Una de les diferents maneres que tenc d’exercir l’activisme cultural es concreta en la subscripció a algunes revistes d’aquest àmbit. Amb la meva petita aportació econòmica intent garantir la viabilitat de publicacions com Caràcters, Poetari, Reduccions, Els Marges o Serra d’Or. Pel que fa a la capçalera editada per l’Abadia de Montserrat, cada mes dispòs de lectures no superficials sobre àmbits diversos que m’interessen particularment: cinema, música, literatura, arquitectura, política… L’única pega de la subscripció és que, moltes vegades, no m’arriben els exemplars fins la tercera setmana del mes corresponent i l’espera es sol fer llarga. Saber-ne, des de dia primer, els continguts (l’índex apareix publicat a la xarxa) no ajuda a controlar la paciència. Aquest mes de juny, per acabar-ho d’adobar, el temps encara passarà més lentament perquè la revista em fa especial il·lusió. Hi ha unes pàgines específiques dedicades a Menorca, amb una entrevista a Maite Salord, en l’equador de la legislatura i a les portes del canvi en la presidència del Consell lnsular, seguida d’un article de Miquel Pons Povedano sobre Pasqual Calbó. Però el narcisisme és allò que empeny, en aquest cas, la impaciència, perquè, en aquest dossier especial («Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca» l’han titulat), apareix un article meu sobre l’estat actual de la creació literària en llengua catalana a l’illa.
No explicaré, de cap de les maneres, el contingut del text. De fet, us convit a llegir-lo, després d’haver adquirit, si cal, un exemplar de la revista. Veureu que hi defens la tesi que la creació literària menorquina passa per un molt bon moment i, per fonamentar-la, hi incloc una llista prou llarga d’autors i obres que ho demostren. Malgrat tot, no estic plenament satisfet del resultat. No volia ésser exhaustiu, no podia, però el temps de què vaig disposar per a elaborar l’article no em va permetre d’entrar a fons, per exemple, en el camp de la literatura infantil i juvenil, quan hi ha evidències que, a Menorca, en aquest àmbit, passen moltes coses destacables. També ha passat que, entre l’entrega de l’original a la revista i la publicació de l’article, hi ha hagut canvis en el panorama literari illenc que n’han quedat fora: s’han anunciat noves obres (per exemple, he tingut coneixement del llibre de poemes de David Vidal, Paraula umbilical), s’han atorgat nous premis… Aquí, però, no s’hi pot fer res.
A l’hora de plantejar com fer l’anàlisi d’aquesta actualitat creativa menorquina, vaig haver d’establir algunes coordenades, especialment cronològiques, per delimitar-ne els continguts. Vaig decidir, amb un criteri purament personal, que L’alè de les cendres, de Maite Salord, i Geografies del vent, de Pere Gomila, eren les fites a partir de les quals faria el buidatge d’obres, fins a l’actualitat. Per què aquests dos títols i no uns altres? No hi ha un argument objectiu. O sí. Em va semblar que marcar la perspectiva dels darrers tres anys ja serviria per donar una visió de conjunt. Tenint en compte que no podia fer llarg, crec que la decisió està justificada (tenia un espai limitat, tot i que el vaig sobrepassar amb escreix). A més, les dues obres no són significatives només en les trajectòries d’ambdós autors sinó que impacten amb força en el panorama literari (en els lectors) i, finalment, són publicades per una editorial comercial de l’illa, Arrela, amb la qual cosa es dona una conjunció d’elements diversos que apunten cap a la normalitat del sistema literari i conviden a l’optimisme: tenim autors, obres, editorials i lectors, la qual cosa pot significar un punt d’inflexió històrica.
