La rentadora necessària per a encabir-hi tots els llençols, coixineres i edredons que he arrambat, té una capacitat de càrrega de denou quilos. Tal i com indiquen les instruccions d’ús de les màquines, ben visibles, hi ha un únic programa de rentat, de trenta minuts de durada, al qual cal afegir-hi una hora d’assecadora, a cinquanta graus de temperatura. Un cop fetes les sumes pertinents, es presenta l’opció d’anar a fer una volta, mentre passa el temps, o romandre a les instal·lacions espartanes del local on s’ubica la bugaderia d’autoservei. I esperar. La segona s’acaba imposant. La vessa té aquestes coses.
Així, coincidint amb el moment en què el tambor de la rentadora, ple fins dalt, comença a omplir-se d’aigua i sabó mentre gira lentament, el cervell comença a cavil·lar: hi ballen una sèrie d’idees que, d’uns dies ençà, reclamen el seu protagonisme intel·lectual. Una primera, relacionada amb el concepte de memòria biocultural, sobre el qual he començat a llegir alguns textos, sense poder-hi aprofundir, la qual cosa no permet encara d’embastar cap mena de discurs lògic, cedeix l’espai a una altra que va sorgir arran d’una article de Cristina Ros, publicat a l’AraBalears, en què aprofitava el tancament de la galeria Hauser & Wirth per Tots Sants per denunciar l’estacionalitat de l’oferta cultural en llocs turistitzats com Menorca: de tenir de tot i molt a l’estiu, segons l’autora del text, passam al desert hivernal.
Ara bé, no sé si és una casualitat o què, però darrerament crec que no ens podem queixar de la quantitat d’actes programats, setmana rere setmana. Més d’una vegada, no hi ha hagut més remei que exercir renúncies doloroses —conseqüència lògica de no tenir el do de la ubiqüitat—, fet que potser es suavitzaria si les diferents institucions que s’encarreguen d’organitzar-los es posessin d’acord per a coordinar-se, de la mateixa manera que a la gent del carrer tot plegat ens obliga a menar una organització mil·limètrica de l’agenda. No només és culpa de concentrar els actes en els dies propers al cap de setmana, perquè gairebé no hi ha dia en què, qui ho desitgi, pugui alimentar l’esperit amb lletres, sons o imatges. La conferència imprescindible de Joan Francesc Mira, que parlarà de la seva versió de la Commedia dantesca un bon dimarts capvespre, el proper vint-i-tres d’aquest mes, és un exemple d’açò que acabam de dir: de la varietat de dies en què es programen actes i, malauradament, de no poder assistir a tot el que s’ofereix. En aquest sentit, tot i ser en dissabte, també per motius laborals, perilla la presentació que Maite Salord farà el proper vint-i-set de novembre d’El país de l’altra banda, amb què acaba de guanyar la darrera edició del premi Proa de novel·la.
A meitat del programa de rentat, quan el rellotge de la rentadora indica que encara hi resta un quart per a acabar la bugada, fa acte de presència el cunyadisme, un terme no gaire encertat i que no acab de compartir, amb què es fa referència a la facilitat amb què molta gent opina de tot, especialment a les xarxes —un lloc que, tot i semblar infinit, té una repercussió petitíssima, tot i que suficient per a alimentar més d’un ego—, però també a les tertúlies radiofòniques i televisives, una figura que, de cada vegada, entenc menys. En poc temps, hem comprovat que els especialistes en gestió de pandèmies, d’un dia per l’altre, es dediquen a pontificar sobre vulcanologia per, amb tota la naturalitat del món, passar a donar lliçons —i a posar el crit al cel!— davant dels pocs aspectes de la nova llei educativa que ha destacat la premsa en forma de titulars. No solen passar d’aquí.
Si s’informessin mínimament, i hi aprofundissin, veurien que poca cosa canvia respecte del que es fa fins ara i que açò de regalar titulacions és molt lluny de la realitat. En canvi, sembla la cosa més lògica del món que, si l’ensenyament es centra en el treball per competències, calgui adaptar-hi la manera d’avaluar els alumnes. Si, ja que hi són, poden arribar a entendre quin és l’esperit de l’ESO, un sistema educatiu en què la lletra amb què es clou l’acrònim explica perquè tothom hauria de tenir-ne el títol, faríem bo. Com sol passar, però, aquesta munió de crítiques no fonamentades no són altra cosa que cortines de fum, la tinta del calamar amb què es defuig l’arrel vertadera de la problemàtica que, com no podia ser d’una altra manera, no es troba només en la legislació educativa sinó, sobretot, en la societat en què es vol posar en pràctica. Que segueixi entestada a exigir a l’escola l’assumpció d’unes responsabilitats que no són seves (i sí de les famílies), no diu gairebé res a favor seu.
