Navega per l'autor

Joan Carles

Aeroport

Crec que, ja que has encetat el tema, Fidel, es mereix una entrada a part, com bé comentes.

Estic d’acord amb el fons de la teva crítica sobre el desastre de l’aeroport. És realment una cosa que fa vergonya. I ens falta una cultura més seriosa, desenvolupada i activa que creï debat i remeni entre la merda (perdonau l’expressió) i destapi totes les nostres vergonyes públiques. I no només en el fet de l’aeroport, que és el tema que ens ocupa, sinó en molts altres. Per què no s’ha encarregat ningú, de manera seriosa, de destapar, per exemple, tota la porqueria que s’amaga darrere ICM i aquest nou partit polític? Per què ningú no ha tingut collons d’inventariar la infamitat d’en Llorenç Casasnovas, criminal corruptor dels més importants de l’illa i alhora regidor d’Urbanisme de Ciutadella? Algú sap qui és el senyor Triay Lluch, que escriu sobre les morts del comunisme en l’època de la Guerra Civil? S’hauria de dir, no? I tantes i tantes coses.

El problema és que encara som en un espai prou petit perquè aquestes coses encara ens passin per alt, mentre els desastres propis de qualsevol societat corrupta sí que ens afecten ben igual. Si som, som.

De debat sí que n’hi va haver en el seu moment, però va ser ben silenciat per qui li convenia: ja sabeu que de salut democràtica per a aquells sectors que no són cap dels dos partits polítics majoritaris al nostre petit país illenc no en podem fardar gaire. El GOB, per exemple, va editar un informe seriós sobre l’amplació de l’aeroport, però d’açò se’n sap ben poca cosa. Tal vegada podria dir, i arriscar-me, que tenim certa responsabilitat a destapar aquestes coses en la mesura dels mitjans que tneim a l’abast, que són ben pocs.

Certament, fot oi.

PS. Per cert, Fidel, per escriure una entrada has d’anar a “Identificar-se”, i quan ho has fet tens l’opció corresponent.
Aeroport

Share Button

Salvador Puig Antich

He sentit aquests dies pels mitjans l’èxit de la projecció de la pel·lícula Salvador, basada en l’execució de Salvador Puig Antich per part del govern franquista, crec, si no vaig errat, la darrera de les execucions del règim (per cert, amb el vist i plau del senyor Fraga Iribarne, aquest que ha estat president de la Xunta fins fa no res i que continua amb la política activa). Bé, en principi ho he considerat una bona notícia. En aquests moments de revisionisme pseudohistòric ridícul (també practicat a Menorca amb tota d’aquesta vergonya pública parafeixista de l’homenatge als morts de dretes durant la Guerra Civil), s’agraeix un toc d’atenció, perquè resultarà que el franquisme encara no va ser una cosa del tot dolenta.

En tot cas, no tot és tan perfecte, segons sembla. Si no, observau aquesta plana web (www.salvadorpuigantich.info), en la qual excomponents del Mil, en el qual militava Puig Antich, i altres personalitats vinculades a l’esquerra més obrerista i revolucionària, es carreguen la pel·lícula tot aportant arguments i desligitimant, sobretot Francesc Escribano, autor de la novel·la sobre la qual es basa la pel·lícula, a qui acusen de tergiversar la història i de donar una visió càndida i melodràmàtica dels fets i d’amagar el veritable contingut de lluita revolucionària que hi ha darrere la mort del personatge.

No estic en condicions de jutjar res perquè no he vist la pel·lícula. Per una banda, els escrits fan referència a una sèrie de coses sobre la lectura que se’n pot fer de la pel·lícula que em sonen molt. Em referesc a la legitimació (encara que no s’hi faci referència explícitament, en aquests textos) de la transició i la visió de la lluita antifranquista més revolucionària com a eixelebrada: només un canvi des de dins de les estructures mateixes del franquisme era possible. I tot el que hi va lligat. D’altra banda, en aquesta mateixa crítica també em sembla veure-hi alguns dels clixés més marcats del discurs obrerista, revolucionari i llibertari: la manca de transversalitat.

Bé, queda damunt la taula. Més que res, és que crec que està bé tenir elements crítics davant una pel·lícula com aquesta, que ha aixecat tanta publicitat.

Share Button

Trilingüisme

Hola al·lolts. Com que veig que la cosa està un poc aturada (es veu que açò de les vacances d’estiu afecten més del que sembla), m’he decidit a penjar-vos el meu proper article del Mirador, que ve a ser una espècie de reflexió sobre l’anomenat Decret del trilingüisme. Si a algú l’interessa, que ho llitgi. I si ho feis, també ho podeu comentar. A veure si me surt d’una vegada açò de penjar un arxiu. Salut

Trilingüisme

Share Button

Futbolismes (Fabio Capello)

En castellà tenen una dita que diu “Dios los cría y ellos se juntan”. I açò és el que passa en aquest cas. El Reial Madrid Club de Fútbol és el millor club on podia anar a parar aquest entrenador, a qui ja li coneixem les seves vel·leitats parafeixistes, i la seva devoció per l’època franquista espanyola. L’han presentat com a entrenador del club avui mateix, es veu que era una de les principals apostes d’aquest president nou acabat d’elegir. En Capello ja ens ha obsequiat amb algunes perles en la seva primera declaració com a tècnic de l’equip. Diu que tornarà la disciplina al club i la il·lusió que ha de dur els jugadors el simple fet de dur la camisa blanca, immaculada, de “El Equipo de España” (ho ha dit així). Ja ens podem agafar fort.

