Divendres, 6 de juny de 2014
Nit
Era la una de la matinada quan he arribat a l’hotel. Amb els anys he deixat de banda la nocturnitat. A les onze ja feia badalls, tot i que el sopar literari era més que interessant; les converses han estat pròdigues; el vi, flac. Una setantena d’escriptors del sud del sud hi feren acte de presència. Una manera com una altra de dir ‘som’ en un lloc on és difícil, èpic, fer-ho. Els premis literaris a obra publicada i en territoris en què la llengua es veu amenaçada són lloables. Entre els assistents hi havia alguns autors que he llegit i admir.
Ja a l’habitació, m’he disposat a dormir amb la tranquil·litat d’haver comprovat que no hi havia gaire renou exterior. Acostumat al silenci, tenc el son fi. No feia ni mitja hora que havia aclucat els ulls quan m’han despertat els gemecs de l’habitació del costat. I m’ha passat un fet semblant al que Josep Pla va viure en un dels seus viatges a Menorca, però amb protagonistes molt diferents. Normalment, els hotels tenen els envans fets de paper de fumar. Aquest, tot i les quatre estrelles, no n’havia de ser l’excepció. Açò no és cap problema si la gent n’és conscient i respecta el veïnat. La parella del costat, enduta per la passió, no n’era gens. S’han deixat anar als instints més bàsics, animals. Eren alemanys, m’ha semblat, perquè ella, de tant en tant se li adreçava, amb ímpetu, en aquella llengua. O m’ho ha semblat, per la fonètica (potser alterada per la situació) amb què verbalitzava els missatges. Tenia els ulls tancats, estava tot a les fosques, excepte una llesqueta de llum que entrava pel finestral del balcó. Estava tot sol, però semblava que els dos copuladors eren al meu costat. En podia seguir la respiració, els moviments del llit, fins i tot –no exager– n’he pogut sentir sense esforç la fricció de les parts íntimes lubrificades. Però, sobretot, els crits d’ella. D’ell, només uns petits gemecs ofegats, segurament a l’hora de l’orgasme. Ella, en canvi, ha mantingut un èxtasi continuat de gairebé vint minuts. Amb petites pauses per allargar el plaer o per recuperar forces. S’ho deuen haver passat molt bé. Segur. Demà potser ens creuarem pel passadís de l’hotel. No els reconeixeré perquè no sé qui són, però no crec que els importi que hagin compartit, en certa manera, la seva passió desenfrenada. Aquest és un dels avantatges de l’anonimat dels hotels. A la gent li és igual tot el que passi fora del clos de l’habitació. A mi només m’han endarrerit un pèl l’hora de dormir. Res més. Mentrestant, he recordat que fa uns anys em va passar una cosa semblant, però en aquest cas un dels amants passionals era conegut, un veï. As Grau, en un estiu de vacances pausades, havia pres el costum de sortir al pati a llegir fins ben entrada la nit. Un vespre, es va interrompre la lectura en una situació anàloga a la d’avui a Alacant. En aquell cas, les parets no eren de paper de fumar. El mes de juliol i la calor va fer que les finestres es trobassin obertes de bat a bat. A més, en un lloc on regna el silenci, com as Grau, els petits sorolls s’amplifiquen. La parella estival no va fer llarg, en aquella ocasió. Es veu que a ella, l’amant ocasional, poc li va bastar per arribar al clímax. Quatre xiscles intensos i un darrer esllanguit van marcar el procés del coit. Qui es va quedar a mitges va ser ell, el veí (no era a l’inrevés? No és el sector masculí qui normalment frissa massa?). L’escena, típica dels documentals de la dos, es va acabar amb un mascle alfa que li retreia, a la femella, que s’hagués escorregut quan ell encara es trobava en fase d’escalfament. Així és tal i com vaig escoltar-ho literalment, tot i que en versió doblada a l’espanyol. Es veu que no li va caure gaire bé que no fóra ell qui marcàs el ritme de l’encontre i en controlàs el temps. L’he vist força vegades, de llavors ençà, al veí, i no me l’he pogut tornat a mirar amb els mateixos d’abans. És millor l’anonimat dels hotels.
Visits: 0