Navega per la categoria

General

La blogosfera menorquina creix

M’agradaria donar la benvinguda a dos blocs que s’han constituït recentment: www.maitesalord.cat i nelmarti.cat. Els dos blogs son ben interessants. Del blog de maite m’agradaria destacar sobretot la riquesa del llenguatge, la seva frescor i actualitat. És una dels pocs blogs menorquins que parla sistemàticament de literatura. Del blog d’en Nel m’agradaria destacar la densitat del seu pensament. En pocs dies ha parlat d’autodeterminació, educació, desobediència. Tot un plaer

A poc a poc a Menorca s’està constituïnt una xarxa densa de blogs (escrits i fotogràfics) que formen un retrat calidoscòpic de la realitat menorquina. Les pàgines d’opinió del Menorca han passat en pocs anys a blogs virtuals. xalandria ha estat un dels blogs pioners. Un fet per estar-ne orgullós.

Share Button

Unitat o Progrés

En les properes eleccions generals, els partits “petits” de les illes Balears s’agruparan en dues candidatures. Una es dirà Unitat (PSM, Entesa, UM, ERC i els Verds de Menorca) i l’altra s’auto identifica amb la noció de Progrés (EU i els Verds de Mallorca). Es tracta d’un escenari polític nou que pot canviar el bipartidisme clàssic PP PSOE. Per primera vegada totes les forces “nacionalistes” (no m’agrada aquesta paraula) van juntes a unes eleccions espanyoles (fins a 6 partits). És sense dubte una coalició fràgil i de difícil gestació, feta en clau Mallorquina. En definitiva és a Mallorca on es guanya o es perd un diputat.

Malgrat la seves múltiples incoherències internes (que no són poques), m’agradaria dir que estic content que s’hagi constituït aquesta coalició. Per mi no és tracta tant d’aconseguir la unitat de l’esquerra (per això ja existeix Izquierda Unida i el PSOE) com d’articular políticament el menorquinisme (i el mallorquinisme i l’eivisenisme, si és que es diu així). Tanmateix em sent una mica incòmode davant la disjuntiva que s’ha plantejat des de Mallorca tant part d’EU com per part d’UM entre Unitat i progrés. Avui mateix per exemple llegia al diario de Mallorca que la candidata de la coalició EU- Els Verds de Mallorca “cargava con aspereza contra el nacionalismo monetario y carterista”. Crec que la disjuntiva Unitat o progrés és falsa i regressiva. Una cosa va necessàriament lligada a l’altra. Com és possible fer política social sense diners? Com es pot millorar l’educació i la sanitat amb un expoli fiscal (que se’ns amaga) de més 10%? Estic d’acord que no és només una qüestió de diners. Ara bé sense una reforma de l’estat espanyol no és possible una societat més justa i lliure. I en aquestes eleccions si una cosa està en joc és precisament la reforma de l’estat.

Puc entendre que els principis polítics d’UM i dEU no siguin compatibles i que els electors i militants prefereixin mantenir una veu pròpia i radical. Però si és una qüestió de imcompatibilitat ideològica com és que EU i UM governen junts a l’Ajuntament de Palma, el consell insular de Mallorca i al govern Balear? En definitiva ens trobem que alhora de pactar política social al govern balear EU i UM no tenen cap problema en pactar, tanmateix alhora de lluitar per un model d’estat diferent sí. La coherència de la incoherència?

Share Button

Cultura “pulp”: còmics (I)

Era prou petit com per gairebé no recordar el dia que em van regalar els primers llibres: dos volums de les aventures de Tintín (en català!). De llavors ençà, el còmic ha format part del meu bagatge vital. Tenc gravada la imatge de molts capvespres assegut al sofà de ca meva, menjant un bon pa amb sobrassada i llegint qualsevol de la vintena llarga d’aventures del repòrter creat per Hergé. Allí vaig descobrir-hi el meu primer gran (anti)heroi, el capita Haddock. I quan no era en Tintín, eren les aventures d’Astèrix les que amenitzaven les berenetes dels anys escolars. Puc jurar que me sabia de memòria les vinyetes de cadascun d’aquells llibres i que ara les podria reconstruir sense haver de fer-hi grans esforços.

