Doctora, em fa mal la llengua

    Tot i que sembla que el suflé ja s’ha desinflat, hem tornat a viure l’enèsima (i, malauradament, no la darrera) polèmica al voltant de l’ús oficial de la llengua catalana. En aquesta ocasió, el conflicte deriva de la decisió, presa per les autoritats autonòmiques, de demanar als treballadors que vulguin fer feina en el sistema sanitari illenc un certificat de coneixements de la llengua pròpia del país. La competència lingüística en català passa, així, a ser un requisit en tost d’un mèrit, com fins ara. Davant d’aquesta mesura, impulsada no sense controvèrsies internes pel govern, els sectors contraris a la normalització no han estat a temps de fer sentir la seva veu i el seu autoodi visceral a través de les plataformes de sempre i, així, ja s’han publicat fins i tot xifres del número de metges que estan preparant les maletes per abandonar Menorca i anar-se’n a viure i treballar en altres llocs de l’estat en què no hi hagi, diuen, imposicions lingüístiques (els dels diari El Mundo, en açò de fer matemàtiques recreatives, són uns mestres).

doctor-563428_640

    Que un fet com aquest generi polèmica és un altre exemple ben clar de l’existència d’un conflicte lingüístic i, en conseqüència, d’una situació de minorització de la llengua catalana. És evident que, en un context de normalitat, ningú no trobaria estrany que a un treballador de l’administració pública se li demanàs que fos competent en les diferents llengües oficials del lloc on ha de desenvolupar la seva professió. Però, la nostra llengua, no només no es troba normalitzada al seu territori sinó que qualsevol passa que s’intenta fer per revertir aquesta situació troba tot tipus d’impediments, començant per un marc legal que no hi ajuda gens, com tampoc no ho fa que algunes opcions polítiques es dediquin a convertir aquest tema en una arma electoral, destinada a crear un estat de crispació social d’on intenten pouar vots. Que haver de conèixer la llengua catalana sigui un requisit per poder treballar a la sanitat pública illenca segui causa de polèmiques és un efecte col·lateral dels intents de recuperar part del terreny perdut en matèria lingüística durant la passada legislatura, el quadrienni ominós, quan els governants autonòmics van retallar tot el que van poder les polítiques favorables al català. Encara pagam les conseqüències d’un període tan nefast.

    Malauradament, per molt avesats que puguem estar als xous dels bombers piròmans de torn, la situació no deixa de ser sorprenent, perquè allò que es discuteix en aquesta ocasió és (com tantes vegades) tan senzill i tan lògic, que sobta que alguns n’intentin fer un cavall de batalla, de tot plegat. Fins i tot, i açò és lamentable, la regulació dels requisits lingüístics dels treballadors del sector sanitari han generat una discussió interna entre les forces polítiques que, es suposa, són favorables a la normalització del català. Esperpèntic. I tot per un afer que no deixa de ser res més que un tràmit administratiu, una actuació amb què no es fa res més que fer complir el marc legal vigent, allò que marca l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística, les quals, evidentment, s’adiuen amb el marc de referència, la Constitució, que posa les bases a partir de les quals es poden legislar els usos lingüístics dins de les fronteres de l’estat.

    En primer lloc, l’Estatut, a l’article 4, marca l’oficialitat autonòmica de la llengua catalana (al costat de la castellana, que ho és de tot l’estat). També, cita el dret que tots els ciutadans de les illes tenen de conèixer-la i d’emprar-la (sense que puguin ésser discriminats per açò) i, finalment, estableix que «les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears». D’aquí en deriven, en tant que «mesures necessàries», les que regula la Llei de Normalització Lingüística, a l’article 8 de la qual podem llegir que «els ciutadans tenen dret d’usar la llengua catalana, oralment o per escrit, en les seves relacions amb l’administració pública a l’àmbit territorial de la comunitat autònoma.» Sembla clar i lògic que a la llei es prioritzin els drets dels administrats, perquè les institucions estan al seu servei (de fet, n’emanen). Així, en el cas concret que ens ocupa, s’entén que el sistema sanitari públic ha de fer possible a la gent que decideixi expressar-se en català, per exemple davant del metge, que ho pugui fer amb les mateixes condicions de què gaudeix qui decideixi fer-ho en castellà.

