El format sí fa la cosa (I): la vida a 33 rpm

lanzamientos-relPassar les vacances a Alcalfar és un luxe. Si em posés a fer-ne la llista d’avantatges, emplenaria pàgines i pàgines d’elogis. Però, com no podia ésser d’altra manera, també hi ha algun inconvenient enmig de tanta situació idíl·lica, sobretot de caire logístic, el més important dels quals té a veure amb el fet d’escoltar música. A la casa on passam l’estiu disposam d’un antic i força atrotinat reproductor de cedés, rescatat de l’ostracisme maonès, que disposa d’una entrada uesabé (quan el vam comprar era tota una novetat). Hi hem d’afegir, a aquest dispositiu, un parell de reproductors d’emapetrès i l’ordinador portàtil, connectat a dos altaveus de joguina, a l’hora de fer l’inventari de les màquines que ens permeten l’accés estival a la música.

Ara bé, l’aparell principal, el reproductor de cedés, no té antena (per tant, és impossible d’escoltar-hi la ràdio, cosa ja de per sí difícil al sud-est de Menorca), l’estri només funciona amb el comandament a distància, la tapadora del lector dels discos compactes no tanca correctament i la música que es reprodueix des de l’uesabé segueix un ordre que no té res a veure amb com estan col·locats els arxius musicals dins les respectives carpetes del pendrive (i que encara no he pogut entendre quin criteri segueix), entre d’altres mals, que malauradament no compensen els bons altaveus, a prova de wats i greus, del reproductor musical. Aquest panorama, amb què s’ha de conviure com un bonament pot, posa de manifest que, enllà de l’anècdota personal, el format amb què ens aproximam a la música enllaunada condiciona, i molt, la manera d’escoltar-la, un ritual que ha canviat dràsticament en les darreres dècades.

Cal fer un senyor bot cap enrere per veure que, abans, la música ens arribava, sobretot, de la mà dels discos de vinil. Mitjançant aquelles galletes de plàstic negre (que havien estat precedides, en els primers anys de reproducció de sons gravats, pels discos de pedra), va poder entrar a les cases, amb l’ajut de la ràdio, les diverses formes de la música popular: la cançó, el jazz, el blues, el pop, el rock… Ho van fer, inicialment, en un format senzill, de set polzades, en què tot just hi cabia una cançó per cara, que es reproduïa tot fent girar el plàstic a quaranta-cinc revolucions per minut. La força de la composició requeia en la peça única, que es podia alternar amb altres peces úniques, impreses en singles. Escoltar-los va lligat a la cultura de la radiofórmula, a la presència del discjòquei que s’encarregava d’enllaçar unes cançons amb les altres, un format que va derivar, entre molts d’altres destins, cap a les discoteques o, en la versió hispànica, sempre més casposa, a allò que s’anomenà guateque. A la pràctica, i potser dic un disbarat, els discos senzills combinaven bé amb el consum social, públic i massiu de la música.

En canvi, els elapés, els discos de llarga durada, de dotze polzades, que giren a trenta-tres revolucions per minut (tot i que hi hagué un estadi intermedi amb vinils que anaven a setanta-vuit errapeemes), vindrien després i, amb ells, una nova manera de concebre l’obra i, conseqüentment, d’escoltar-la. No és el mateix que a una cançó en seguesqui o vagi precedida per una altra. Accedir-hi esdevé més complex. En les dues cares del disc, sumades, hi cabien gairebé tres quarts d’hora de gravació, amb un número major de temes que tant es podien compilar sense cap criteri unificador com seguir un fil conductor que cohesionava el treball. Hi havia, a més, un detall fonamental: una pausa obligada al mig, en què calia girar la cara del disc.

