A Menorca no podem escoltar iCat per la freqüència modulada, ara que se n’han reprès les emissions radiofòniques convencionals. Tampoc no podem sintonitzar Catalunya Informació o veure, a la pantalla del televisor, Esports3 o el canal normal de TV3. Coses que passen. Sempre ens queda, però, el consol de poder-hi accedir a través de les aplicacions del telèfon mòbil o des d’internet. Així, des de l’ordinador, he pogut escoltar i gaudir el podcast de la tercera edició d’un experiment anomenat «El Desconcert d’iCat», que es va celebrar el passat dimarts vuit de maig, i en què una sèrie de grups de l’escena catalana van interpretar una selecció de temes que formen part dels seus plaers culpables, és a dir, són «cançons que fa vergonya, poca o molta, reconèixer que ens agraden», segons es podia llegir a la promoció prèvia de l’esdeveniment. La proposta no deixa de ser original, perquè obliga els conjunts musicals a sortir de la seva zona de confort, tot donant sortida a un tipus de composicions que mai no associaríem als seus estils habituals.
Al concert es va poder escoltar (o veure, perquè l’esdeveniment es va retransmetre en streaming de vídeo 360º) com, per exemple, Els Catarres interpretaven una cançó dels Backstreet Boys, «I want it that way»; Lakaste adaptaven al català un tema de Sonia y Selena («Yo quiero bailar»); Marion Harper, també en la nostra llengua, s’atrevia amb una adaptació de l’actualíssima «Havana», de Camila Cabello; Dolo Beltran, en un salt a les pistes de ball dels anys noranta, s’apropiava del «Pump on the Jam», de Technotronic; o, posant la cirereta del pastís, Els Amics de les Arts traslladaven a la llengua de Pompeu Fabra una part del tema que, enguany, ha representat Espanya a Eurovisió, «La teva cançó». Amb aquesta petita mostra de les peces versionades hom ja pot fer-se una idea de per on va anar l’acte.
Al web d’iCat s’explica que, en aquest concert, «els grups fan públiques les cançons que mai haurien reconegut que els agraden». De fet, tots en tenim, de plaers culpables. I no només pel que fa a la música. Qui més qui menys té algun disc, llibre, pel·lícula, sèrie televisiva, etc., que gaudeix en privat, per por de fer públic que forma part dels seus gustos. Hi ha la reputació de cadascú en joc, aquí. Alguns, heavys rigorosos dels anys vuitanta, tenien un raconet amagat on fer-hi sonar «The Final Contdown», dels suecs Europe, que també agradaven als seguidors de la radiofórmula; d’altres, melòmans declarats, són els que més criden quan, en una festa, sona Rafaella Carrà o «El Ritmo de la noche», dels arxiconeguts Mystic; fins i tot, n’hi ha que s’ajunten amb la colla d’amics per seguir l’evolució del festival eurovisiu, tot debatent sobre la geoestratègia política dels vots, com si d’una cosa seriosa es tractàs. Alguns, lectors primmirats, amants de la literatura d’alta volada, no li fan un lleig a Ken Follet o a Stieg Larsson; d’altres, televidents que afirmen, vehements, que no van més enllà dels documentals de la segona cadena de TVE (tal i com s’encarreguen de contradir els índexs d’audiència), de tant en tant es deixen seduir per «Mujeres y hombres y Viceversa» o per «Supervivientes». Evidentment, ningú no reconeixerà que fa res de tot açò. Però no hi ha excepcions: «aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra», que va dir aquell.
Hi va haver, però, un moment d’«El Desconcert» en què les coses van grinyolar. Just quan el catalonski Halldor Mar va acabar d’interpretar «Lady», de Modjo, rebatejada «Leire» per a l’ocasió, els presentadors no es van poder estar d’afirmar que aquell era un temarral, és a dir, un tema molt gros o, com es diu en bon català xava, un temassu (van emprar els tres mots!). Per aquest motiu, deien, no se’l podia considerar un plaer culpable: no tenia res de vergonyós uns cançó que era un hit, una fita en la història de la música popular actual. Em va passar una cosa semblant quan vaig escoltar Els Amics de les Arts apropiant-se del potent «Killing in the name», dels Rage Against the Machine: com podien considerar un plaer culpable una cançó tan bona com aquella? Es va evidenciar llavors que allò que, per als uns, no deixa de ser un nyarro no té perquè haver-ho de ser per als altres, que ho poden considerar, fins i tot, excels. En aquest sentit, allò que ens agrada es mou pels terrenys de la relativitat i, en parlar de gustos, les coses es tornen força etèries.