Share Button

Dic a Ciutadella

Sembla ser que al final, segons he escoltat per la ràdio, la construcció del dic exterior al port de Ciutadella és un fet. De res han valgut les campanyes de sensibilització i el debat entorn a la necessitat o no del dic. S’han imposat els crits, el populisme i els interessos econòmics al debat d’idees. L’oportunisme que ha demostrat el PP davant la darrera rissaga, els plors patètics d’en Llorenç Brondo (encara que entengui perfectament la desesperació a què devia estar sotmès) i la baixa política practicada per la dreta ciutadellenca, amb personatges totalment esperpèntics com en Llorenç Casasnovas o en Toni Camps, han duit a l’executiu d’en Matas aplicar allò que tantes ganes tenia: la posada en pràctica a Menorca d’un model de consum del territori que tants resultats econòmics, però alhora també amb tanta polseguera i queixes ciutadanes, li ha dut i pensa continuar duent a Mallorca i a Eivissa.

Share Button

La libertad

És curiós com es poden arribar a manipular els conceptes. Es veu que el missatge carca pur i dur ja no ven (tot i que Déu n’hi do), i ja no es pot estar anant darrere fonamentalismes ni nacionalcatolicismes. És per això que esdevé rendible utilitzar el vocabulari que tradicionalment havia format part de l’altre bàndol, i ho és bàsicament per dos motius: per apropiar-se d’uns vocables que poden arribar a fer del discurs de sempre una certa modernitat i democràcia; i deixar en pèl aquells que per convicció real en parlaven. Així ha succeït, des de fa uns anys, amb mots com democràcia, justícia, llibertat, pau, identitat històrica… Desemmascarar tot açò no crec que sigui difícil, ni tampoc ho pretenc. Només propòs vejam si som capaços de destriar iniciatives feixistes que duguin per nom algun d’aquests vocables, a veure si feim una llista ben llarga.

La libertad és un concepte que fins i tot fa un poc de gitera, ja, fa olor de ranci. I és una llàstima, per aquells que hi creim, tot i que des d’uns postulats ben diferents. De fet, aquest és un tema a part, de caràcter crec que en podria dir filosòfic (cap de nosaltres és lliure, en sentit estricte), però surt de les possibilitats d’aquest bloc. Centrem-nos, idò en el repte. Serien exemples del que he explicat abans “Libertad digital” o el nou diari electrònic, que ve a ser l’agenda del govern d’en Matas, “Libertad balear”. També val esmentar eslògans o petites expressions que seveixen per la demagògia més pura com “llibertat d’elecció de centre educatiu” o “llibertat d’idioma”.

Share Button

Barça campió d’Europa!

Al·lots, açò és una festa. Ahir vam patir com mai, però havia de ser així (per qualque cosa som del Barça). L’equip es merexia guanyar, i es van portar com a senyors. Sé que no queda bé dir-ho, però ses decisions arbitrals van ser decisives en aquest cas, i no sé què hauria passat si el Barça arriba a perdre. Supòs que aquesta relació tan complicada dins del futbol amb els àrbitres deu seu una condició sine qua non d’aquest esport, i no deixarà d’existir mai, per molts d’aparells que duguin a les orelles.

En Ronaldinho va estar apagat, però crec que mereix tot el nostre respecte i perdó, la pressió damunt ell devia ser molt gran. I quan un equip funciona, es pot permetre el luxe de tenir la seva estrella mediàtica a mig gas. I qui pens que es mereix un elogi és en Valdés, tot entrant en contradicció amb el que en Fonso deia unes setmanes enrere. Jo pens que sí que és un bon porter per al Barça, i crec que en part gràcies a ell ahir el Barça va poder seguir en el joc, cosa que li va permetre, finalment, remuntar.

Res, tu, de puta mare. Content per n’Eto’o i en Belleti, sobretot. Bravo per en Larsson i n’Iniesta. Un nou per en Puyol i en Màrquez (ai, aquest Henry), i un rascadet per n’Oleguer. Molt bé Valdés, i Deco, en sa seva línia, que ningú no veu però fot una feinada.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Share Button

El llenguatge de les pedres

Aquí s’acaba el món, o tal vegada

comença, i el llenguatge de les pedres

és un recer misteriós i lúcid

per repensar la vida i estimar-la.

Aquest és un poema del Llibre de solituds de Miquel Martí Pol, més conegut sobretot perquè també està publicat en el llibre de Toni Vidal Menorca tot just ahir. Poesia i pedres, música i fotos d’en Toni Vidal, tot açò és present, i moltes coses més, en el darrer disc de S’Albaida, El llenguatge de les pedres, que es presentarà al Teatre Principal de Maó dia 12 de maig a les 21.30. El poema en qüestió es diu “Cap de Favàritx”, i també és present en el disc, recitat de manera preciosista per Josep Tero, un reconegut cantautor català que també serà present a Maó aquest dia. Com també hi seran presents els de Traginada per cantar una cançó i una petita coral de fillets petits.

