La pelota vasca

Ahir van passar per TV3 La pelota vasca, i com que encara no l’havia vista, i tenint en compte tota la polèmica que va aixecar en el seu moment (sobretot per part del PP, que són uns reaccionaris de mena), em vaig asseure al sofà i me la vaig mirar. Enmig del procés de pau que s’està encetant a Euskadi, vaig trobar un gran encert la projecció d’aquesta pel·lícula, cosa que no podia fer cap altra cadena que no fos la catalana. Permet, també, recapitular qüestions que apareixen ara però que no són altra cosa que continuacions d’uns paràmetres ideològics que es van repetint, i que cadascú té molt assumits.

Qui més es va empipar amb aquesta pel·lícula va ser el PP, com és lògic, perquè no és que els deixi gaire bé, que diguem. Crec molt encertat el fet que abans de començar la pel·lícula s’avisi que aquesta és una iniciativa personal, no supeditada a cap ideologia partidista, i en la qual intervenen diversos sectors de la societat basca (crec que prou àmpliament representada). Però si ens miram les queixes de la dreta espanyola, veurem que potser tenen raó en el fet que no hi apareix cap representant d’aquesta dreta espanyolista, i la referència directa al PP hi és constant, sobretot a mesura que la pel·lícula avança. Ara que, hem de reconèixer, el que més els empipa és que aparegui legitimat el qüestionament de la nacionalitat espanyola (cosa que, per molt de dretes que un sigui, si vol fer un documental sobre el tema, aquesta qüestió sortirà, agradi o no, perquè és el fons indiscutible d’açò que en diuen el problema basc).

Així i tot, sí que pens que hi ha sectors prou amplis representats, i el documental és prou bo. A més, sense posicionar-se ni cap a un sentit ni cap a l’altre, presenta algunes imatges molt ben trobades, ja que moltes vegades fa parlar, ara un ara l’altre, opinions des de diferents perspectives (per exemple una víctima del terrorisme i una altra de la política penitenciària de l’estat) que donen molt de joc i mostren la complexitat del problema, cosa que estaria bé que veiessin justament aquells que es tapen els ulls davant la qüestió, que és a qui més falta els fa.

Crec que la majoria de gent que participa en aquest bloc la deu haver vista. Si no, ho recoman. Té molts de temes per parlar i podríem fer. Amb tot, me’n vull anar una mica més enfora, però crec que acaba de demostrar que el PP no pot ser mai en una taula de negociació sobre la pau a Euskadi, perquè no entén res de res -o no ho vol entendre.

Share Button

8 comentaris

  • Joan Carles

    28 abril, 2006

    Molt d’acord, Fidel, amb això dels himnes i les banderes, però crec que el debat no va per aquí. Els “progres” ciutadans del món es pensen que no tenen pàtria ni nació, però estan imbuïts de la cultura i el marc de referència propi de l’estat del qual són ciutadans. Aquests progres troben absurd el nacionalisme que només du a guerres (quin tòpic més gastat), i no s’adonen que posin la tele que posin només parlaran de la “seva” nació, i tots els elements que hi són presents són coincidents amb la resta de ciutadans de l’estat (la nació, en aquest sentit). I la llengua de referència, per tant, també ja se sap quina és, la de comunicació internacional, de cara a fora (que no és imposada, déu mos en guard). Un poble té tot el dret del món a reivindicar-se com a tal i a demanar de tenir un aparell d’estat propi, que pot ser sense himnes ni banderes.

  • Fidel

    24 abril, 2006

    Si no vaig errat, el PP es va negar a participar a sa pel·lícula (contestant el comentari inicial d’en Joan Carles).
    No em sembla cap collonada, aquest documental. Sempre que parlo d’Euskadi, primer dic que qui en sap són ells, del que els passa. En segon lloc, que de violència, res de res. Després, que avui per avui sa “independència” és relativa. Euskadi és més independent, molt més, que Escòcia, en determinats aspectes. I finalment, que cada dia que passa me mir ses banderes, els himnes i les desfilades, tots, treient el so de la tele. I queda tan ridícul! Provau-ho, provau-ho.