Per cert, fins a quin punt no ho som jo, un cunyat, setmana rere setmana, escrivint a tort i a dret sobre qualsevol tema que em pugui semblar interessant? Aquesta és una interrogació que malda per fer acte de presència, ara i aquí, però l’autoestima s’encarrega ràpidament de fer-la tornar al lloc d’on no hauria d’haver sortit, quan manquen sis minuts per acabar de fer net la roba. Coincideix amb el moment en què la màquina comença a accelerar-se. Mentre la càrrega volta a un milenar de revolucions per minut, el cervell segueix centrifugant idees, tot i que barrejant-les en tost de separar-les, tal i com escauria a una força que tendeix a allunyar les coses del centre en què es troben. I així, sense un ordre lògic i pel fet de ser on som, a una bugaderia d’autoservei, intentant conciliar uns dies de pluja amb la rentada inajornable de la roba de llit, record haver llegit en algun lloc, no fa gaire, que de cada vegada hi ha més gent que les fa servir, bàsicament perquè hi troben una estabilitat en el preu de l’electricitat que, en un moment en què el mercat ha embogit, pot arribar a ser terapèutica (sobretot, a l’hora d’evitar l’esquizofrènia de fer servir els electrodomèstics, a casa, en hores draconianes).
Així i tot, no deixa de ser, la dictadura del mercat, una generadora incansable de víctimes, de consumidors que romanen sense empara. El darrer escàndol, en aquest sentit, és l’anomenada reduflació —un neologisme més per afegir a la llista—, amb què es posa al descobert la maniobra amb què la indústria alimentària està disminuint de manera subtil però deliberada «la quantitat d’un producte per tal d’emmascarar-ne la pujada de preu». Menys pasta, però més cara; menys iogurt, però més car… Pitjor que el negoci de na Peix Frit!La pregunta que en deriva és obligada: on hi ha el límit de tanta injustícia? Quan arribarem al moment en què, per dir-ho a l’estellesiana manera, no podrem més i llavors ho podrem tot?
El centrifugat s’acaba i, amb ell, el programa de la rentadora. Per un moment, el cervell s’ha de centrar en la maniobra que ha de servir per treure la roba i introduir-la la tot seguit a l’assecadora, curosament, i fer-ne el pagament, per poder triar-ne la durada i la temperatura abans de posar-se en marxa. S’imposa una petita treva en la pluja d’idees, que es reprèn just en el moment en què el compte enrere de la màquina s’activa. Hi ha seixanta minuts de marge. Potser, haver passat a la segona fase del procés convida a pensar que és massa còmode —i temptador, per tant—, transitar pel camí de la queixa, el més fressat de tots, per molt que intenti fer-la argumentada. Ja m’agradaria escriure, sovint, amb un enfocament més positiu de les coses. Arribar a final de setmana amb el pilot de reserva d’energia encès, exhaust i amb la llengua a fora, no ho afavoreix. És més tost a l’inrevés.
En aquesta ocasió, però, sí que es pot anar per aquesta via i ressaltar una de les grans bonances de la societat illenca, la menorquina evidentment: la seva sensibilitat mediambiental. Ho demostra la ràpida i sòlida resposta a la campanya endegada pel GOB per recaptar els fons necessaris amb què fer front a les despeses que implica haver de prendre la via penal davant de l’actitud de l’ajuntament d’Alaior —no la institució, sinó una sèrie de persones que actuen aixoplugant-s’hi— respecte de les actuacions urbanístiques als hotels de Son Bou i a la Torre Vella. Parafrasejant Hamlet, alguna cosa fa olor de podrit… a les cases consistorials del carrer Major alaiorenc. El secretisme i les traves administratives rere les quals s’amaga la tramitació de determinats expedients fan sospitar que s’hi estan movent interessos tan tèrbols com potents. Sort que, com hem dit, en qüestió de defensa del territori —ja m’agradaria que, respecte de la llengua pròpia, poguéssim dir el mateix—, hi ha un consens força transversal a l’illa. Ara només cal esperar que la justícia, com afirma el periodista Carles Porta, ajudi a posar llum a la foscor.
Resten encara tres quarts d’hora. En haver acabat l’assecadora, no caldrà estendre la roba perquè l’eixugui el vent. Tot açò que hi haurem guanyat. En canvi, pel que fa a les idees, després d’haver-les centrifugat una bona estona, potser sí que convindria sortir a fer una volteta i airejar-les, no fos cosa que acabessin agafant olor de resclosit i que tota la feinada hagués estat baldera.
Visits: 3