Navega per la categoria

Diari de viatgers

D’un cap de setmana a Alacant (7/7)

Diumenge, 8 de juny de 2014

Capvespre

Si algun avantatge tenen aquest tipus de viatges són les tornades. A l’aeroport de Palma, on he arribat aixeregat, assaboresc una cervesa mentre prenc anotacions per a aquest diari de viatge en targes d’embarcament reconvertides en quartilles. Després d’aquesta redacció, que no segueix, evidentment, l’ordre en què estàs llegint el text, en faré un parell de revisions. Abans, però, covarà –poc, perquè m’agradaria publicar-lo al més prest possible– i, després de la darrera reescriptura, quan quedi fixat, llavors ja no serà meu, sinó dels lectors que, com tu, decideixin acollir-lo.

Continua llegint

Share Button

D’un cap de setmana a Alacant (6/7)

Diumenge, 8 de juny de 2014

Matí

Havia previst de prendre’m el matí amb calma. No vaig posar-me el despertador per poder dormir fins tard, però a les set i mitja ja estava despert. M’he passat el matí tancat a l’habitació de l’hotel intentant esquematitzar i començar a redactar algunes parts d’aquest text. M’ha vingut de gust fer-ho i calia aprofitar el moment. N’he decidit una primera estructura i la periodització a l’hora de donar-lo a conèixer, però no sé si, en el moment definitiu de fer-lo públic, el resultat s’asssemblarà poc o gens a allò que ara estic pensant i anotant en forma d’esborrany.

Continua llegint

Share Button

D’un cap de setmana a Alacant (5/7)

Dissabte, 7 de juny de 2014

Nit

He sortit a sopar a la quina hora, sense gana. Ha aprofitat que a Alacant hi ha força cabines per telefonar a casa. La gent es sorprèn quan els explic que no duc mòbil a l’hora de viatjar. Fins ara no l’he necessitat, tot i que en aquesta ocasió concreta he tingut l’ordinador portàtil a mà, conscientment, com a eina de comunicació. Després de donar la bona nit als de casa, he acabat sopant un panet al banc de la parada de Tram que hi ha al costat de l’hotel. He intentat fugir, així, de l’ambient eufòric de la zona marítima de la ciutat, que s’assembla a qualsevol gran urbanització de la costa en època de vacances. M’hi sentia totalment desubicat.

Continua llegint

Share Button

D’un cap de setmana a Alacant (4/7)

Dissabte, 7 de juny de 2014

Capvespre

En haver dinat, he telefonat a casa, perquè tot i haver-hi estat en contacte mitjançant el hangout, escoltar la veu dels teus és imprescindible. De la conversa, a més, ha sortit la reflexió sobre la possibilitat d’avançar la tornada. Açò implica un canvi de plans. En tost d’anar a fer el xubec, he partit cap a l’hotel a fer la maleta i he sortit cap a l’aeroport per avançar la tornada a Menorca. En arribar-hi, el canvi de bitllet ha estat impossible i he tornat a sentir la impotència davant la tendència que tenc a prendre males decisions. Començ a tenir algunes anècdotes per contar, quan sigui avi, relacionades amb els vols. Encara no n’he perdut cap mai, però a Barcelona ja he fet alguna anada a l’aeroport per viatjar el dia que no tocava. I estic segur que la culpa no era meva. M’ha tocat, de nou, tornar a fer el mateix itinerari de bus que havia fet ahir en arribar a Alacant, amb el mateix paisatge, però encara més gris.


Continua llegint

Share Button

D’un cap de setmana a Alacant (3/7)

Dissabte, 7 de juny de 2014

Matí

El gran torero Esplà
El gran torero Esplà

Ens hem reunit a la seu de la Universitat d’Alacant. Sempre que em trob amb escriptors que parlen d’escriptors me’n record de les ganes que tenc d’escriure. Ganes mentals, perquè de la potència a l’acte hi ha un bon tros.

Continua llegint

Share Button

D’un cap de setmana a Alacant (2/7)

Divendres, 6 de juny de 2014

Nit

Era la una de la matinada quan he arribat a l’hotel. Amb els anys he deixat de banda la nocturnitat. A les onze ja feia badalls, tot i que el sopar literari era més que interessant; les converses han estat pròdigues; el vi, flac. Una setantena d’escriptors del sud del sud hi feren acte de presència. Una manera com una altra de dir ‘som’ en un lloc on és difícil, èpic, fer-ho. Els premis literaris a obra publicada i en territoris en què la llengua es veu amenaçada són lloables. Entre els assistents hi havia alguns autors que he llegit i admir.

Continua llegint

Share Button

D’un cap de setmana a Alacant (1/7)

D’un temps ençà m’estic habituant a viatjar. Són sortides curtes, per poc temps, d’un dia o dos. D’aquestes anades i vingudes, de la darrera en concret, en vull deixar constància escrita (amb el marge d’una setmana de diferència, que és el temps que he hagut de menester per ordenar les notes que he anat prenent al respecte). La periodització en marca, també, el ritme de publicació (set entregues). N’he fet d’altres, de viatges. Pocs de veritat, és ver, i aquests m’estim més conservar-los a la memòria i prou.