  • Fons

    20 abril, 2006

    Per evitar possibles malentesos. En el meu escrit d’ahir caldria afagir alguna cosa. Podria semblar que pos al mateix nivell ambdues postures enfrentades i no és així, sempre estarà més justificada i argumentada (en definitiva, seria més lògica) una postura que intenta entendre la postura de l’altre part, les seves raons. S’aproparia bastant a aquella estupidesa del “possar-se en el lloc de l’altre”, que a més d’estúpid és impossible. Altre cosa és que a partir de les paraules de l’altre es pugui captar allò que s’ens diu, argumentacions, justificacions, i part del seu rerefons o pressuposicions. En conclusió, no tot val ni tot és fals al mateix nivell.
    I últim, al final de l’escrit pot semblar que defenso esborrar tot i començar de cero. Doncs No, mai del món, açò també seria tan impossible com estúpid. Som éssers estrictament històrics i per tant hermeneutes. El que dic és que quan més coneguem els nostres propis arguments, d’on provenen, en què es basen, en contraposició a què, què poden amagar, en quines categories es basen, què pressuposen… llavors més justificada serà la nostra postura. Som una manera de mirar, interpretem-la. Al final podria ser que trobessim el no res, que deia, però és el camí el que val la pena.

  • Borja

    19 abril, 2006

    Idò jo crec que està molt bé aquesta pel·lícula-documental, que dóna una visió dintre de tot bastant àmplia, però també vos volia demanar si havieu vist el 30′ de TV3 de després de l’alto el foc. Va estar molt bé ja que donava una visió dels bascos anònims de totes dues bandes aquest cop sí. el fet que aquesta treva hagi estat realitat desp`r és de tants anys no deixa de ser una excekl·lent notícia. Com sempre els abertzales eren, per jo, els que més seny posaven, admetent una mica el que deieu: que per solucionar el conflicte les dues parts han d’admetre que l’altre té part de raó i també afirmant que evidentment la pau serà a canvi de presos, cosa que des de l’altre punt de vista era del tot inacceptable.
    Què en pensau?

  • Joan Carles

    19 abril, 2006

    No hi ha gaire cosa a dir, després d’aquesta intervenció. Tal vegada nosaltres som com aquests que en les coses que miren i observen captam només allò que ja ens té convençuts. M’agradaria que no, però segur que en tenim una part. Tal vegada és per açò que no estaria malament donar una ullada a tot allò que consideram que no és afí a nosaltres, a llegir els diaris que diran exactament el contrari que nosaltres, a mirar les televisions que reprodueixen els tòpics més recalcitrants, i ho faria intentant entendre per què diuen el que diuen o pensen el que pensen… Ho faria, però, si sabés que ells farien el mateix. I açò sé segur que no és així.

  • Fons

    19 abril, 2006

    Aquest documental l’hauria de veure justament tota persona que per res del món perdria un minut en veure’l, que el vegi gent predisposada a escoltar, entendre, pensar no els hi suposarà gaire novetat, no en treuran gaire cosa, simplement perque ja sabien mes o menys d’aquella realitat. I encara així, hi hauria molta gent incapaç d’entendre una sola paraula, Com aquells que extranyats pregunten “¡ah!, ¿pero hasta por teléfono hablais en catalán?”. I si un d’aquests per error s’equivoqués de sala al cinema i no el deixesin sortir “que yo quería ver Terminator 18!!!” i s’hagués de tragar el documental tampoc no entendria res, molt al contrari, entendria que “había unos que hablaban raro, esos eran los de ETA, los otros, españoles de bien” i com a molt restaria estranyat de “cómo se les ocurre poner un padre irlandés si en Toledo hay que hablan en Español, no habrían tenido que subtitularlo!”.

    Escoltar és deixar-se, obrir-se, de la mateixa forma és la lectura. Escoltar només quedant-se amb allò del que ja estàs convençut i deixar de banda allò “nou” no és vertader escoltar. Primer de tot cal voluntat i després bases argumentatives mínimes. No ens podem quedar amb els sentiments, que en Bono “sienta a España hasta la médula” o en Carod l’estelada, no dona dret a res, ni argument de res, i no serveix per a res, ni justifica res. És en aquest sentit en que a l’Estat espanyol podem dir que encara no hi ha sentit democràtic.

