Venen de lluny i tenen la memòria impresa

El vers que encapçala aquestes ratlles prové del poema «Les paraules», de Margarita Ballester, publicat originalment a L’infant i la mort (Columna, 1989). Ralla de la força que duen incorporada els mots. I, d’entre tots, avui voldria centrar-me en aquells que empram per referir-nos als llocs, els topònims. En pensar-hi, a més del vers citat, me’n ve al pensament un altre, en aquest cas de Pere Gomila, que fa referència a aquesta mena de noms, dels quals afirma que «conserven la memòria de la terra». El poema a què pertany, «Topònims», per cert, forma part del volum Geografies del vent (Arrela, 2015).

Ambdós textos citats coincideixen en l’ús d’un mot fonamental: memòria. De fet, tot i que no tenc arguments que ho demostrin, fa la sensació que Gomila havia llegit Ballester abans d’escriure el seu poema: parteixen d’una idea semblant, tot i que no es tracta, ara, de fer un exercici de literatura comparada. Sigui com sigui, els noms amb què designam els llocs, la geografia que ens envolta, duen incorporada una quantitat d’informació extraordinària respecte de les entitats a què fan referència. Són memòria. Només per aquest motiu, queda suficientment justificada la necessitat de conèixer-los i de conservar-los. Açò darrer, sobretot, convé quan per diversos motius (pels canvis d’usos en el territori, principalment) aquest patrimoni immaterial s’està perdent.

A Menorca, la tasca de recuperació i (re)coneixement de la toponímia illenca té nom i cognoms: Xavier Gomila Pons. Ja fa anys que el filòleg maonès lluita contra l’oblit en una tasca titànica i a contra-rellotge a la recerca del major número possible de paraules amb què els menorquins han denominat el territori que els envolta. És una feina en la qual el temps no hi juga a favor: la vida dels informadors, els encarregats de mantenir en la memòria el bagatge ingent de mots amb els quals es relacionaven amb el medi de què feien part, és limitada. La gran majoria són gent d’edat avançada i, de cada any, en queden menys. Es perd una quantitat irreversible de paraules. Gomila desenvolupa la seva feina gairebé en solitari, bàsicament per mor del poc interès que les institucions autonòmiques mostren respecte de la recuperació i conservació d’un patrimoni que no ens podem permetre el luxe de perdre. Sí que rep, en la mesura de les seves possibilitats, el suport del Consell Insular de Menorca per elaborar el Nomenclàtor de Toponímia de Menorca i altres tasques que s’hi relacionen. Per exemple, a l’hora de bolcar damunt de la cartografia digital els fruits del seu treball o, també, obrint la porta a la col·laboració ciutadana en el rescat d’aquesta part del nostre patrimoni cultural immaterial de la mà del projecte «Menorca, nom a nom».

En el cas concret de la nostra illa (i dels nostres països, perquè aquestes reflexions s’hi poden extrapolar fàcilment), cal afegir-hi el fet que els topònims s’expressen en català, una llengua minoritzada, és a dir, lluny de la normalitat, que malda per sobreviure en el context d’un marc sociolingüístic i legal insuficient. Amb unes lleis que, a més d’incomplir-se sistemàticament, ho posen complicat per no cedir a la pressió d’un estat que només vetlla pels interessos d’una de les seves llengües, una amenaça a la qual cal afegir-ne una altra, la globalització, que també s’ha demostrat enemiga de la diversitat lingüística.

La toponímia, com hem dit, duu gravada la memòria de les anades i vingudes de la nostra llengua, de la mateixa manera que també ens aporta informació d’aquelles que habitaren l’illa abans de 1287 o de les que hi establiren contacte de llavors ençà. Açò que acabam de dir explica la necessitat que tenim, de cara a fer efectiva la normalització del català, d’escriure els topònims correctament, en la nostra llengua i d’acord amb la normativa vigent. No només perquè ho estableix la llei, sinó perquè és de sentit comú fer-ho d’aquesta manera. De fet, si les coses fossin com han de ser, seria la cosa més normal del món. Mal senyal que no sigui així.