Dos elapés fundacionals del rock and roll, que avui dia encara fan de molt bon escoltar, amb unes composicions força fresques, són obra de Chuck Berry (traspassat recentment): After school session (1957) i Dozen berrys (1958). Com van ésser creats aquests treballs? Són fills del format senzill. Cançó a cançó, amb l’objectiu d’anar-les publicant en singles a mesura que s’anassin gravant, amb el mercat de les llistes d’èxits radiofònics com a destinació final, no va ser fins que hi hagué suficient material que es va plantejar la possibilitat de fer-ne els respectius treballs recopilatoris: moltes cançons, fins i tot amb produccions diferents (la qual cosa implica un so no homogeni), sense cap fil conductor. I, així i tot, escoltar-les en un LP fa que els temes es lliguin els uns amb els altres, indefectiblement, que qui s’hi aproxima els assumeixi com un tot. A l’altra banda de la balança, The dark side of the moon (1972), de Pink Floyd, representa tot el contrari: un viatge musical totalment cohesionat per una única cançó, dividida en diferents temes, només interromputs a l’hora d’haver de canviar la cara del disc, que giren al voltant d’una idea força i que, tal i com passa amb els discos de llarga durada, conviden a escoltar-los atentament, amb molta concentració, asseguts a una butaca còmoda, sobretot en solitari, amb un bon equip de so o amb uns auriculars d’alta fidelitat.

El ritual auditiu a què ens conviden els vinils s’acompanya d’altres elements que l’arrodoneixen. En primer lloc, les portades dels discos. La mida d’aquests envasos de cartró donen molt de joc artístic i, en aquest terreny, trobam autèntiques obres d’art, com les aportacions d’Andy Warhol als treballs de la Velvet Undreground. Pels territoris metàl·lics també hi ha algunes joies de la il·lustració, com la portada de l’Arise de Sepultura. Una bona coberta, en què hom pot submergir-s’hi hores, gaudint de la descoberta de nous detalls, arrodoneix el treball discogràfic. Hi ha algun cas en què, fins i tot, l’artwork és l’únic element de valor del disc. Aquesta part artística, a més, no només la trobam a la part davantera de l’obra, sinó també al darrere i a l’interior (en casos de discos dobles i, fins i tot, triples). El segon element, imprescindible, el formen el llibret amb les lletres de les cançons. Lletra escrita, música escoltada, art visual: l’experiència del vinil esdevé multisensorial.

disk-2124210_1280

A més, per als sibarites de la música, els vinils són una delícia pel que fa a l’espectre de sons que pot reproduir, especialment els greus. Fins i tot, la fricció inevitable de l’agulla mentre recorre els solcs de les cançons és un regal per a l’oïda (sempre que sigui mínimament moderat). És indispensable un equip musical de molt bona qualitat per a poder gaudir l’experiència, evidentment. Aquesta fricció, però, ja apunta a un dels perills del format vinílic: la pols, que n’és el gran enemic, el gran inconvenient. Els amants d’aquest format són esclaus de la neteja constant dels discos i de les agulles, per tal de poder-ne obtenir sempre un so amb garanties. És el preu que paguen gustosament els melòmans. L’altre gran inconvenient dels elapés és l’espai que consumeixen: no estem parlant, precisament, d’un format petit, fàcilment transportable o bo d’emmagatzemar. Entre el reproductor i els discos, cal disposar de prou espai per fer factible l’experiència. I açò, en l’època dels pisos de trenta metros quadrats, no és fàcil.

Els vinils s’han posat una altra vegada de moda. Per a algunes persones, però, mai no se n’han anat. Hi són, a vegades com a presències no corpòries però sí constants. No vull aparentar ser més pàmfil del que som, però aquest és el meu format preferit i el que menys faig servir, paradoxalment. Empès per les formes modernes de vida i, sobretot, per la manca d’un lloc adequat, els elapés són allà, esperant dins unes quantes capses, plenes a vessar de discos, la possibilitat que algun dia, en una reforma hipotètica i dràstica dels espais, torni a instal·lar-los i a donar-los el lloc central que es mereixen.

Share Button