M’he acostumat relativament a les habitacions dels hotels i als aeroports. No m’agraden perquè hi regna la impersonalitat i la fredor. Només les toler com a mals menors. Fins aquest cap de setmana, en què per primera vegada he viatjat a contracor. Potser açò explica que el gris hagi tenyit la visió d’aquesta primera visita a Alacant. Perquè el paisatge no només es veu amb els ulls: hi ha altres tipus de mirades més sinceres al darrere de les ratlles següents.

Continua llegint

Share Button

Cròniques Balcàniques

Dubrovnik

Per primera vegada m’he decidit fer un viatge tot sol per plaer. Amb l’excusa d’un congrés a Sarajevo he aprofitat per fer una setmana a cavall de Croàcia, Bòsnia i una miqueta de Montenegro. A l’avió de camí cap a Dubrovnik tot són preguntes. Que fas quan viatges tot sol? I els fosquets no t’avorriràs com una ostra? Sóc potser massa gran per fer una petita aventura com aquesta? Coneixeràs gent o estaràs sempre tot sol? El primer vespre el pas a Dubrovnik una ciutat més italiana que Balcànica. M’he reservat una habitació individual a un hostal amb molt bona reputació a tripadvisor. I sí la gent en general era més jove que jo però amb un vespre faig conversa amb un anglès d’uns 30 anys que viatjava sol d’alberg en alberg per la costa balcànica; un canadenc super cool que feia Europa després d’un any a la Índia; tres al·lotes una mica més joves d’Alemània, Gernsey i Anglaterra, un Novaiorquès que després de fer muntanyes de diners a Wall Street havia obert un hostal a Dubrovnik. Vam acabar el vespre a una terrassa impressionat als peus de la muralla amb una lluna plena d’escàndol. Allà vaig conèixer un islandès d’Akureyi que va anar a classe amb un bon amic meu. Feia un parell de setmanes que viatjava pels Balcans preparant cròniques culturals. Prova superada

Old_town_of_dubrovnik

On s’acaba la mediterrània i comença els Balcans

A la introducció del magnífic llibre Mediteranski Brevjiar (Mediterranean a cultural Landsacape) Pedrag Matvejevic es qüestiona la possibilitat de definir els límits de la Mediterrània. No hi ha manera de determinar on comença i on acaba el mare nostrum tant des d’un punt de vista geogràfic com cultural. Hi ha àrees on la Mediterrània penetra terra endins mentre que n’hi d’altres zones en què no. Els Balcans és una d’elles. La costa de Croàcia és una regió prima i allargada que no s’endinsa massa més de 3 o 4 Kilòmetres. Just al darrera de la ciutat de Dubrovnik tens una serralada ben alta, darrera de la qual hi ha els Balcans pròpiament dits. Agafam la carretera de la costa. Les vistes són espectaculars amb un mosaic d’illes, caps, ports i muntanyes. Arribam a Neum i giram a la dreta. I el paisatge canvia de cop, primer sec i muntanyós i una hora més tard gairebé alpí. El paisatge cultural també canvia. La costa croata té un deix italià molt fort que desapareix ràpidament quan penetres l’interior. Homes forts, vaques al mig de la carretera, pobles una mica atrotinats. Un altre món obre la porta, és la terra dels eslaus del sud. Continua llegint