    Per açò, sembla lògic que, per poder garantir els drets lingüístics dels usuaris, es demani com a requisit per fer feina en la sanitat pública (que és administració autonòmica)  un certificat de la competència lingüística en les dues llengües oficials de la comunitat. Alerta: no només en català. Per poder treballar en qualsevol administració de l’estat, cal saber obligatòriament la llengua castellana. Per dir-ho emprant els mots d’aquells que són contraris a la normalització, el coneixement del castellà és una imposició. Açò vol dir que, per no saber la llengua de Cervantes, alguns molt bons professionals (nord-americans, suecs, noruecs, russos…) no podran fer feina mai aquí, no només a les Illes sinó a la resta de l’estat, culpa de l’obsessió impositiva del castellà.

    M’explic. Com que en presentar-se a un concurs públic per poder treballar a l’administració autonòmica només es demana la certificació de coneixements de català, més d’un obvia que saber castellà també és un requisit, i no pas un mèrit, per poder fer-hi feina. Aquí cal recordar que, per accedir a aquests llocs de feina, cal tenir la nacionalitat espanyola. I, per molt estrany que pugui semblar, la Constitució, en el seu article tercer, considera una obligació de tots els súbdits de la corona el coneixement de la llengua castellana («Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la»). Per açò, qui vulgui obtenir, a posteriori, la nacionalitat espanyola, haurà d’acreditar un certificat A2 de coneixements de castellà (sempre que no provengui d’un lloc on aquesta sigui llengua oficial). L’obligació no deixa de ser insòlita (al món, només una altra constitució fa el mateix, la de Bulgària). Però és el que hi ha. I té conseqüències legals importants: per exemple, en un judici, un ciutadà amb nacionalitat espanyola no pot al·legar desconeixement de la llengua. A la pràctica, idò, el carnet d’identitat és una mena de títol de coneixements lingüístics del castellà.

    En canvi, com que el coneixement i l’ús del català, en alguns indrets d’Espanya, és només un dret i, per tant, no implica deures, per poder certificar que qualsevol persona que vulgui treballar a l’administració n’és competent, i fer efectiu així el que diu la llei sobre els usos lingüístics a la funció pública, no queda més remei que certificar-ne els coneixements tot recorrent al marc europeu comú de referència per a les llengües (les famoses i conegudes lletres i nombres: A1, A2, B1…). Així, i d’acord amb el perfil del lloc de feina a què s’opti, s’exigira un determinat nivell de competència lingüística (més elevat quan major sigui la categoria laboral). Sembla molt senzill, no? I lògic. Idò, ja veieu la perversitat que s’amaga darrere de qui es dedica a embullar la troca amb aquest tema.

exode.medic

   Entenc que el personal mèdic provinent d’altres comunitats autònomes espanyoles (metges, infermers…) sap, en primer lloc, que arriba a treballar a un indret amb dues llengües oficials i que, segon, en tant que funcionaris són servidors públics, és a dir, estan al servei dels ciutadans. A més, parlam de persones que tenen un nivell d’estudis prou elevat i que, per tant, no han de passar gaire pena per aprendre, en poc temps, una nova llengua, romànica, força propera al castellà, la qual cosa els permetrà de fer molt millor la seva feina.  Vist així, l’aprenentatge de l’idioma amb què es senten més còmodes una part molt important dels seus pacient no deixa de ser un imperatiu moral: demostren, amb aquesta actitud, que són uns molt bons professionals, perquè cerquen millorar l’atenció als seus pacients.

    Ja ho he dit abans: som, senzillament, davant d’un afer de tràmit administratiu. Es tracta de fer complir la llei, el marc de la qual es desprèn de la Constitució espanyola i es concreta en l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística. La llei. Per açò no deixa de ser sorprenent (de fet, no ho és gens) que el rebuig polític a la decisió de convertir en requisit el coneixement de la llengua catalana per poder accedir a llocs de feina de la sanitat pública vengui precisament d’aquells que han fet del compliment estricte i escrupolós de la llei una mena de mantra (que són capaços de repetir 155 vegades cada dia en les seves oracions). D’aquells que han fet del patriotisme constitucional una religió dogmàtica.  També pot ser, però, que hi hagi lleis que s’han de complir més que no pas unes altres. Si no s’acaten o es critiquen, no passa res, perquè segurament són de segona o tercera categoria (per exemple, totes aquelles que els centenars de càrrecs polítics imputats per corrupció no han respectat). Deu ser açò. I jo que no me n’havia entemut.

Share Button