En aquest sentit, fa molt de mal d’ulls comprovar que encara perviuen algunes barrabassades toponímiques a l’illa. Una part d’elles són l’herència de quaranta anys de dictadura franquista i de les quatre dècades posteriors en què, malgrat el canvi de règim, moltes coses n’han mantingut l’esperit. Que encara haguem de batallar perquè el nom oficial d’una població sigui la que toca (com sembla que finalment serà) és la punta d’iceberg d’una situació més complexa i força generalitzada. Només cal veure les grafies —no sé si dir-ne (re)creatives— que s’empren a l’hora d’emprar els noms de diferents indrets de la costa menorquina (en empreses, en les rutes dels autobusos, en les immobiliàries…), especialment en casos de toponímia menor, en què les grafies basades en la fonètica castellana encara són prou vives (*Binebeca, *Alcaufar, *Lluriach, actualment donen nom a negocis o a entitats públiques, com associacions de propietaris o veïns).

També, n’hi ha alguns, l’origen de les quals no sabria escatir (*cala’n Bosch, *cala’n Porter, la forma *Mô, amb aquest accent circumflex tan poc nostrat), a les quals s’hi podrien afegir els noms espuris que, de la mà de l’urbanisme fagocitador de territori, han substituït les formes autòctones (Sol de l’Este és un topònim viu as Castell, on per sort Horizonte ha desaparegut en benefici del genuí Son Vilar; a Ciutadella, passa una cosa semblant amb Los Delfines), per no citar algunes de les animalades comeses per l’exèrcit, el qual, a l’hora de fer la seva cartografia no va dubtar a inventar-se noms d’indrets: és antològica la forma pico de los Muy Felices amb què batejaren el serrat berguedà dels Tres Hereus, forma catalana que van confondre amb la francesa Très heureux, o l’ús de Cala Serga per referir-se a la Culàrsega del port de Maó, tot i que no sé si aquesta darrera aberració és seva o heretada. Cal dir, en desgreuge dels militars espanyols, que aquestes maneres tan barroeres de fer fa anys que duren, com recorda Tomàs Vidal: «Més espectacular encara és la transformació, a través del temps, del cap de Llebeig, a l’illa de l’Aire, en el cap del Bisbe, avui consolidat. Un cartògraf anglès escrigué cap de Leveche i un altre, possiblement francès, llegí l’Évêque i com que sabia una mica de català escrigué “cap del Bisba” i cap del Bisbe ha quedat».

A més d’aquests casos evidents, n’hi ha una gran quantitat que, fins i tot, són desconeguts per part de la població més conscienciada en la conservació de la llengua. Formen part de la toponímia menor. En els noms dels llocs, per exemple, trobam formes que no s’escriuen com toca: Lloriac, Alforí, Son Cintes, Son Triall, Lanzell, són les formes correctes en la nostra llengua, en què la grafia respecta l’origen etimològic del mot i, alhora, la pronunciació del català de Menorca. Si açò no se sap és perquè hi ha unes mancances que, entre d’altres, la feina que està fent Xavier Gomila (una part de la qual es pot consultar al Notib, el nomenclàtor oficial de les illes Balears, que posa a l’abast de tothom les formes correctes d’un bon número de topònims illencs), intenta corregir.

En podem aprendre moltes coses, dels noms de lloc. Però, també, podem divertir-nos amb ells, fent-ne un ús ludolingüístic, és a dir recreatiu. Hi ha un article molt interessant d’Assumpta Lleonart i Orri («Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc a Catalunya») que ens acosta a la tradició que hi ha en alguns països de jugar amb els funny places names. El text pot servir d’exemple per veure la potencialitat que aquesta pràctica pot tenir en les nostres contrades, no només al Principat, en què es centra la monografia. En alguns casos, perquè els noms de lloc presenten estructures peculiars: topònims formats només per un sintagma preposicional —existeix un Davall Sant Joan que podria fer parella amb el nostre Dalt Sant Joan—, o compostos per grups verbals, normalment escrits de forma aglutinada —per exemple, els referits a animals (Matapollastres, Cantallops), a aspectes religiosos (Afartafrares i Matamonges), a les inevitables referències escatològiques (Magatzem de Caganpena, la Sabatera del Cagaherbes), o a descripcions d’accions (la Cala d’Allà-on-raja-l’aigua o Allà-on-se-banyen-ses-dones), una categoria en què potser podríem situar el ciutadellenc carrer Qui no passa.