Uns textos em van portar a uns altres: alguns TBO, sobretot antics, i els productes de Bruguera, tot i que no m’enganxaren gaire. De fet, Mortadelo y Filemon, Rue 13 o Rompetechos mai no van ser sants de la meva devoció, ni cap personatge d’Escobar (Zipis i Zapes o Carpantas) me queia gaire simpàtic. Ara bé, la cosa m’engrescava prou com per passar hores remenant per can Fiol, a la plaça del Carme; allí vaig comprovar que no m’agradaven els superherois americans (Els quatre fantàstics, Thor, Cònan…) ni les seves versions hispàniques (Jabatos i Capitanes Trueno), i que disfrutava llegint meravelles com CIMOC i 1984, a més de qualque mirada fugissera a El Vibora o El Cuervo.

Així sortí publicat: no hi ha modificació

Ara bé, la gran descoberta de l’adolescència va ser El Jueves. En aquells moments la revista no tenia res a veure amb l’actual: era satírica de veritat. A més, es dedicaven a publicar uns volums recopilatoris, “Pendones del Humor”, que llegia amb fruïció, sempre que fossin els de Pedro Pico i Pico Vena, Dios, Maki Navaja, les Historias de la Puta Mili o Martínez el Facha. Eren els primers anys del batxillerat, el BUP del moment, i tant de còmic va fer que, fins i tot, provàs de fer-ne qualcun, sense gaire encert…

En aquella època es va estrenar una típica españolada sobre el Maki protagonitzada per Andres Pajares o Pepe Rubianes, no ho record prou bé (la memòria ha fet una bona feina esborrant-la del disc dur cerebral). En el còmic d’Ivà, la força de la paraula es menjava el dibuix (secundari però molt personal). De fet, Ivà fou un gran guionista, només cal rellegir els còmics de Carlos Giménez en què participà. Po bueno, po fale, po m’alegro…

Share Button

Considerau positiva la candidatura unitaria al senat?

La principal contribució que fa Menorca a la governabilitat d’Espanya és l’elecció d’un senador. Amb l’excepció de 1982, la dreta ha guanyat sempre les eleccions al senat. En les dues darreres legislatures la plaça de senador ha estat ocupada per José Seguí, que també ha estat candidat a la presidència del consell Insular pel PP. En les properes eleccions això pot canviar. El PSOE, PSM, EM i els verds han decidit formar una coalició electoral pel senat el candidat de la qual serà Arturo Bagur, alcalde de Maó.

Des d’un punt de vista electoral la lògica d’aquesta coalició és indiscutible. El senat es regeix per un sistema majoritari. Tal com passa a Anglaterra només treu representació el candidat amb més vots. L’única possibilitat que el senador no sigui del PP és que es formi una coalició electoral de tots els partits progressistes i menorquinistes. És això o la dreta, no existeix una tercera possibilitat. I és que Menorca hi ha tres espais polítics bàsics, no dos. La dreta, l’esquerra i el menorquinisme que a Menorca té un caràcter progressista i ecologista (i podríem afegir un quart espai ecologista avui bastant fragmentat). O es concentra el vot menorquinista i d’esquerres en un sol candidat o el senador per Menorca és de dretes. No n’hi ha més.

Aquesta coalició té sense dubte elements positius. El més important és que introdueix una dinàmica política més menorquinista que situa el país per davant del partit (o almenys ho intenta). La coalició al senat és, a més, coherent amb el sistema polític de Menorca, el qual es basa en un pacte sòlid entre l’esquerra i el menorquinisme que sistemàticament deixa la dreta fora del govern. El mateix pacte que ha produït el PTI, entre d’atres coses. No es tracta per tant d’un experiment radicalment nou. Si funciona al Consell perquè no exportar el model al Senat?

Tanmateix la concepció de l’estat que tenen el PSOE i el menorquinsme són molt diferents. El PSOE defensa un estat unitari amb maquillatge federal, les altres forces polítiques defensen posicions que van des del federalisme al sobiranisme. En els darrers quatre anys hem pogut comprovar que l’espanya plural de zapatero ha estat un miratge. És un fet que el PSOE no mouran cap dit per la millora de la convivència dels pobles ibèrics. Fins i tot hi ha rumors de gran coalició per tallar d’arrel les “demandes nacionalistes” que “fracturen espanya”. Les eleccions al senat són una bona oportunitat per explicar aquestes diferències, per explicar la necessitat d’un model d’estat diferent.

Un senador unitari farà més visible les necessitats de Menorca al Senat. Ho hem pogut veure amb en Pere Sampol, que amb poc més de 6 mesos al Senat ja ha rebut tota mena d’elogis. Ara bé aquest senador farà president amb els vots menorquinistes a Zapatero, votarà uns pressuposts generals que sancionen un expoli fiscal dels menorquins i s’expressarà en Castellà perquè la llengua de Menorca està prohibida al Senat.

