literatura

Passeig firaire entre llibres

per

51548ef6-aea8-4b22-8c2c-8d000fc6d4f8

De la mà de novembre transitam, a velocitat de creuer, pel bell mig de la tardor. Força enrere queda l’estiu i, amb el canvi d’hora, els dies s’escurcen encara més, tot anunciant la imminència de l’hivern. Hi ha una frontera clara entre les estacions, un abans i un després marcat per la festa de dia primer de mes i, darrerament, també per l’embranzida que ha pres la celebració del dissabte de Tots Sants, o all hallows eve, tal i com en deien antigament en anglès, una forma que ha acabat convertida en l’actual Hallowen. Aquesta manera tan nòrdica (i poc catòlica) de relacionar-se amb la mort ha esdevingut, gràcies a la globalització, una més de les aportacions foranes que s’han acabat afegint a les celebracions tradicionals pròpies, tot ampliant-les. Aquest és un tema molt interessant, però massa complex per a despatxar-lo en un paràgraf. Deixem-ho així. Amb el canvi de mes (que, anys enrere, es solia segellar amb una darrera nedada, el dia de Tots Sants, cosa inimaginable enguany, amb el fred que ha fet), s’inicia la temporada dels bunyols i de les castanyes; també, sol ser el moment en què, si les pluges han caigut com toca (enguany potser es perdrà per massa), els bolets faran acte d’aparició, per a delícia dels amants de la gastronomia. I, a l’illa, des de fa catorze anys, amb el novembre arriba la Fira del Llibre en Català.

Llegiu més

Views: 3

Llegendes urbanes

per

2-Cocodrilos-bajo-las-calles-de-New-York

En una conversa entre adolescents va sortir el tema. Jo hi era per casualitat. No sé per quin motiu, els vaig saludar amb un estúpid «hola Lola» que ho va desencadenar tot. Va ser com dir una mena de contrasenya que em fa permetre de guanyar-me la seva complicitat respecte d’un tema que els preocupava. Per molt que m’agradi de dir, mig en broma, que em trob tot just acabant la postadolescència, hi ha una distància generacional prou important amb els joves que m’impedeix, moltes vegades, de compartir o fer part de les seves converses. I açò que tenc molt d’interès a saber què en pensen, de les coses. Per curiositat. En cap cas hi ha un interès fiscalitzador al darrere de la meva actitud, per molt que, lògicament, ells la suposin. Per açò, em vaig sentir molt content per la confiança que em van mostrar tot fent-me partícip d’un dels seus temes d’interès, en aquest cas d’una història relacionada amb la internet profunda, la deep web. Un relat tan truculent com esfereïdor.

Llegiu més

Views: 55

Textos que dialoguen

per

CIERVO-FUENTE

M’agrada d’entendre l’art, entre d’altres aspectes, com a diàleg. No només entre l’objecte i la persona que hi interactua, que també, sinó entre les obres mateixes. Parlant de literatura, aquesta manera de fer té un nom: intertextualitat. Personalment, és un dels elements que ajuden a arrodonir el valor d’una obra literària, el «conjunt de relacions més o menys manifestes entre un text i altres textos», tal i com el diccionari la defineix. No sempre n’hi ha, d’intertextualitat. I no necessàriament ha de ser l’únic aspecte que doni valor a l’obra, però quan hi és, per a mi, es nota la diferència. Cal fer constar que, aquestes relacions, les entenc en un sentit totalment interdisciplinari. O, dit d’una altra manera, que un text no té per què ser només una pàgina escrita, sinó que també ho és una pel·lícula, un quadre, una escultura o una cançó. Independentment de quina en sigui la forma, des del moment en què dialoga amb altres textos, l’art acaba essent, per dir-ho d’alguna manera, una mena de contínuum que es va interrogant i reelaborant constantment de manera intrínseca, des dels inicis de la humanitat i fins al present continu.

Llegiu més

Views: 21

La realitat de les geografies imaginàries

per

diccionari.llocs.imaginaris

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà 1963) és un dels meus escriptors de capçalera. Els llibres d’aquest autor nord-català ocupen un lloc destacat entre les moltes i variades lectures que m’han acompanyat els darrers anys, en conjunt i, per tant, no circumscrites només a l’àmbit de la literatura catalana. No he llegit tot allò que ha escrit, malauradament. Per començar, encara no he encetat, tot i que estic a punt de fer-ho, la darrera novel·la que ha publicat, l’obra amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi, Jo soc aquell que va matar Franco (2018). Sí que he llegit, però, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), amb què el vaig descobrir, ja fa un temps, El dia de l’ós (2004), la magnífica Cròniques del déu coix (2013) i, sobretot, l’obra de què voldria parlar avui, l’atípic i deliciós Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006). A més, tenc apuntat a la llista de llibres pendents, algun dels quals potser caurà aquest estiu, Aiguafang (2008), Xocolata desfeta (2010) i El navegant (2016).

