Navega per l'etiqueta

literatura

La realitat de les geografies imaginàries

diccionari.llocs.imaginaris

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà 1963) és un dels meus escriptors de capçalera. Els llibres d’aquest autor nord-català ocupen un lloc destacat entre les moltes i variades lectures que m’han acompanyat els darrers anys, en conjunt i, per tant, no circumscrites només a l’àmbit de la literatura catalana. No he llegit tot allò que ha escrit, malauradament. Per començar, encara no he encetat, tot i que estic a punt de fer-ho, la darrera novel·la que ha publicat, l’obra amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi, Jo soc aquell que va matar Franco (2018). Sí que he llegit, però, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), amb què el vaig descobrir, ja fa un temps, El dia de l’ós (2004), la magnífica Cròniques del déu coix (2013) i, sobretot, l’obra de què voldria parlar avui, l’atípic i deliciós Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006). A més, tenc apuntat a la llista de llibres pendents, algun dels quals potser caurà aquest estiu, Aiguafang (2008), Xocolata desfeta (2010) i El navegant (2016).

Continua llegint

Share Button

Maridatges

portada_els-catalans-als-camps-nazis_montserrat-roig_201705121026

Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.

Continua llegint

Share Button

Contra la destrucció

brain-2361147_640

Els éssers humans tenim una natura doble. D’una banda, som animals i, com a tals, ens guiam pels instints. De l’altra, la cultura ens fa únics i ens ajuda a domar el nostre costat salvatge. Hi ha força obres literàries que en parlen, d’aquestes dues cares d’una mateixa moneda, de la relació no sempre harmònica que s’hi estableix. Alguns, fins i tot, l’han convertida en tema central de les seves obres. Com diu Jordi Florit, a l’Intermezzo d’una d’elles, «el dualisme natura versus cultura, l’animalitat de l’instint més indòmit enfront la mansuetud racional i humanista, gairebé metafísica, és tan tòpic com verídic». De tots els instints, el més important és el de la supervivència i, lligat a ell, el de perpetuar els nostres gens més enllà dels límits de la pròpia vida. Fins aquí, tot normal. El que no deixa de ser curiós és com, des de la cultura, també assumim aquesta voluntat de transcendir els límits cronològics.

Continua llegint

Share Button

És l’hora de l’esperpent (literari)

32552585850_652eaeed34_b

Un dels escriptors més singulars i interessants alhora de la literatura espanyola va ser i és Ramon María del Valle Inclán. Aquest personatge, que tenia un caràcter molt fort (amb què es va guanyar més d’una discussió i una mà amputada!), va ser l’inventor d’un subgènere teatral, l’esperpent, des del qual, a partir de la combinació del grotesc i de la més fina de les ironies, es va dedicar a fer un retrat corrosiu i totalment crític de l’Espanya del començament del segle XX, aquella que acabava de perdre les colònies de Cuba i Filipines i que, com a única reacció, s’havia refugiat en la grandiloqüència d’una retòrica  buida i en els discursos en record de les glòries passades (les d’aquell imperi, que alguns encara enyoren, en què mai no es ponia el sol). El títol més conegut de la seva producció és Luces de Bohemia, però jo us recomanaria la trilogia que s’amaga rere Martes de Carnaval, perquè és allí on la punxa amb què l’autor escomet la realitat és més esmolada i, la cultura militar espanyola, tan nefasta històricament, esdevé el centre de la crítica de l’autor (començant pel títol, amb la referència al déu de la guerra, Mart, en plural, convertit en una simple disfressa còmica).

Continua llegint

Share Button

Francesc Calvet i la poesia dels Països Catalans

VID-20170605-WA0013.revEl passat dissabte, 3 de juny, es Castell, i Menorca per extensió, va recuperar l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet. Ni el futbol ni la coincidència amb altres activitats d’interès indiscutible no van impedir que una vuitantena de persones es trobassin en el marc incomparable del Llatzeret de Maó per escoltar els versos de Bep Joan Casasnovas, Maria Teresa Ferrer, Joan Perelló, Teresa Pascual i Jordi Llavina. Vaig tenir el privilegi de ser-ne el presentador. Abans de donar pas, un a un, als autors, vaig llegir un text en què intentava demostrar la idoneïtat del nom, tan llarg com escaient, del recital. Amb petites modificacions (per tal d’adequar el text al format del blog) el podeu llegir tot seguit.