Tot i això jo crec que aquesta coalició és positiva, val la pena disposar d’una veu mínimament compromesa amb Menorca al senat. I vosaltres?

PD: Disculpau la serietat de l’article. És nadal!, la intenció era fer una cosa més divertida però no m’ha sortit res.

Share Button

Germanet

Avui neix un germanet de Xalandria: blog.gobmenorca.com

Té la vocació de ser punt de trobada de tothom qui s’estima Menorca i la naturalesa, i d’aportació d’idees, comentaris, propostes, imatges, enllaços o altres mitjans compartibles per Internet. A vam si aconseguim posar-nos en comunicació la gent amb aquestes idees, i escampar-ho. Com més serem més riurem 🙂

Gràcies als qui heu donat una mà d’ajuda, i una convidada a tothom a participar al nou blog (us hi podeu registrar directament).

blog.gobmenorca.com

Share Button

On és l’esquerra?

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre la crisi de l’esquerra, tanmateix no trobava mai el moment. No m’atrevia. La manifestació sobiranista de dissabte a Barcelona m’ha donat una excusa. Dissabte a Barcelona es va posar de manifest un fet que precisament volia comentar: l’esquerra d’inspiració marxista ha perdut capacitat de mobilitzar el carrer. Tot i afectar de ple el cinturó roig de Barcelona, la comarca no ja de Catalunya sinó d’Espanya on l’esquerra treu un percentatge més alt de vots, aquesta esquerra ha estat incapaç de liderar la protesta ciutadana. Ha esta el catalanisme i no l’esquerra qui ha encapçalat la protesta social. És cert que hi havia una presència important d’IC però el gruix de la manifestació era sobiranista i proposava la independència com a solució. A això cal afegir que la principal força política al cinturó de Barcelona, teòricament socialista, no hi era. Alhora de la veritat es va alienar amb madrid abans que els seus votants.

En els darrers anys hem pogut comprovar que mentre que l’ecologisme i el catalanisme (el nacionalisme si ho preferiu) amb excepcions han consolidat el seu espai, l’esquerra marxista s’empetiteix cada dia més (a les darreres eleccions municipals esquerra unida a nivell estatal va baixar un 0.5% de vots aproximadament i es va quedar per sota del 5%). Alguns opinen que és un fet circumstancial, que a les properes eleccions esquerra Unida tornarà a pujar perquè li toca. És possible que tregui un parell de diputats més, ara bé pens que el declivi de l’espai marxista clàssic és inevitable. Els partit (post)comunista ha desaparegut de gairebé tots els parlaments europeus.

L’objectiu d’aquesta entrada no és parlar de cap partit polític en concret sinó d’un espai polític que a poc a poc va desapareixent. Tot i que no em consider marxista i el partit comunista i els seus hereus no em fa cap falta, aquesta desaparició m’inquieta. Les injustícies socials no han desaparegut, més aviat han augmentat. Tanmateix el marxisme ha perdut la capacitat de donar resposta a moltes d’aquestes injustícies. On són les respostes?

Share Button

L’essència de la democràcia

Per repartir estopa no hi ha ningú millor que en Noam Chomsky. Aquí en teniu un tast http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59607

Entre altres coses fa referència al control del pensament a les societats amb més llibertats. És allò de “pots dir el que vulguis, però si no està entre X i Z, no ho sentirà ningú”. No és res nou, però convé recordar-ho de tant en tant

Fa gràcia com de nerviosos es posen els lobbies quan no tenen el control de la informació, com ara el fenòmen dels blogs. A Itàlia volen regular per llei que cada blogger sigui “supervisat” per un periodista titulat, i ara les agències de viatges també volen controlar la seva part: http://www.20minutos.es/noticia/313666/0/control/blogs/viajes/

Censura ? I ara, que deis !! És normés per protegir els pobres ciutadans indefensos. Ja se sap, açò de internet és un niu de terroristes i pedòfils, i sinó escoltau les noticies de la tele.

