Do you speak English?

5889720469_f0c7911794

Hi ha prejudicis lingüístics que estan força estesos entre la població. Aquestes creences, fruit de la ignorància (o de la malvolença!), es desmunten fàcilment quan ens hi endinsam i les il·luminam amb la llanterna de l’argumentació i el sentit comú. És a dir, hi aplicam el criteri. És el que fa l’enyorat Jesús Tuson en el llibre, encara imprescindible, Una imatge no val més que mil paraules, en què ens presenta quinze d’aquests tòpics que, com s’encarrega de demostrar, no tenen cap fonament o, pitjor, són originat per interessos contraris a la diversitat cultural. Un d’ells, prou conegut, afirma que els idiomes amb més parlants són els més útils. Tuson ens recorda que les llengües estan vinculades als territoris, ja siguin geogràfics o, simbòlicament, d’especialització (els estudis alcorànics empren l’àrab; la informàtica, l’anglès). Per açò, la llengua més útil és la del lloc on viu cadascú, la del dia a dia; i també, per a una minoria, la de l’especialització a què es dedica. Els humans ens relacionam en cercles reduïts de gent, la qual cosa fa que la dimensió idiomàtica sigui local, a més d’implicar que canviar cap a una llengua amb més parlants, en aquest context, no tengui una base lògica (per molt que, en l’altra, la major, “nos entendamos todos”). De fet, si la utilitat depengués del número de parlants, en xifres absolutes, el xinès seria la llengua més útil de totes les que hi ha al nostre planeta. A nivell mundial, és la més parlada, amb diferència. Per evitar, però, de caure en generalitzacions reduccionistes, hauríem d’aprofundir en la qüestió.

Languages_with_at_least_50_million_first-language_speakers

És un exercici interessant comprovar quines són les xifres relatives als codis amb més parlants, a nivell mundial, tot i que destriant-los en funció de si fan referència a llengües primeres o maternes (és a dir, aquelles que s’aprenen de manera innata en ésser petits: una o les que siguin) o a les llengües segones (aquelles que, conscientment, s’aprenen després, de manera no natural, fet que explica, entre d’altres coses, haver de passar-ne un fum per a adquirir-les, perquè el cervell ja no hi està preparat). Les dades, que facilita l’Etnologue, tot i que a partir d’una taula de la viquipèdia que les resumeix, mostren que el xinès mandarí és la primera llengua a nivell mundial pel que fa a parlants nadius (908,7 milions). Ara bé, és la quarta si fem el rànquing de les llengües segones (198,4 milions), fet que demostra, entre d’altres coses, que té un cert poder d’atracció entre aquells que no la parlen i volen aprendre-la. La tercera de la llista, el castellà (442,3 milions), en canvi, és la vuitena en la classificació de les segones llengües del món (70,6 milions), molt per darrere de l’hindi-urdú (368,3 milions la tenen com a segon idioma), del francès (208,1 milions), l’àrab (132 milions) o el rus (110,4 milions), per citar-ne algunes. Potser perquè, fora dels seus parlants nadius, només un número moderat de gent valora la conveniència d’aprendre l’idioma castellà a posteriori. Són xifres molt allunyades de l’anglès (743,5 milions de parlants la tenen com a segona llengua; només 378,2 milions com a primera). El lideratge i el poder d’atracció són indiscutibles (més del doble dels seus parlants l’han adquirida a posteriori).

Les dades ens porten a haver de diferenciar, d’acord amb el lingüista Salikoto Mufwene, entre major languages i world languages. En ambdós casos fem referència a sistemes amb centenars de milions de parlants (excepcionals, per cert, entre les set mil llengües que hi ha al planeta: el que és normal són les dimensions reduïdes). En el primer cas, una major language és aquella en què els parlants la tenen, majoritàriament, com a llengua primera, és a dir, l’empren habitualment en el seu dia a dia: el bengalí i el portuguès en serien exemples clars. En canvi, una world language és aquella en què una part molt important dels parlants l’han adquirida per tal d’emprar-la com a vehicle de comunicació supragrupal. És a dir, no la tenen com a llengua primera, perquè no és pròpia dels seus països, sinó que l’empren per a relacionar-se amb grups externs als que formen la seva realitat quotidiana (per qüestions laborals, acadèmiques…). A dia d’avui, la més important d’aquestes llengües és, sense cap mena de dubte, l’anglès, que s’ha convertit, de facto, en una interlingua planetària.

