Optimisme per reial decret

Una de les avantages de saber anglès és que et permet conèixer maneres diferents de dir i entendre les coses. Un dels camps on la diferència en el llenguatge és més visible és en el debat polític i social. És cert que a Anglaterra els debats poden arribar a ser molt histèrics (llegesc avui diumenge que el marit de la ministra d’interior que va comprar pel·lícules x que la ministra després va carregar indirectament com a despesa parlamentaria); però és igualment cert que es deixa molt d’espai per la reflexió i l’argumentació. Res a veure amb el que passa a l’estat espanyol on els debats socials i polítics són escandalosament pobres i maniqueus.

Un dels trets hispànics més em desagraden és l’optimisme del discurs polític, un optimisme més aviat propi de règims autocràtics. L’ “España va bién” d’Aznar o “la catalunya optimista” de Carmen Chacón són potser els millors examples d’aquest optimisme buit (no massa diferents per cert del Forza Italia de Berlusconi). En tots aquests eslògans el to i no el contingut configura el missatge polític. El discurs optimista/pesimista és un discurs generalment simplificador de la realitat que redueix les coses al blanc o negre i que tracta el públic com idiotes. La simplificació i el maniqueisme ho impregna tot. Llegia ahir a Ultima Hora que “El PP dice que alejar el parking de Cala Mitjana «demuestra que el Consell no quiere turismo» Açò es diu parlar clar!. De la simplificació a la tergiversació hi ha un bot molt petit Aquest dissabte Patxi López afirmava que “El frontisme només està en l’imaginari dels perdedors”. La frase queda bé als diaris però resulta que és ell i no el PNB qui ha perdut les eleccions i resulta és ell i no el PNB qui està fent un front espanyolista que exclou al 53% dels bascos.

En això de la simplificació i tergiversació el gran mestre Zapatero- que ha fet de l’optimisme la seva llei. Ho fa tan bé que ni te’n dones compte. El febrer del 2008 Zapatero afirmava “no estamos en una crisi econòmica, hay alguna dificultat que nos viene de fuera pero no estamos en una crisis económica”. El guió electoral dictava optimisme. Enlloc de presentar el seu projecte econòmic el president espanyol es va limitar a fer símils futbolístics que cantaven les excel·lències del seu equip. “Se podria decir que la economia española ha entrado en esta legislatura en la champion league de la economia mundial” (11 sept 2007). Si la realitat no s’ajusta al guió, em sap greu per la realitat.

Tot plegat és una mostra més de la pobresa democràtica i ideològica de l’estat espanyol, molt especialment del PSOE i del PP (i dels seus mitjans de comunicació). L’únic que saben dir és que les coses van o molt bé o molt malament. De projectes polítics en parlen més aviat poc, d’arguments complexes no n’hi ha mai, i les discussions de fons es substitueixes per combats de boxa. I si surten problems com ara la crisi econòmica, n’hi ha prou amb dir a la població “no et preocupis que d’això ja m’encàrrec jo” o “votem a mi i et don un xec” I jo em deman com pot haver-hi democràcia sense debat? Com pot haver-hi un bon govern a base de tergiversacions i joc brut? Com es poden articular respostes polítics a problemes complexos, si per començar ens tapam els ulls a la realitat? I és que potser el combat futbolístic ens amaga la realitat de fons ben dura. Ja ho deia Josep Pla…. “el que s’assembla més a un espanyol de dretes és …. un espanyol d’esquerres.”

Visits: 0