Share Button

Menorquins a Barcelona

I rodalies, podríem afegir. És una iniciativa que m’ha arribat i que potser pot interessar qualcú. Més referències a:
http://menorquinsabcn.blogspot.com/

Share Button

El famós article…

A PROPÒSIT DE LES SUBVENCIONS PÚBLIQUES ALS NOSTRES ESPECTACLES ACB
Guillem López Casasnovas

Aquest és un article que no pot escriure un polític menorquí en actiu o algú que aspiri ser-ho. Hi ha poca cosa personal a guanyar amb la reflexió d’estiu que vull participar amb el lector desapassionat que vulgui continuar llegint, en el benentès que probablement la complicitat mútua tampoc no canviarà previsiblement res per si mateix d’un dia per l’altre. Però com que crec que s’ha de dir el que vull dir (em consta que hi ha més gent que ho pensa i no ho diu), m’atreviré a fer-ho sense més embuts.

El que vull comentar té a veure amb ‘el que som’ i amb el que potser ‘pensam que som’ els menorquins, i la idea que vull recollir es reflecteix en concret en com hem inflat recentment alguns globus que identificaré amb ‘els nostres ACB’ i que ara comprometen algunes posicions més raonables. Ho diré en genèric, de manera que els noms i les referències vindran en minúscula i sovint a tall d’exemple. Em preocupa de tot el procés el fet de com hem anat bufant dia a dia amb les subvencions públiques els globus dels ‘nostres acbs’, i que reclamen ara com mai algunes d’aquelles entitats que conreen l’espectacle ACB: incloc aquí, a més del bàsquet i el volei, algunes espurnes de l’excel·lència operística i altres delicatessen de les que ens hem dotat també recentment a l’illa.

Concretaré els comentaris que segueixen en l’esport de més alta categoria (el bàsquet, tot i que en serà metàfora) a què ha accedit sorprenentment una petita comunitat com la nostra que just supera els vuitanta mil habitants, i que compta amb equip d’ACB. Que consti que a jo també m’agrada el bàsquet i l’òpera, tot i que, a la vista del preu que impera a alguns altres indrets en què habito, no hi vaig gaire. Em referiré amb els comentaris, en particular, a les elevades (elevadíssimes) subvencions que estan rebent els ‘nostres ACB’ per a mantenir inflat un globus que té un cost i unes necessitats de finançament que no es corresponen a la nostra realitat, del ‘que som’, i que si no hi posam més sensatesa, del que ens pot portar a pensar ‘el que no som’. Multiplicau, si no, per cent aquestes subvencions i cercau-ne referents a Catalunya, o per sis-cents si voleu un referent estatal, ja que és aquesta la proporció del que som en el conjunt de les comunitats, i veureu la importància de les xifres.

Efectivament, jugar avui a l’ACB (repeteixo que és sinònim per altres activitats també) és el resultat artificial d’una activitat subvencionadísima a partir dels doblers dels contribuents: una espècie de globus que hem inflat i que ha generat tanta il·lusió com frustració crearà quan rebenti. Mentrestant, la cara més professional d’una activitat mercenària de (grans) estrelles de l’espectacle, que cobren retribucions milionàries (i més encara en podrien cobrar si volem eliminar el parèntesi que els qualifica com als millors), en un entorn de negocis i directius, gerents, professionals, etc., que s’han acabat inscrivint, tàcitament, per la via de la subvenció, a la nòmina de les entitats públiques. Res a dir si el suport financer de tot el muntatge té base privada o si les subvencions públiques (no les nostres, sinó les estatals, principalment, que hauríem d’exigir sense pors) es limiten a compensar legítimament la insularitat (passatges, necessitats de pernoctació, premis i distincions a l’esport base i/o competitiu, altrament de nul·la significància). Però no sembla lògic que aquestes es generalitzin per a l’esport ‘espectacle’. Així, aprofitant el seu impacte popular, en el context electoral i les pretensions polítiques de ‘quedar bé’ des d’una certa irresponsabilitat financera, els ‘nostres ACB’ passen avui la safata indiscriminadament a totes les administracions (com si els diners no sortissin d’uns mateixos contribuents), en una dinàmica de veure qui subvenciona més, qui es seu a lloc preferent de la llotja o ‘palco’ de l’espectacle popular. Algunes subvencions avui són implícites: no cobrar per serveis prestats que es carreguen al pressupost públic, avals donats d’abaratiment de crèdit…; altres són explícites: les transferències corrents, l’assumpció dels costos financers del deute. No hi hauria com posar-les totes sobre la taula per a fer-ne un aprenentatge d’elecció social, de llibre, per a valorar el cost del que es fa respecte de les alternatives que es deixen de fer i es podrien fer a igual quanties. Algú en pot donar comptes, de tot plegat? Vet aquí un primer símptoma que no fa sinó alimentar greuges comparatius…

I és que poden acabar sobrevivint finalment només les entitats que aconsegueixin ‘jugar l’acb’ (categoria bronze inclosa?), tot i generant una pressió popular per a mantenir-se amb més i més finançament. És això el que volen les nostres administracions? Quin és el senyal donat a la resta d’entitats que lluiten amb la rutina de cada dia amb molt menys glamour?

