha reconduït cap al bon camí.

cala-alcalfar-fotograf-menorca

Continua llegint

Share Button