literatura

El galop poderós del Cavall Verd

per

Arriba la primavera i, amb ella, una nova edició dels premis Cavall Verd de poesia. Organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, s’hi entreguen, des de 1984, dos guardons: el Rafel Jaume de Traducció Poètica i el Josep M. Llompart de Poesia. Els premis són per a obres publicades durant l’any anterior al de la cerimònia. A més, cada any els Cavall Verd es dediquen a la memòria d’un poeta illenc, al voltant del qual s’organitzen un seguit d’activitats d’homenatge. En ocasions anteriors han estat triats Llorenç Moyà, Marià Villangómez, Gumersind Gomila (l’any en què els premis s’entregaren a Maó), Maria Antònia Salvà o Blai Bonet. Enguany, per cert, estan dedicats a homenatjar el poeta manacorí Guillem d’Efak.

Premis Cavall Verd

Llegiu més

Visits: 0

Aleksiévitx

per

A la vetllada literària en què una sèrie d’homes vam llegir textos escrits per dones, el passat 8 de març a l’Ateneu de Maó, vaig triar, a més de Laia Martínez, fragments escrits per la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. No m’entretindré a explicar-vos el desenvolupament de l’acte, tot i que ja us podeu imaginar que ajuntar cinc mascles alfa, escriptors per a més inri, en un mateix escenari, va ser la manera més eficaç de deixar en evidència la nefasta societat patriarcal que ens envolta. Com que no anàvem gaire bé de temps, vaig ser molt breu a l’hora d’explicar el perquè de la tria (i em vaig allargar a l’hora de llegir els textos seleccionats). Així i tot, amb un únic argument n’hi va haver prou. Kafka afirmà que, «si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres». No hi ha dubte que dues de les grans punyades literàries que he rebut en els darrers mesos han vingut de la mà d’Aleksiévitx i de les seves obres La pregrària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues publicades per Raig Verd, en traducció al català de Marta Rebón.

Swetlana_Alexijewitsch_2013

Llegiu més

Visits: 0

Sempre hi queda la bellesa

per

Fa quinze dies, en sortir del teatre, es va tornar a activar un corc, una mena de fil d’Ariadna invers que m’introduïa encara més en el laberint mental de les reflexions intranscendents. Encara burxa, l’animalet. El mal té un origen clar: El malentès, d’Albert Camus, que va tornar a posar damunt la taula les velles qüestions de sempre. La història que s’hi explica serveix per a fonamentar la tesi que la vida és absurda, sense sentit, amb l’afegit d’un ‘no’ final antològic que desestima la possibilitat de trobar cap consol davant del drama existencial. La visió de la vida que ens presenta Camus és tan negativa, tan pessimista que, si ens haguessin donat una pistola en sortir del teatre, potser més d’un l’hauria emprada per a suïcidar-se. Per què allargar-ho més si la vida és un desastre? Sort que, per un motiu o un altre, els espectadors vam relativitzar el contingut de l’obra.

el-malentes-albert-camus

Llegiu més

Visits: 0

Balanços i bons propòsits? No sé si podré fer-ho

per

Com que som a tocar de cap d’any, els manuals d’instruccions de can tòpic diuen que hauria de fer balanç d’allò que ha donat de sí aquest 2016 o elaborar una llista amb els bons propòsits per al futur (els quals, açò sí, solen quedar reduïts moltes vegades a fum de formatjades). Fins i tot, podria combinar ambdós temes. Resulta, però, que en seguir un calendari diferent al de la majoria de mortals, veig complicat de fer-ho. Com ja deveu saber, els meus anys, tal i com marca la feina, comencen el dia primer de setembre i acaben el trenta de juny. A més, enmig hi ha dos mesos d’oasi en què desapareix el temps cronològic, en què no hi ha dates al calendari i hom té la sort de no saber en quin dia de la setmana es troba. No vull fer enveja a ningú amb açò que acab de dir, però el meu és un temps en què entre desembre i gener només hi ha un canvi de mes, amb alguns matisos afegits (tenc vacances) no prou substancials. Malgrat aquesta diferència de criteri a l’hora de comptabilitzar el temps, podria aprofitar les inèrcies que el context ofereix i dedicar aquest xalandrum a fer un petit balanç cultural de l’any que s’escola, tot centrant-me en el camp de la literatura i de la música, les meves dèries habituals. Així, en cas d’escriure’l, el text es podria complementar amb el que Pau Obrador ha dedicat recentment al cinema dels darrers tres-cents seixanta-sis dies. Podria fer-ho, en aquestes dates hi escau. Però no veig gens clar que ho vulgui fer.

far_icon01

Llegiu més

Visits: 1

El cant vigorós de la Sibil·la

per

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393

Llegiu més

Visits: 5