Arribar a aquesta situació no ha estat gens fàcil. Ho record al text de Serra d’Or, però ja ho havia dit en un article publicat al Menorca amb motiu dels trenta anys de l’Institut Menorquí d’Estudis, en què resumia aquesta trajectòria de manera extremadament esquemàtica: després de la nefasta etapa del franquisme, en què aportacions puntuals com les d’Antoni Moll Camps foren un testimoni fonamental de fidelitat a la llengua, la literatura de Menorca es reincorporà al sistema català gràcies a la connexió amb l’anomenada «generació dels setanta», de la mà del pròdig Pau Faner, la qual cosa permeté d’encarar les dècades següents, des de noves i variades estètiques, amb poetes com Pere Gomila, Pere Xerxa i, després, Ponç Pons, i narradors com Damià Borràs. Al tombant del segle el panorama s’eixamplà amb les novel·les i contes de Joan Pons i la poesia de Margarita Ballester, per arribar a l’actualitat amb la incorporació de noves veus al sistema, com les d’Esperança Camps, Maite Salord, Tomeu Truyol, Edgar Alemany o Jordi Florit. De menys a més. Hi manquen noms i obres, però crec que les línies mestres del procés queden delimitades.
I arribam a un present prou esponerós, marcat sobretot per l’excel·lència de la narrativa menorquina, que és a la base del sistema literari (la nòmina d’autors i obres en aquest sentit és inapel·lable), i per la solvència de la poesia. Malauradament, però, no es pot dir el mateix del teatre. No deixa de ser simptomàtic que, el premi Born no es tradueixi amb aportacions autòctones a la literatura dramàtica. Sembla que en un indret com Menorca, en què el panorama teatral dona uns resultats tan notables, malgrat no haver-hi companyies professionals, en què comptam amb un dramaturg clàssic de la magnitud de Joan Ramis, hi hauria d’haver més teatre de text. Hi ha alguna excepció, però en aquest àmbit queda molt de camí per fer.
Hi ha, però, una altra mancança, més preocupant, en el sistema literari menorquí: la del relleu generacional, perquè ens hi jugam el futur. Fa temps que pens a parlar-ne en un xalandrum (en tenc definit, fins i tot, un títol cridaner «Ens calen les noves generacions»). Potser l’escriuré algun dia. Hi ha algunes dades que no sé si interpretar com a negatives o no. Els autors més joves que tenim ronden la quarantena i no és senzill d’explicar perquè no apareix una nova tongada de noms que injectin sang nova al panorama, que el sacsegin fins i tot. Als instituts hi ha gent que llegeix i que escriu, malgrat la crisi que entre els dotze i els setze anys sol fer que els alumnes abandonin paper i bolis. Tenen alguns al·licients que els haurien de servir d’impuls (certàmens literaris, professors motivadors…), tot i que de vegades depèn molt de la casuística concreta amb què es troben. El recital Illanvers ha fet molta feina en aquest sentit, donant veu a nous autors que tot just començaven, però els fruits obtinguts posteriorment han estat pobres, puntuals.
Fa poc vaig tenir el plaer d’acompanyar dues alumnes de l’institut a l’entrega de premis del concurs literari «Ficcions», a Mallorca (va quedar segones de Balears). Era el tercer any que hi participaven. Havien estat altres professors qui les havien animat a escriure, tot i que coincidia que enguany eren alumnes meves. Podria haver passat, però, que en un altre centre (o al mateix!) i amb unes altres condicions, res d’açò no hagués passat. I no puc deixar de pensar que, amb un poc de sort, potser si segueixen aquesta via creativa, qui sap si en el futur… Ja ho veurem. No té perquè haver-hi una relació directa de causa-efecte. De fet, no n’hi ha cap. I no es pot obviar que el camí de la literatura és ple de clots i bonys, que transcendir és difícil; publicar, encara més. Cal picar molta pedra i ni açò no és garantia de res. Hauria d’ordenar aquestes idees i veure si hi escau fer-ne una anàlisi més aprofundida.
He intentat no explicar-vos els continguts de l’article que he publicat a Serra d’Or, tot i que us n’he fet cinc cèntims. El títol que li vaig posar, «La bellesa pròdiga del paisatge literari menorquí», ajuda a veure per on van els tirs de la meva exposició. Si podeu, llegiu-lo. Esper que us doni eines per a l’anàlisi, per a la crítica i el debat, per al coneixement d’allò que ens envolta. I esperem que, si per alguna casualitat d’aquelles que ens brinda la vida, d’aquí a deu anys algú torna a fer un article semblant, a la mateixa revista, s’hi hagin incorporat noves veus. Serà una magnífica notícia.
Visits: 0