Share Button

Newcastle

Reprenent aquesta antiga categoria de Xalandria anomenada “Diari de viatgers”, escriuré quatre vivències de la meva visita a casa d’un il·lustre Xalandrier, en Pau Obrador, a Newcastle.
He de dir que el viatge va començar amb un resultat més que esperat. Com que els menorquins gairebé sempre hem de fer nit a Barcelona per agafar un altre avió en connexió, aquella nit que havia de passar a Barcelona jugava el Barça amb el Bayern de Munich, i com culer que soc en la salut i en la malaltia, tot i sabent lo difícil de la gesta, remuntar un 4-0, vaig anar a patir un poquet al Camp Nou. Ara, ja passat, puc dir que no vaig presenciar el miracle que esperava, però de nits màgiques n’hem viscut i aquella podia ser una (dieu-me optimista).
En fi, després de la tempesta arriba la calma, i el 2 de maig era el dia per partir cap a Newcastle, amb molta il·lusió. Després de dues hores i vint minuts de vol, i recuperant una hora després pel canvi horari, vaig arribar de l’aeroport amb el metro a l’estació de Gateshead, on m’esperava en Pau per dirigir-nos a casa seva. Una casa ben acollidora, la mar de pràctica, i on vaig dormir cada vespre com l’àngel del nord que presideix Newcastle i dona la benvinguda al turista quan arriba, una estàtua de grans dimensions.
El divendres 3 vam partir amb cotxe (tot i haver provat en una altra ocasió això de conduir per l’esquerra, millor que conduís en Pau!) a visitar les antigues muralles d’Adrià (Hadrian’s Wall). Justament va ser l’únic moment en tot el viatge que van caure quatre gotes, i ja és estrany tractant-se del Regne Unit, però no vaig poder captar com voldria amb una càmera de fotos (per no mullar-la) l’espectacle de la muralla romana més antiga del nord d’Anglaterra.
Per la tarda, i dic tarda, cap a les 18:00, ja es pot començar a pensar en sortir pels pubs. A una antiga fàbrica hi havia música en directe i es podien beure pintes de tota casta. Una parella amics d’en Pau que ens vam trobar a la fàbrica portaven un ukelele, i mira, el vaig aprendre a tocar una mica! El vespre de Newcastle em va agradar molt, aquí és comença a sortir molt tard per la nit, allà a les 0:00 ja pots pensar en anar a dormir, perquè la festa ha començat prou d’hora. Per cert, es beu molta cervesa per allà!
El dissabte 4 vam fer l’excursió “llarga”, en cotxe vam partir cap a Lake District, un parc nacional amb unes valls i uns llacs immensos, en broma li deia a en Pau que podria ser tot més petit per enquadrar-ho a la foto! Llacs, cascades, muntanyes… natura en estat pur. Aquell dia vam anar a dormir d’hora, ja que l’excursió va ser bona, i vaig veure que hauria de pensar en caminar més del que ho faig, ejem!
Newcastle

El diumenge 5 s’acabava el viatge, per la tarda hi havia la tornada amb l’avió, però teníem tot el matí per passejar per Newcastle, la banda del riu on no viu en Pau, ja que ell viu a Gateshead. Em va recordar bastant a la remodelació que va patir Bilbao també en el seu dia, amb els ponts sobre el riu i edificis al costat del riu impressionants com museus, escoles de música, etc. En una precisament vam dinar escoltant un concert en directe.
I ja arriba l’hora dels adéus, l’agraïment al millor guia que podia tenir per Newcastle, i pensant tota la tornada en si hi haurà futures visites al Regne Unit, ja que és el cinquè viatge que hi faig, justament 3 setmanes abans havia anat a Liverpool amb uns amics d’Euskadi.
Till next time!
LakeDistrict

Share Button

Tanca Pam de Nas

Enyoram els paradisos perduts. Fa una colla d’anys, na Diana i jo vam anar a París. Amb el viatge vam inaugurar la connexió que Air Europa iniciava entre la capital francesa i Palma. Ens hi portaven dos objectius: un concert de Bruce Springsteen, de la gira de The rising, per part de na Diana, i, per part meva, aconseguir un exemplar de la primera edició de La sorra calenta, de Gumersind Gomila. Anne Grau, de la Universitat de Perpinyà, em va comentar que havia vist el llibre al mostrador d’una llibreria de vell, just a tocar del Sena, anomenada Pam de Nas.

El concert va anar bé, malgrat la pluja. Pel que fa a la llibreria, va ser molt bona de trobar. El llibre de Gomila, també. Així i tot, un cop vam entrar en el local, una magnífica cova plena de volums, nous i de vell, escrits en la nostra llengua i que ja voldrien moltes llibreries barcelonines, no ens decidíem a abordar el llibreter, especialment perquè el francès no el parlàvem gairebé gens. I va ser ell, quan ens sentí enraonar, qui va trencar el gel, emprant un català correctíssim. Un cop fetes les presentacions, després de saber que érem menorquins, va començar una conversa molt interessant. El primer contacte que Jean-François Coche va tenir amb la nostra llengua va ser a Fort de l’Eau. Hi va fer el servei militar i, malgrat que ja no hi quedaven menorquins, ni s’hi parlava el català, el va sobtar el fet que els indígenes insultaven emprant paraules d’una llengua estranya, que resultà ser la catalana que els menorquins hi havien duit al 1853. I gràcies a aquests mots grossos va començar el seu interès per la llengua catalana, que va aprendre a la perfecció. Entre d’altres fites, va visitar Menorca i hi va fer coneixences. De fet, vam quedar gelats quan ens va demanar, per exemple, si en Josep Miquel Vidal ja havia acabat la seva Enciclopèdia de Menorca, tot just iniciada quan Coche va venir a la nostra illa. Quan vam sortir de la lliberia Pam de Nas, al bell mig del barri llatí, a la zona en què es concentren les llibreries de vell, vam tenir la sensació que deixaven enrere una illa excepcional.

Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)
Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)

I avui, llegint la premsa, m’he assabentat que, després de trenta-quatre anys, la llibreria ha de tancar perquè el llogater no podrà afrontar la pujada del lloguer (que es triplicarà). Havia de fer aquesta entrada.

Share Button