English_in_the_countries_of_the_world

Aquesta presència abassegadora de la l’anglès, però, no ha estat sempre així. Francesc Xavier Vila, professor de la Universitat de Barcelona, especialitzat en sociolingüística, explica que, fins al segle XVIII, el llatí era la llengua internacional de la ciència i les humanitats o que, fins al començament del segle XX, uns pocs codis es repartien, a nivell internacional, les diferents especialitats del saber. Així, la química es feia en alemany o, el dret, en francès. L’anglès tot just començava a aparèixer com a llengua koiné en alguns àmbits. Ara bé, les coses van canviar radicalment després del final de les dues Guerres Mundials, en què la derrota militar i el consegüent afebliment polític i econòmic de França i Alemanya, sobretot, i la superioritat dels Estats Units van facilitar l’expansió de l’anglès. Avui dia, la presència d’aquesta llengua és tan alta que ha arribat a posar damunt la taula fins a quin punt és pràctic o no que institucions com l’ONU o el Parlament Europeu hagin de funcionar amb més d’un codi davant del consens que genera l’anglès. Aquestes dades contrasten amb la visió d’un altre sociolingüista de referència, Albert Bastardas, per al qual l’anglès s’ha escampat arreu per causes econòmiques i no polítiques ni militars (com sí ho va fer, en el seu moment, el llatí, o aquella altra, de la qual no record el nom, que «nunca fue […] lengua de imposición»). És difícil, però, pensar que una cosa no va lligada amb les altres. Sigui com sigui, és evident l’expansió anglòfona no obeeix a una política lingüística universal, planificada i única, sinó que és un fenomen concretat de manera particular en cadascun dels estats que han decidit, per exemple, incorporar l’aprenentatge de la llengua anglesa dins de les seves fronteres.

El que és obvi, però, és que aquest procés està condicionat de manera clara per la globalització econòmica. Amb la creació d’una societat mundial única i complexa s’ha fet evident la necessitat d’una interlingua, almenys pel que fa a l’hora d’establir relacions econòmiques a escala planetària. Aquesta és la raó per la qual l’anglès s’ensenya a les escoles o ha esdevingut un requisit per accedir a molts llocs de treball, també al regne d’Espanya: perquè, al seu coneixement, s’hi associa una millora de les condicions econòmiques de les persones. Aquesta no deixa de ser una situació fins a un cert punt paradoxal: que vells estats-nació, que malden perquè les seves llengües, el castellà o el francès per exemple, siguin també universals, afavoreixin l’aprenentatge de la llengua que els impedeix aquesta presència internacional, no deixa de ser una situació curiosa, una mena de broma del destí. La batalla entre la globalització econòmica neoliberal i els vells nacionalismes identitaris decimonònics té aquestes coses. Hi ha qui darrere d’aquesta realitat, però, hi veu una mostra més de l’imperialisme ianqui. Fins i tot, hi ha teories acadèmiques que parlen de l’anglès com a potencial killer language, assassina que posa en perill la diversitat lingüística mundial (si en aquesta llengua s’acaba entenent tothom, la resta s’acabaran deixant de banda, afirmen els defensors d’aquest concepte).

cropped-p10204951

Els catalonoparlants, als quals les imposicions i el conflicte lingüístic no ens venen de nou, podem constatar, però, algunes diferències importants entre l’anglès i altres realitats que ens són més properes perquè les patim. Bàsicament, la presència d’aquesta interlingua anglesa no interfereix en els usos dels codis amb els quals conviu. En altres paraules, ara per ara, català i anglès no es trepitgen. La presència d’aquesta llengua no és un perill per a les minoritàries i minoritzades (com sí que ho són el castellà i el francès, que els han pres àmbits d’ús i parlants a lloure), tot i que caldrà veure com evoluciona el fenomen a curt i mitjà termini, perquè aquesta manca aparent de conflictivitat té petites escletxes (hi ha competència, per exemple, entre anglès i català en àmbits concrets, com l’acadèmic o el de la música popular) que, malament aniríem si s’acabessin convertint en grans vies d’aigua que, al final, aconseguissin enfonsar el vaixell d’una llengua una part important de la qual, durant molts segles, ha resistit com ha pogut les tempestes de l’espanyolisme uniformitzador.

 

Share Button