Les entrades ja són a la venda i tenc notícies que qualcú de voltros ja la té reservada. Esper veure-us a tots els que hi pugueu ser. S’Albaida fa un any i nou mesos que no fa un concert, però esperam no decebre ningú. Tot i una baixa important, la d’en Moisès, comptam de nou amb una de les nostres peces clau, en Nico, autor d’aquest bloc, a qui envii salutacions. Serà un concertàs!

Tot d’una tenia por d’haver de fer una presentació de disc sense disc, però sembla que per aquell dia el podrem tenir. Ho dic sobretot per aquells que m’han demanat si el podrien tenir abans del concert, per allò de conèixer-se un poc les cançons. Pens que a principi de la setmana que ve tal vegada ja el podem tenir, és a dir que aquell a qui li interessi, que es posi en contacte amb mi i vejam si us el puc fer arribar.

Fiarem de donar tot allò que sabem i de transmetre-us-ho. As teatre hi falta gent!

JotaPedres

Share Button

La caverna

Ahir vaig quedar fred. Ja sé que a vegades sóc un poc ingenu, i segons què no ens hauria de sorprendre, i manco venint del diari Menorca. Però aquesta vegada és un poc bèstia. Resulta que un tinent d’artilleria es posa a parlar de la República i la celebració, i esmenta que ell no sap què punyetes celebren, quan la República espanyola ha estat un dels desastres més grans de la història d’Espanya després de la tornada de Ferran VII al poder. Comença a amollar una sèrie de dades que fan escarrufar la pell i acaba dient que l’entrada de les tropes franquistes responia a un intent patriòtic de salvar el país que havia caigut al caos més absolut, que era la República o voluntat d’establir un govern democràtic en un context en què la gent era pràcticament analfabeta. Acaba dient que s’ofereix per donar classes a tots aquells que fomentaven la celebració del 75è aniversari i que el citin allà on vulguin a l’hora que vulguin, que ell ve expressament de Barcelona.

Impressionant. A més, amb tota l’oratòria pròpia militar. No té pèrdua. Supòs que a més d’un de voltros no haurà passat desapercebut si ho heu llegit, però si algú ho volgués llegir, no sé ben bé com s’ha de fer, perquè a Internet no hi és. Va sortir publicat ahir, 27 d’abril.

I tornam a estar de ple en el debat. Què es fa amb açò? Com haurien de respondre els intel·lectuals? Si és que ho han de fer… Però l’atac és frontal, és el feixisme dut a extrems que no recordava haver llegit de feia molt, i això es publica a un diari com aquest (supòs que l’esmentat senyor no es deu atrevir a fer-ho aumón més) que, segons la seva carta, “huele a cirio de iglesia”. Supòs que la ignorància és la millor resposta, però déu n’hi dó. Així i tot, hem de reconèixer que cartes com aquesta donen peu que molta gent es reafirmi, si estava en dubte, en les seves conviccions parafeixistes.
A part d’açò, vull fer una reflexió que no hauria de passar desapercebuda. Segons la carta d’aquest senyor, les tropes franquistes van salvar un país al llindar del desastre, tot fent bandera del veritable sentit de la constitució republicana. I aquest és un element que s’ha de constatar. Açò encara ho saben més els historiadors que hi ha per aquí, però hem de tenir present que tot i que després s’hi hagués donat una interpretació un poc diferent, el sentit de l’alçament militar partia de la premissa que la República havia actuat de botxí d’una nació que havia establert un pacte constitucional consensuat i que havia estat completament desvirtuat per les esquerres, el comunisme, el separatisme i tota aquesta gentussa. I calia, per tant, tornar al punt original, a les essències pures de la nació i al sentit que la Constitución Española establia. És a dir, que encara salvaven les castanyes del foc a la República. I tot açò, que és d’aquella època, surt a la carta d’aquest senyor. Supòs que aquest discurs us deu sonar un poc, no? Avui en dia, hi ha un partit polític que no parla d’altra cosa que de la Constitució i de la seva tergiversació. No baixem la guàrdia.

Descarregar aquest article publicat al diari Menorca el 27 d’abril de 2006

Share Button

Antoni Febrer i Cardona i la maleïda hac.

¿Y quin concépte se pód formar d’un póble qui escriu tant mál la sèua llèngua? el mès miserable.
Antoni Febrer i Cardona.

M’he permès la llibertat de pujar l’article (som en Nico) que en Joan Carles ha posat a Xalandria, de manera que es pugui descarregar com un arxiu, qui ho trobi interessant, que ja diu en Joan que val molt la pena. L’article era un poc llarg com per posar-lo sencer al bloc, i al final ho deixarem així.
A través del següent enllaç us podreu descarregar l’article complert:

Descarregar article

Obra

Share Button