Concerneix l’individu

Diria que va ser en Cice qui, un dia, va explicar a les xarxes —no record a quina— què li havia passat mentre treballava a un restaurant menorquí. A l’hora de treure el fems, bàsicament plàstic i cartró, sense separar, el volum generat en aquell local durant la jornada era tal que, en un dia, tiraven la mateixa quantitat de residus que els que ell, a ca seva, trigava un any a produir. Deixant de banda que, a més, ell s’encarregava curosament de fer-ne la recollida selectiva, la desproporció era enorme.

A més, tot i que diria que, açò, l’amic Cice, ja no ho va explicar, saber què se’n fa d’aquests residus és descoratjador. Només el fet de saber que l’empresa que s’encarrega de gestionar-los, Ecoembes, és una mena de consorci en què hi participen algunes de les multinacionals —Unielever, Nueva Pescanova, Mercadona—, que no es caracteritzen especialment per la seva cura mediambiental, ja ens hauria de fer arrufar el nas. Lluny de reciclar-los, per exemple, és més fàcil que els plàstics que gestionen acabin en abocadors il·legals —a Felanitx, posem per cas—, incinerats, o venuts a països llunyans —«pobres», en diem, de forma eufemística—, on no reben cap tipus de tractament. Amb aquestes dades, podria aprofitar el text que estàs llegint per remarcar la prioritat que, com a consumidors, hauríem de donar a la reducció i a la reutilització, en aquest ordre, abans d’anar a parar, com a darrer recurs, al reciclatge (cosa que, per cert, Ecoembes no acostuma a recomanar). Però no és aquí on volia anar a parar.

Roda, també per les xarxes internàutiques, una infografia amb què esper enfocar millor la reflexió d’aquesta setmana. Segons un estudi de l’ONG Transport & Enviroment, a Mallorca, la contaminació per òxids de sofre dels vuitanta-set creuers que hi van circular l’any 2017 va quintuplicar la generada en el mateix període pels dos-cents quaranta-cinc mil cotxes que circularen per l’illa. A nivell europeu, els quaranta-set vaixells de la companyia Carnival Corportation —algun d’ells sol fer escala al port de Maó— van emetre deu vegades més òxid de sofre que tots els automòbils del continent junt. Les desproporcions són evidents.

Si continuam per aquí, darrerament les notícies s’han encarregat de fer-nos saber que ha rodat —no sé si encara ho fa o seguirà fent-ho—, dins la Mediterrània, el creuer més gran del món, el «Wonder of the seas». Les xifres al voltant d’aquesta ciutat flotant, l’autoanomenada meravella dels mars, són pornogràfiques: mou gairebé set mil passatgers —més o menys la població de Sant Lluís—, als quals cal sumar prop de dos mil cinc-cents membres que conformen la tripulació —as Migjorn gran no hi viu tanta gent—, no atura mai els motors, per la qual cosa l’emissió de gasos contaminants és continua, en unes quantitats molt majors que el total generat per la majoria de les ciutats que visita. A Palma és així: en un dia contamina més aquest creuer que no pas tots els cotxes que es mouen per la ciutat en el mateix període de temps. Deixant de banda un altre debat que és gairebé obligat en aquest cas, el de la conveniència o no d’aquest model turístic pel qual els nostres governants continuen apostant quan tot evidencia que els desavantatges que ofereix són evidents, tornam a ser davant d’una qüestió de (des)proporcions.

Hi podríem afegir, per arrodonir la recollida de dades amb que fonamentar l’argumentació, xifres relatives a la contaminació que emet el transport aeri o, en un sentit contrari, el ferroviari —ara mateix el més eficient a nivell energètic—, però crec que els exemples citats han servit per a dimensionar l’impacte de l’activitat humana en el medi ambient. I, en haver-ho fet, potser és fàcil arribar a la pregunta del milió. Queda clar que allò que cadascú fa, a nivell individual, és molt poca cosa. Qui realment contamina són les grans corporacions. Llavors, idò, de què serveix que un individu tengui un comportament respectuós des del punt de vista mediambiental si els que realment se’l carreguen en les seves actuacions a l’engròs segueixen actuant com si res no passés? O, dit en paraules que podria dir en Cice: per a què he de dur al contenidor groc, cada dia, el brick de llet —que no es recicla, per cert, perquè no es pot— si el restaurant, que contamina cent vegades més que jo, no ho fa? M’explic?

Com deia el capità Enciam —si ets un boomer sabràs exactament qui va ser aquest personatge televisiu, encarregat de donar-nos a conèixer les bondats del reciclatge en els ja llunyans anys noranta del segle passat—, «els petits canvis són poderosos». Tenia, i té, tota la raó. Ara bé, sembla evident que encara han de ser més potents els «grans canvis», no? I d’açò darrer potser se’n parla poc. A la pràctica, es té la sensació que els grans contaminadors no només actuen amb total impunitat sinó que se’n fomenta l’activitat amb què acabaran d’esprémer impunement la mamella d’un sistema econòmic totalment lligat als combustibles fòssils. És igual que sigui evident que aquests recursos estiguin a punt d’acabar-se. La roda segueix girant com si no hi hagués un demà. I no només hi és, el futur, sinó que tot sembla indicar que no hi farà gaire bon viure si les coses no canvien. I feim tard.

A nivell individual, com hem vist, la nostra contribució és minúscula, aparentment imperceptible. Tot sembla indicar que les coses canviaran quan ho facin els grans responsables. Ara bé, açò no vol dir, crec, que no haguem de seguir un comportament responsable a nivell personal. Ans al contrari: els grans canvis vindran com a conseqüència dels petits. Més que mai, la següent reflexió d’Albert Camus —treta de context, però igualment vàlida— ens en dona la clau: Il concerne l’individu. Des del moment que tots, un a un, en patim els efectes, més que mai la contribució individual per a resoldre el problema hi és obligada.

Es tracta només de saber què implica i quin és el poder de què disposa cada individu. Potencialment és molt alt. Ara bé, sense consciència és mal de fer exercir-lo, ajuntar-lo amb el d’altres individus també conscienciats, com més millor, sabedors que la sort dels de dalt, de qui exerceix el poder —a les institucions públiques, als consells d’administració de les grans corporacions— és realment a les seves mans. És, segurament, l’única via per arribar als canvis estructurals, fins i tot sistèmics —el capitalisme—, que calen per evitar el desastre. I veure si, per una vegada, no farà falta esperar a aquell «dia que no podrem més i llavors ho podrem tot» de què parlava Estellés, perquè potser haurem fet massa tard.

Share Button

Deixa un comentari