Llegiu més

Views: 24

Maridatges

per

portada_els-catalans-als-camps-nazis_montserrat-roig_201705121026

Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.

Llegiu més

Views: 4

Contra la destrucció

per

brain-2361147_640

Els éssers humans tenim una natura doble. D’una banda, som animals i, com a tals, ens guiam pels instints. De l’altra, la cultura ens fa únics i ens ajuda a domar el nostre costat salvatge. Hi ha força obres literàries que en parlen, d’aquestes dues cares d’una mateixa moneda, de la relació no sempre harmònica que s’hi estableix. Alguns, fins i tot, l’han convertida en tema central de les seves obres. Com diu Jordi Florit, a l’Intermezzo d’una d’elles, «el dualisme natura versus cultura, l’animalitat de l’instint més indòmit enfront la mansuetud racional i humanista, gairebé metafísica, és tan tòpic com verídic». De tots els instints, el més important és el de la supervivència i, lligat a ell, el de perpetuar els nostres gens més enllà dels límits de la pròpia vida. Fins aquí, tot normal. El que no deixa de ser curiós és com, des de la cultura, també assumim aquesta voluntat de transcendir els límits cronològics.

Llegiu més

Views: 2

És l’hora de l’esperpent (literari)

per

32552585850_652eaeed34_b

Un dels escriptors més singulars i interessants alhora de la literatura espanyola va ser i és Ramon María del Valle Inclán. Aquest personatge, que tenia un caràcter molt fort (amb què es va guanyar més d’una discussió i una mà amputada!), va ser l’inventor d’un subgènere teatral, l’esperpent, des del qual, a partir de la combinació del grotesc i de la més fina de les ironies, es va dedicar a fer un retrat corrosiu i totalment crític de l’Espanya del començament del segle XX, aquella que acabava de perdre les colònies de Cuba i Filipines i que, com a única reacció, s’havia refugiat en la grandiloqüència d’una retòrica  buida i en els discursos en record de les glòries passades (les d’aquell imperi, que alguns encara enyoren, en què mai no es ponia el sol). El títol més conegut de la seva producció és Luces de Bohemia, però jo us recomanaria la trilogia que s’amaga rere Martes de Carnaval, perquè és allí on la punxa amb què l’autor escomet la realitat és més esmolada i, la cultura militar espanyola, tan nefasta històricament, esdevé el centre de la crítica de l’autor (començant pel títol, amb la referència al déu de la guerra, Mart, en plural, convertit en una simple disfressa còmica).

Llegiu més

Views: 1

Francesc Calvet i la poesia dels Països Catalans

per

VID-20170605-WA0013.revEl passat dissabte, 3 de juny, es Castell, i Menorca per extensió, va recuperar l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet. Ni el futbol ni la coincidència amb altres activitats d’interès indiscutible no van impedir que una vuitantena de persones es trobassin en el marc incomparable del Llatzeret de Maó per escoltar els versos de Bep Joan Casasnovas, Maria Teresa Ferrer, Joan Perelló, Teresa Pascual i Jordi Llavina. Vaig tenir el privilegi de ser-ne el presentador. Abans de donar pas, un a un, als autors, vaig llegir un text en què intentava demostrar la idoneïtat del nom, tan llarg com escaient, del recital. Amb petites modificacions (per tal d’adequar el text al format del blog) el podeu llegir tot seguit.

Bon vespre, siau benvinguts al Xè Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet 2017. El títol de l’acte, amb rima interna inclosa, és llarg però escaient. En la brevetat hi ha la virtut, però a vegades cal botar-se aquesta màxima i dir les coses amb totes les paraules necessàries. Per aquest motiu, tot enfilant una agulla amb el fil d’un propòsit evident i apedaçant unes poques idees amb la intenció de no fer-me cansat, voldria remarcar, mot a mot, la significació del nom d’aquest recital poètic que, després d’una navegació tan literal com gens atzarosa, iniciam en aquest indret tan singular.

Llegiu més

Views: 1

La banda sonora de la nostra vida

per

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Llegiu més

Views: 2

Literatura per pensar

per

Si ara féssim una enquesta informal, a mà alçada, entre la gent que es considera lectora, la gran majoria l’aixecaria en demanar qui té la narrativa com a gènere habitual. Més poques mans comptabilitzaríem en el moment en què abordéssim la poesia o el teatre. Però no s’acaba aquí la tipologia. Potser, en aquesta enquesta, hauríem de recordar als informants que n’hi ha un altre, de gènere, l’assaig. Així, en algun racó, inadvertides, veuríem, solitàries, unes poques mans alçades. Una d’elles seria la meva.

books-1204273_1280

Llegiu més

Views: 4