    El PP no pot entrar en un documental com aquest ni en res que promogui argumentacions, amb la paraula perden i la seva elit ho sap. Els hi és mes rentable aferrar-se a les veritats immutables que Deu els hi ha confiat només a ells, per ser ànimes pures i sanes.

    I noltros, per què pensam el que pensam? per què sentim el que sentim? per què ens agrada el que ens agrada? quins són els nostros fonaments? Pot ser tant els nostres pensaments i sentiments (si és que realment són dues coses diferents) com els dels altres resten sòlidament fonamentats en el no res. Pot ser si mos adonesim d’açò podriem començar a construir alguna cosa. Veieu l’obra d’en Mark Rothko.

  • Joan Carles

    19 abril, 2006

    Tal vegada no ho vaig expressar bé, però no faig valoració de la pel·lícula segons si va tenir més o menys ressò en la dreta espanyola, sinó que deia que tenint en compte la incidència, no ja des d’un punt de vista artístic sinó social i polític, d’aquesta pel·lícula, calia veure-la i tenir-la en compte també des d’aquest àmbit. De fer, per això n’estem parlant.
    En tot cas, no estic del tot d’acord que no digui res aquest documental. Primer de tot, hauríem de veure a qui és que va dirigit: és un document d’autocomplaença o intenta donar a conèixer una realitat desconeguda (sigui voluntàriament o involuntària) per una bona part de gent? Si fos el primer cas, estaria clar que no faria falta que en parléssim més. Però jo crec que té més del segon. A més, com ja comentava, pens que algunes contraposicions d’imatges i la distribució de les opinions que es manifesten tenen el seu mèrit.
    Pel que fa a les qüestions apuntades per en Joel, també apuntaré la meva opinió. Estic molt d’acord que no hem de perdre de vista que el discurs cavernari, per molt de fàstic que ens faci i ens sembli fora de lloc, no s’ha d’obviar perquè és un discurs malauradament molt ficat en moltes ments. No és només un partit polític, cert, i la seva missió com a partit és representar tot aquest moviment existent que ha de poder tenir un reflex real en el món de la política i en el món públic. Ara, açò ha de donar més força per fer desmuntar els seus esquemes, els quals molts no haurien de tenir lloc en un context democràtic normalitzat.
    Pel que fa al tema del reconeixement del conflicte, no sé com pot arribar a acabar. De fet, no veig gaire solució en açò que cadascú hagi de reconèixer que l’altre té part de raó, perquè no entra en els esquemes de tothom.

  • Joel

    18 abril, 2006

    Fa pocs dies escrivia que trobava Medem com una collonada, i en aquesta sensació hi incloïa aquest documental que ara en Joan ressenya.
    Pens que no diu res de nou, ni ara ni quan es va fer. I sincerament no sé fins a quin punt és correcte i procedent valorar-lo en funció de la crítica furibunda que va rebre des d’alguns sectors carques i rancis. La única cosa nova que hi vaig veure era antiga: aquell documental de Welles sobre els bascos.
    En Joan apunta un parell de coses sobre les quals vull escriure. La primera és tot açò del PP. Pens que estem tan donats a queixar-nos-en que a vegades, cansats com ens tenen, ens oblidem que són més que un partit. És cert que com a tal no participen al film, però part de la polèmica va venir donada arran que Gotzone Mora i un altre del qual no record el nom, pretenien desaparèixer del film un cop aquest ja estava muntat. Mora era i és del Fórum de Ermua i socialista. Es veu que els seus li deurien fer veure que era un error -no sabem si tàctic, estratègic, polític, moral?- aparèixer en un documental que passava a representar per molts una nova branca de laorganizaciónterroristaeta (dit deveres i sense alenar, a l’espanyola).L’altre aspecte sobre el qual volia aprofundir i que supera l’àmbit estricte de La pelota vasca és el tema del reconeixement del conflicte. Fins que a totes bandes no reconeguin que el contrincant té raó en qualque cosa, serà impossible construir res. No ho dic jo, és teoria pura de la mediació. I popularment és allò que dos no es barallen si un no vol, però hi afegim que per arranjar-ho també cal el concurs de tothom, o no?

Els comentaris estan tancats.