Abans, però, de seguir per aquest camí, hauríem de recordar que el concepte «plaer culpable» és la traducció literal de l’anglès guilty pleasure, un binomi que, per més voltes que li don, no acab de veure gens clar. No m’agrada la idea de lligar plaer i culpa (o, almenys, no sempre). No haurien d’anar, els gaudis, nets de qualsevol condicionant? Si una cançó ens agrada, la gaudim i ja està. Però sentir-se culpable pel fet de fer-ho? No me lliga. Ni tan sols en pensar que aquest sentiment de pecat pot intensificar el plaer de l’experiència. És més, què fa que ens en sàpiga greu o que, directament, ens amaguem de fer pública una part dels nostres gustos? Segurament, hi ha d’haver un component social molt important darrere d’allò que anomenam gust, el qual explica aquesta mena de reaccions. Com també ajuda a entendre que, en el fons, darrere dels guilty pleasures s’hi amagui una actitud elitista i, fins i tot, classista. D’açò parla, entre d’altres coses, l’assaig Música de mierda, de Carl Wilson (publicat, en traducció al castellà de Carles Andreu, per Blackie Books), un llibre curiós que té com a punt de partida l’animadversió de l’autor envers Celine Dion (escrit així, sense accent, tal i com s’explica en un capítol de l’obra). Wilson intenta trobar una explicació racional al fet que no li agradi la cantant canadenca, la qual cosa l’obliga a parlar de conceptes com el bon gust, el classisme i els prejudicis en el pop (amb què subtitula la seva obra). Hi ha una sèrie de reflexions força interessants al llarg de les gairebé dues-centes pàgines d’aquest assaig que, així i tot, no deixa de ser irregular en el conjunt.
Parlant d’allò que anomenam els gustos, Wilson apunta que no podem explicar objectivament perquè ens agrada una determinada cançó (o qualsevol tipus d’expressió artística). La impossibilitat deriva del fet que estem parlant de subjectivitats. La música, per ella mateixa, no és ni bona ni dolenta. La hi consideram després d’haver passat per la nostra percepció, pel nostre criteri. Si sumàssim aquestes valoracions individuals, n’haurien de néixer els gustos estàndards, a nivell social. Però les coses són més complexes. En primer lloc, hauríem de veure a partir de quins elements i de quina manera configuram el nostre criteri. A més, és significatiu que, per molt que la societat ho pugui ésser, els gustos no es formen democràticament, no són necessàriament allò que estableixen les majories. Finalment, una altra de les idees que apunta Wilson és que caldria tenir en compte, en tot plegat, que hi ha una tendència humana a la mimesi, a la imitació. Som éssers socials i tendim a fer allò que fa la majoria, la qual cosa incideix directament en els gustos. Volem ser part del col·lectiu, tenir-hi coses en comú de què parlar i amb què comparar les nostres opinions.
En aquest escenari és on es posen en circulació els gustos. N’hi ha que es connoten negativament; i, a l’altre extrem, hi ha el bon gust. A l’hora de definir-lo, la tradició crítica sempre ha apuntat la importància que hi adquireix el criteri d’autoritat. Ho és allò que unes elits, ben formades (per exemple, en els àmbits acadèmics), consideren com a tal, gairebé sempre fonamentant-se en la idea de tradició i, per tant, amb poca tendència al canvi (la qual cosa explica perquè va costar tant d’acceptar que el jazz o el cinema eren formes artístiques respectables o, més tard, que també se’n consideràs la música pop). Aquest elitisme xoca amb un món com el nostre, de base capitalista i democràtic (paradoxalment), és a dir, en què l’art és un bé més de consum, d’una banda, i on es creu que l’opinió d’uns pocs no és millor que la que pugui tenir la resta, la majoria, de l’altra. Aquesta realitat s’expressa concretament en la cultura de masses i en la convivència harmònica i igualitària de diferents gustos, d’entre els quals cal destacar el que podríem anomenar «convencional», el majoritari, aquell de què formen part, curiosament, els guilty pleasures, els plaers culpables que fan avergonyir a qui creu que no pertany a la massa. Ho fa no per una qüestió estètica sinó social.
En arribar a aquest punt, Wilson exposa la Teoria de la Distinció, elaborada pel sociòleg francès Pierre Bourdieu, per al qual els gustos es basen sempre en interessos de caràcter social. A partir d’una enquesta elaborada als anys 60 del segle passat, l’autor francès va establir la hipòtesi que els diferents grups socials tenien gustos comuns que eren un reflex d’una personalitat i d’uns valors compartits. Concretament, apuntava al fet que eren eines estratègiques que servien per a distingir un grup de qualsevol altre que tingués un estatus social diferent: per desmarcar-se dels que estaven per sota, d’una banda (la cultura de masses, sobretot); i per aspirar a l’estatus que es creia merescut, de l’altra. És a dir, Bordieu entenia els gustos com a mecanismes de distinció social. Aplicat al segle XXI, Wilson troba que per marcar aquesta diferència cal ésser cool (mot de mal traduir, però que podríem associar al col·loquial guai, o als més formals fantàstic, fabulós, magnífic, genial, fenomenal, formidable, excel·lent, extraordinari, increïble, meravellós o sensacional). Fins i tot, en aquest cas, tenir un plaer culpable podria ser un actiu a l’hora de marcar distàncies respecte d’allò que fa la massa: és un luxe que hom es pot permetre només si és cool.
Possiblement hi ha altres elements que condicionen els gustos, però podem considerar evident el pes que hi té el factor social. I, pel que sembla, totes aquelles persones, servidor inclòs, que tenim guilty pleasures, la majoria d’inconfessables (perquè creiem que no tots ens fan semblar cools), no deixam de ser representants d’una certa mena de minoria cultural escollida. Seria un experiment interessant de compartir-los, aquí, públicament, amics lectors, en els comentaris que es poden fer a aquest text i veure què passa. Segur que, amb una mostra mínima de plaers culpables, comprovaríem la validesa o no de les afirmacions que s’han fet més amunt. Fins i tot, riuríem un poc, a costa del petit supremacista cultural que tots portem a dins.
Visits: 2