Una de les herències rebudes de la il·lustració és la importància que donam als drets individuals. Són a la base de teories polítiques, com el liberalisme, o econòmiques, com el capitalisme, que també són filles del segle de les llums. Un dels reptes que, en conseqüència, també emanen d’aquella època és el de la recerca de l’equilibri entre la llibertat de l’individu, d’una banda, i el de la comunitat a què pertany, de l’altra, perquè els humans hem viscut sempre en col·lectivitat. Encara ho fem. Aquesta és una tasca a què s’han dedicat preferentment les lleis. El resultat ofereix moltes possibilitats. Tot depèn d’on es posa la línia fronterera: per exemple, hi ha estats —i, darrere, models de societat—, en què es prioritza el grup per damunt de la persona. I, a l’inrevés. No cal que en citi exemples.
Passa, però, que en les societats autoanomenades occidentals s’ha produït —s’està produint— una exacerbació de l’individualisme. És causada per l’ultraliberalisme, pel turbocapitalisme, pel postcapitalisme, per l’ultraliberalisme o com se’n digui d’aquest paradigma econòmic actual que parteix d’una manera molt particular d’entendre i aplicar les teories de l’evolució darwinianes en l’àmbit del mercat. A la pràctica, es tracta d’imposar la llei del més fort. El resultat ens mena a un món en què només uns pocs viuen molt bé. Ho fan, per cert, a costa del malviure de la immensa majoria de la gent.
Aquest predomini de l’individualisme «egoista» es tradueix en una presència abassegadora d’uns valors que conviden a passar per damunt de tants cadàvers com sigui necessari per assolir els objectius personals. No hi ha cap frontera respecte d’allò que és col·lectiu. Fins i tot, hi ha qui pensa —i predica, urbi et orbi— que aquesta esfera o bé ja no existeix o que s’ha de subjugar sempre a l’individual.
A vegades, però, aquests valors es transmeten de manera més subtil: en currículums educatius que fonamenten l’emprenedoria i la iniciativa personal en l’àmbit empresarial o, com apunta de manera sorprenent Pilar Codony a Dominaràs la terra (Fragmenta, 2023), en la preeminència, entre els documentaris televisius dedicats al medi natural, d’aquells que se centren a mostrar-nos com actuen els grans depredadors solitaris: tigres, lleons, guepards, àguiles, orques, taurons… Les tàctiques en equip que ens ofereixen són les d’animals com les hienes o els voltors, que no tenen gaire bona fama. Són oportunistes, carronyaires… En fi, un mal exemple a seguir.
Potser l’element que està contribuint de manera més clara a aquest procés d’individualització i, sobretot, de desconnexió respecte dels altres —tot i que, si ho trobau exagerat, ho deixarem en el fet que n’ha esdevingut exemple paradigmàtic—, ha estat l’ús massiu que fem de les pantalles. Estan diabòlicament programades perquè hi estiguem enganxats. I, mentre estem només per elles, ens desentenem de la xarxa de seguretat que és el grup. Des del moment en què som individus desconnectats dels altres, esdevenim més vulnerables. Els grans depredadors ho tenen molt bo de fer per a cruspir-se’ns, econòmicament parlant. Perquè, al cap i a la fi, és d’açò de què va la cosa, de fer negoci.
Es tracta, però, d’un mal negoci. Sobretot, si veiem que, com a espècie, hem arribat fins on hem arribat perquè hem actuat de manera conjunta. Que des de l’aparició del capitalisme ençà la continuïtat dels humans al planeta s’hagi compromès és una casualitat o podríem establir-hi alguna relació de causa i conseqüència?
Tot i que el bot cap endarrere és molt gros, potser és un bon moment per recordar el concepte de zòon politikon —l’animal polític— teoritzat per Aristòtil al segle quart abans de la nostra era. Manté una vigència fins a un cert punt sorprenent. El filòsof de l’antiga Grècia es referia amb aquesta expressió a la capacitat humana de relacionar-se políticament, és a dir, de crear societats a partir de les quals organitzar la vida. L’espai idoni per a fer-ho, afirmava, era la ciutat, la polis. Etimològicament, tot lliga.
Amb una visió de la realitat que pot recordar l’actual posthumanisme, Aristòtil considerava els humans una més de les espècies animals que habiten al món. Al costat de les formigues o de les abelles, la nostra és una col·lectivitat social més. Fa activitats col·laboratives amb què garantir-se la supervivència. Ara bé, pel que fa als humans, hi trobam un afegit: el desig de sociabilitat, que adquirim i treballam a través del llenguatge. La comunicació verbal ens permet de cercar, amb els altres, el propi bé. Un exemple paradigmàtic d’aquesta voluntat de ser amb els altres és l’amistat.
Estem parlant d’un desig primari de l’ésser humà. És instintiu voler formar part de la comunitat. No cal dir que aquesta necessitat primària actualment és manipulada o aprofitada per a fer-ne negoci, tot desactivant-la. Es substitueixen, per exemple, els vincles amb els altres i els espais on establir-los per l’aïllament i els no-llocs de consum. Ja no som a la polis sinó a les botigues, normalment virtuals, on actuam per satisfer tota una sèrie d’impulsos suggestionats que cerquen només la satisfacció del nostre jo. Hannah Arendt, ja al segle XX, reprèn les teoritzacions d’Aristòtil. Per a la pensadora alemanya, però, l’àmbit de sociabilitat per excel·lència és l’espai públic. S’hi arriba a través de l’acció i del discurs.
Tot açò em fa pensar en el fet que, quan un grup social es veu amenaçat —per exemple, els habitants d’un territori en què, en tost de viure del turisme, és aquest que viu a cosa d’ells—, emprar la imatge d’unes formigues que n’estan fartes a l’hora d’engegar una campanya de resposta col·lectiva al problema és una imatge molt potent. Ens reconnecta a moltes coses. Ens fa, paradoxalment, més humans que mai.
Potser n’haurien de fer més, per la televisió, de documentaris sobre les formigues o les abelles, entre altres espècies en què fer les coses col·lectivament funciona. Ens ajudarien a no perdre la nostra essència. Perquè, no ho oblidem, potser ens hi va el nostre futur, en tot plegat. Que no és poca cosa.
Views: 34