En d’altres casos, recorda Lleonart i Orri, allò que fa interessant els topònims des d’un punt de vista juganer és el fet de presentar el que l’autora anomena formes especials. N’hi ha que s’escurcen (Canova és la versió abreviada de casa nova; Pijoan, de Puig Joan) i d’altres en què hi manca algun element morfològic (Sant Quirze Safaja), fet que pot ocasionar formes en què no hi hagi concordança entre els elements que el formen (la Casot). També hi ha casos en què l’interès radica en el fet que els topònims s’originen a partir de formes que es repeteixen (roca del Trin-trin), que contenen sons que semblen onomatopeics (el mas de Pim-Pon, lo Ringo-rango) o que són palíndroms i, per tant, es llegeixen igual de dreta a esquerra que a l’inrevés (Remer o Cal Llac).

També, hi ha topònims amb continguts suggeridors. Per exemple, perquè la seva etimologia no és gens clara (a vegades, es basen en llegendes o, senzillament, són formes inventades: a Menorca ho podem veure amb l’ala d’or que, suposadament i errònia, explica l’origen del mot Alaior). En d’altres, perquè els podem agrupar en funció de criteris semàntics: hi ha els topònims de nombres (Feixa d’un cap, Dosrius, Coll de les Tres Creus, els Quatre Camins…) o de colors (Creu Vermella, les Borges Blanques, Costa Blava, Vall Negra, Cocó Groc…). També hi ha els potònims —el terme és degut a la facúndia de Màrius Serra— o malsonants (Berga, Cardona, Cardedeu, Colera, Espolla…), que fins i tot poden derivar, en paraules de Lleonart i Orri, en «noms amb connotacions negatives o amb al·lusions escatològiques, eròtiques, iròniques o pejoratives». Els exemples que cita són de traca i mocador: el Cagarro del Diable, l’illa del Carallot, Portells de la Malaterra, Cingles de Malinfern, Turó de la Mamella, Tossal del Matafrares, los Mugrons, Sac d’Ossos, el Mal de Ventre, el Mal Pas del Diable o Suc de la Dida.

La llista de possibilitats que cita l’article és llarguíssima. Hi ha noms formats per conjunts peculiars (Can Fam-i-Set), els topònims inesperats (la Sibèria), els que passen a ser noms de persona (Queralt), els que esdevenen noms comuns (un penedès, per exemple, denominació d’un tipus de vi que es troba al mateix nivell que el biquini, la napolitana o la maonesa) o, fins i tot, refranys i frases fetes (tenir molta terra a l’Havana). Hi ha els que, a nivell estadístic, són emprats amb freqüència (la forma «Les planes» és present en 459 registres al Principat: quin deu ser el més repetit a Menorca? Pel que fa als carrers, el més emprat a l’illa és el de Tramuntana, si no vaig errat) o que, per número de lletres, són més llargs que un dia sense pa (cinquanta dos caràcters empra les Terrotes de Joan del Moro i de Joanet de Marquet), en contrast amb els més curts (de dos caràcters: Pi i Su).

Com es pot comprovar, en l’àmbit de la toponímia lúdica hi ha molt de camí per córrer. Segurament, d’una gran part de les categories citades a l’article d’Assumpta Lleonart i Orri, en podem trobar correspondències menorquines. Només es tracta de cercar-les i d’anar-les ajuntant. Amb una recerca ràpida i poc curosa per la cartografia de l’IDE Menorca, en què hi ha una capa dedicada a la microtoponímia recollida per Xavier Gomila, s’hi poden trobar alguns noms que fan referència a menjar (Son Fideu, Son Pebre, Son Mannà). Segur que els lectors d’aquest xalandrot en trobaran molts més, si els ve de gust participar en la juguesca.

Com s’ha dit, aquesta podria ser una bona manera de conèixer la realitat dels noms de lloc menorquins (o de qualsevol altre indret). Jugant-hi. Potser, també, de retruc, aconseguiríem posar en valor la riquesa lèxica del lloc on vivim, fet que ajudaria a conservar-la. Al final, és allò que deia aquell eslògan tan vell i conegut (i, malauradament, tan actual): «Qui estima Menorca no la destrueix». Jugar amb les seves paraules pot ser una gran demostració d’amor.

Share Button

3 comentaris

  • margarita

    25 març, 2021

    Molt bo aquest article. Molt suggeridor i ben informat!
    Gràcies,!

  • Maria Villanova

    21 març, 2021

    Molt bon article!!!

  • Pere Gomila

    21 març, 2021

    Excel·lent entrada, Isma. És lamentable que en Xavi Gomila no tengui tot el suport que requereix la seva tasca. És perdran molts d’aquests noms que encara avui són en la memòria de persones grans. La importància dels topònims és fonamental tant per la llengua mateixa com en la definició del territori.

Els comentaris estan tancats.