Bon vespre, siau benvinguts al Xè Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet 2017. El títol de l’acte, amb rima interna inclosa, és llarg però escaient. En la brevetat hi ha la virtut, però a vegades cal botar-se aquesta màxima i dir les coses amb totes les paraules necessàries. Per aquest motiu, tot enfilant una agulla amb el fil d’un propòsit evident i apedaçant unes poques idees amb la intenció de no fer-me cansat, voldria remarcar, mot a mot, la significació del nom d’aquest recital poètic que, després d’una navegació tan literal com gens atzarosa, iniciam en aquest indret tan singular.

Continua llegint

Share Button

La banda sonora de la nostra vida

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Continua llegint

Share Button

Literatura per pensar

Si ara féssim una enquesta informal, a mà alçada, entre la gent que es considera lectora, la gran majoria l’aixecaria en demanar qui té la narrativa com a gènere habitual. Més poques mans comptabilitzaríem en el moment en què abordéssim la poesia o el teatre. Però no s’acaba aquí la tipologia. Potser, en aquesta enquesta, hauríem de recordar als informants que n’hi ha un altre, de gènere, l’assaig. Així, en algun racó, inadvertides, veuríem, solitàries, unes poques mans alçades. Una d’elles seria la meva.

books-1204273_1280

Continua llegint

Share Button

El galop poderós del Cavall Verd

Arriba la primavera i, amb ella, una nova edició dels premis Cavall Verd de poesia. Organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, s’hi entreguen, des de 1984, dos guardons: el Rafel Jaume de Traducció Poètica i el Josep M. Llompart de Poesia. Els premis són per a obres publicades durant l’any anterior al de la cerimònia. A més, cada any els Cavall Verd es dediquen a la memòria d’un poeta illenc, al voltant del qual s’organitzen un seguit d’activitats d’homenatge. En ocasions anteriors han estat triats Llorenç Moyà, Marià Villangómez, Gumersind Gomila (l’any en què els premis s’entregaren a Maó), Maria Antònia Salvà o Blai Bonet. Enguany, per cert, estan dedicats a homenatjar el poeta manacorí Guillem d’Efak.

Premis Cavall Verd

Continua llegint

Share Button

Aleksiévitx

A la vetllada literària en què una sèrie d’homes vam llegir textos escrits per dones, el passat 8 de març a l’Ateneu de Maó, vaig triar, a més de Laia Martínez, fragments escrits per la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. No m’entretindré a explicar-vos el desenvolupament de l’acte, tot i que ja us podeu imaginar que ajuntar cinc mascles alfa, escriptors per a més inri, en un mateix escenari, va ser la manera més eficaç de deixar en evidència la nefasta societat patriarcal que ens envolta. Com que no anàvem gaire bé de temps, vaig ser molt breu a l’hora d’explicar el perquè de la tria (i em vaig allargar a l’hora de llegir els textos seleccionats). Així i tot, amb un únic argument n’hi va haver prou. Kafka afirmà que, «si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres». No hi ha dubte que dues de les grans punyades literàries que he rebut en els darrers mesos han vingut de la mà d’Aleksiévitx i de les seves obres La pregrària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues publicades per Raig Verd, en traducció al català de Marta Rebón.

Swetlana_Alexijewitsch_2013

Continua llegint

Share Button

Sempre hi queda la bellesa

Fa quinze dies, en sortir del teatre, es va tornar a activar un corc, una mena de fil d’Ariadna invers que m’introduïa encara més en el laberint mental de les reflexions intranscendents. Encara burxa, l’animalet. El mal té un origen clar: El malentès, d’Albert Camus, que va tornar a posar damunt la taula les velles qüestions de sempre. La història que s’hi explica serveix per a fonamentar la tesi que la vida és absurda, sense sentit, amb l’afegit d’un ‘no’ final antològic que desestima la possibilitat de trobar cap consol davant del drama existencial. La visió de la vida que ens presenta Camus és tan negativa, tan pessimista que, si ens haguessin donat una pistola en sortir del teatre, potser més d’un l’hauria emprada per a suïcidar-se. Per què allargar-ho més si la vida és un desastre? Sort que, per un motiu o un altre, els espectadors vam relativitzar el contingut de l’obra.

el-malentes-albert-camus

Continua llegint

Share Button
  • 1
  • 2