Val a dir que alguns dels nostres ACB han unificat com ningú ho havia fet fins ara el sentiment menorquinista: la mobilització de l’ideal de ‘guanyar al Barça’ no té fronteres, tot i que ho haguem de fer sense cap menorquí a les nostres ‘esquadres’. Em preocupa aquí tant el què com el com de l’objectiu. És aquesta la il·lusió col·lectiva que ens ha de ‘fer país’? Quin ha de ser el paper de les administracions públiques en aquesta comesa? Entenc primàriament que hauria de ser subsidiari al de la iniciativa privada, proporcionat als seus mitjans i més orientat a objectius socials que són aquells que el mercat no contempla, que no en els crematístics. Aplicat al tema que ens ocupa, jo diria que s’hauria de centrar en l’esport de base o en la promoció de la cultura, i no a pagar nòmines d’esportistes d’elit.

Ja sé que el món funciona així a molts altres llocs i que algú ja pot pensar que estic posant plom a les ales. Sé d’administracions que fins i tot tenen els drets d’imatge d’esportistes (on ho deuen posar en els seus actius patrimonials?, on són els interventors públics quan així ho accepten?); altres administracions els subvencionen amb transferències corrents (contracte programa pel cost fix de funcionament) i de capital (per a les instal·lacions). I quin drama quan aquest cost no es reflecteix a vegades en el ‘panem et circense’ esperat, i davant d’un pavelló semi-buit han de quasi regalar les entrades per no quedar en evidència! Posseir, i així haver de mantenir conseqüentment un club de futbol, com fa algun ajuntament, no sembla que hagi de ser la missió d’una corporació pública igual que no ho és mantenir un sistema fiscal que ofereix un tractament privilegiat per a les rendes d’alguns esportistes multimilionaris, fent dumping internacional per a afavorir que els ronaldos, que cobren ‘net d’impostos’, no migrin. O és que ens hem begut l’enteniment?

El contraargument del que dic sol ser assegurar que això incentiva l’esport. Estem, però, segurs que es promou així l’esport? Si pots veure el Barça cada setmana, aniràs veure s’Atlètic de Villacarlos, fora que en siguis un gran seguidor local? Els fillets no han de fer l’esport de contemplar asseguts davant de la tele l’espectacle de n’Alonso –curses que ells no faran mai–, sinó l’exercici activitat per si mateixos, per humil que aquest sigui, tot i entenent que la competició és la prova de superació d’un mateix i no l’emulació d’algú que té uns mitjans, unes capacitats innates o genètiques que ell no tindrà mai.

Ja entenc que els ACBs en genèric mouen autobusos i gent que no hauria anat altrament a l’espectacle del bàsquet professional o de l’òpera, i que ara se’n confessa amant (és un exemple), i que això també té un impacte econòmic cert (tot i que obrir i tancar una tanca, com deia el vell Keynes, també té efecte multiplicador però amb escàs valor social). Està clar que sí: tota oferta crea la seva demanda, en particular si abolim el mecanisme del preu. De davall de les pedres en surten d’afeccionats (per què no?) a un preu que no arriba ni a una tercera part del cost ben comptat!

Aquesta és una aixeta, la de les subvencions, que quan s’obre és molt mala de tancar, en particular a una administració polititzada com la nostra. Què passaria si s’Atlètic de Ciutadella (són exemples) pugés a la segona B, i més encara, a l’A, que ja es sap que en el temps tot pot dependre de quants diners inicialment algú més llençat hi vol posar en el projecte! Inflar un globus i tocar la porta de les subvencions és molt temptador: amb quin criteri es pot després racionalitzar? En un món de recursos il·limitats res és un problema, ja que no cal prioritzar. Però si aquest no és el cas, s’han de cobrir amb impostos locals i generals les quantitats que es paguen als nostres herois particulars? Les opcions socials han de ser unes altres: no estem parlant de sobrefinançar un hospital (prou que alguns el vam recolzar tot i que per dimensió estricta no li ‘tocava’ a la població de Menorca) o l’atenció mental, o de millorar el capital humà d’uns joves amb inserció laboral molt pobra. Estem parlant de diners per a l’espectacle.

Està clar que sempre podrem trobar algun exemple que avali aquell malbaratament versus algun altre: ‘si tanmateix el que no ens subvencionen aquí s’ho gastaran allà’ o ‘amb informes que no serveixen per res, o en cotxes i viatges oficials’… De fet, a ses Illes hi podem afegir que ‘fins i tot s’ho poden acabar gastant en una casa de cites!’, o en partits de tennis, i d’una sola tacada! I que posats a gastar, millor aquí que a Mallorca o a Madrid.

Alerta, tanmateix, amb l’hiperrealisme que aquestes constatacions contenen, barallades com estan amb una ètica pública absent del debat, d’uns recursos que, en tant que públics, s’han de gastar millor que els propis, responent a l’esforç de tots i cadascun dels ciutadans contribuents. Un malbaratament, des d’aquesta perspectiva, mai en pot justificar un altre…

Per tant, i en resum, a jo ja m’agrada el bàsquet, l’òpera i moltes altres coses, que, a més, ajunten també les il·lusions d’una comunitat. Però crec que ha arribat el punt, si més no a futur –ja dèiem que aquestes coses no es canvien d’un dia per altre– que els contribuents demanem als polítics de les nostres administracions que no es deixin emportar per aquest pendent. Tenim una illa com la que tenim i sense necessitat d’ofertes artificials, per excel·lents que siguin, ens podem sentir prou orgullosos. Si ho estem de ver, més hauríem de lluitar encara per a la seva preservació. Ser com som té alguns inconvenients, però també alguns avantatges. Molts, al meu entendre. No confonguem, però, el que som –disfrutem-ho– amb el que alguns ens poden fer creure que som, ja que tard o d’hora ens posarà a tots, innecessàriament, en evidència.

(Diario Menorca, 10/08/2007)

Share Button

Esports i política, altra vegada

El primer dimecres de mes mon pare i jo vam poder gaudir des del lateral de la primera graderia del Camp Nou del partit de Champions FC Barcelona-Rangers FC. A fora, els escocesos gats o serens ens volien comprar les entrades emperò vaig xampurrejar que nanai i els motius del nanai. A dins, teníem afeccionats de Glasgow pertot. Alçaves la vista i miraves el magnífic estadi i veies un festival de banderes: les estelades amb blau o sense, alguna d’escocesa, moltes de britàniques, bastantes de l’Ulster, una de gran d’Irlanda, cap d’espanyola (tret de la que per collons ha de lluir allà dalt).

A Glasgow hi ha molts pubs on t’indiquen amb un cartell a l’entrada que t’abstinguis d’entrar-hi amb samarretes del Rangers o del Celtic, que és l’altre equip de la ciutat. Els dos equips de Glasgow, les dues afeccions escoceses de la ciutat industrial d’aquell país, representen, com en poques bandes, dos models podríem dir que politicosocialreligiosos diferents i en segons què antagònics. Els noms dels dos clubs i els colors dels seus uniformes diuen molt i la connotació irlandesa és evident simplement amb l’afluència de nord-irlandesos a Glasgow amb els ferrys que connecten ambdues illes els dies de partit. Els afeccionats del Rangers animaven -a falta de cap cosa a destacar en el joc dels seus- l’Espanyol, sí els pericos. Els Almogàvers responien mostrant una gran bandera irlandesa i una de catalana i tornem-hi que no ha estat res. Canta que cantaràs i dues apreciacions: una de meva, no m’estranya que a Escòcia plogui tant. I l’altra, de la fila del darrera, “aquests escocesos només saben fer whisky”. Per cert, vam guanyar 2-0.

Ahir Escòcia (que té selecció, banc nacional que emet moneda, petroli, parlament i un partit polític -l’SNP- que ha guanyat les darreres eleccions i que diu que prou d’UK) es jugava contra Itàlia poder ser a l’Eurocopa. Finalment van guanyar els mediterranis (1-2, arbitrava un nefast àrbitre, un tal Mejuto) i els escocesos es tornaran a quedar fora de la fase final, l’any que ve a Suïssa i Àustria. Irlanda tampoc no hi serà. Ara per ara, no tenc selecció per aquesta Eurocopa, tret de la que elimini Espanya i/o França.

També ahir dos exprimera jugaven la lliga de segona a Tarragona: Nàtic-la Real. Van acabar empatant a 1. Hi ha crisi a la Real. Es veu que uns xinesos de la Xina la volen comprar. Quina sort ser seguidor de clubs que no es poden comprar perquè no es poden, ara per ara, vendre: el Barça i l’Osasuna.

Share Button