Lectures santjoaneres

Acostum a posar en pràctica el meu esperit santjoaner —espuri, evidentment: som maonès fins al moll emblanquinat dels ossos, màcula que no podré netejar mai— també de la mà de la lectura d’obres que s’hi relacionen. Des de l’anàlisi històrica, social i antropològica fins a la ficció literària, cada any solc dedicar les setmanes prèvies al solstici d’estiu a abordar tota classe de textos en què la festa gran de Ciutadella és tractada directament o indirecta. La llista és llarga. Ja ho deia Joan Francesc López Casasnovas: «cada any les festes dels pobles, Sant Joan en especial, generen un cabal inesgotable de literatura.»

En aquesta ocasió, però, deixarem de banda el vessant ficcional, és a dir, els textos santjoaners de Pau Faner, Joan F. López Casasnovas, Joan Benejam, Àngel Ruiz i Pablo, Maite Salord, Bep Portella, Andreu Casasnovas Marquès, Bep Joan Casasnovas, Fernando Martí i Camps o Sergi Cleofé, entre d’altres. Algunes obres d’aquests autors, per cert, han estat tractats prèviament al blog. És, el de la literatura santjoanera, un vessant al qual, modestament, he volgut contribuir amb una sèrie de contes amb què, des de 2017, he assajat de celebrar l’arribada dels jorns adiats ciutadellencs. Alguns, fins i tot, han estat publicats al recull Dies assenyalats (IME, 2020); la resta, de 2021, 2022 i 2023, es poden llegir a Xalandria. També fa part d’aquesta producció el poema «Es Pla», publicat a la revista de les festes de Sant Joan de 2007 editada pel diari Menorca, que es troba reproduït al blog d’Illanvers. I, fins aquí, la dosi inevitable d’autobombo.

Deixam de banda, idò, la ficció per centrar-nos en alguns títols de caràcter historiogràfic, sociològic o antropològic que aborden la celebració de la ciutat de ponent. En primer lloc, he llegit i rellegit unes quantes vegades Els protocols de les festes de Sant Joan (autopublicació, 1977) de Josep Pons Lluch, una mena de bíblia apòcrifa santjoanera. Com que ningú, encara, no ha trobat cap exemplar del Llibre de les set sivelles i com que, d’acord amb el que marca tradició popular, els protocols, pel fet de no estar escrits, han tingut una transmissió exclusivament oral, el llibre de Bep Padet fixa per escrit una versió molt determinada de la festa, almenys pel que fa al cerimonial amb què es desenvolupa: aquella que s’inicia, concretament a partir de 1949, en plena dictadura franquista, any en què l’autoproclamada «Junta de la Nobleza de la Ciudad» va nomenar, per primera vegada en la història, tots els membres de la Junta de Caixers, amb l’excepció de la capellana. Fins aquell moment, l’encarregat de fer-ho havia estat l’ajuntament —de manera directa o indirecta— o, abans, la universitat.

És evident que el llibre de Pons Lluch és una lectura imprescindible per a conèixer el funcionament de la festa. Així i tot, cal llegir-lo críticament, és a dir, amb criteri. Una manera de fer-ho és en companyia d’altres textos de caràcter historiogràfic que el complementen o, fins i tot, el matisen. Potser un dels més adients és Funcions de l’Ajuntament de Ciutadella en les Festes de Sant Joan (Editorial Menorca, 1989), basat en un informe, i tot el procés d’elaboració precedent, que l’ajuntament ciutadellenc, encapçalat aleshores per Antoni Salvador, va encarregar a un comitè d’experts en la festa —Jaume Marquès Ramis, Joan Mercadal Femenias, Miquel Àngel Mir Allès, Antoni Picó Vivó i Florenci Sastre Portella—, amb la finalitat «de contribuir a millorar la festa, ajudant al Caixer Senyor del bienni respectiu a prendre decisions compartides per tal d’evitar polèmiques absurdes que es venen donant els darrers anys».

No cal dir que la tramitació d’aquest estudi, que volia adequar a la situació democràtica el model de la festa i, alhora, retornar algunes de les funcions que l’ajuntament havia perdut després de 1949, no va poder evitar la polèmica. Per començar, els especialistes van trobar algunes dificultats documentals serioses i força significatives a l’hora de posar-se a fer feina—«la negativa a deixar consultar per aquesta Comissió el fons documental recopilat durant anys pel Sr. Josep Pons Lluch»—; després, cal dir que una part significativa de la corporació municipal no va votar a favor de la proposta que, a partir de les recomanacions que emanaven de l’informe, que la Junta Municipal de Sant Joan havia assumit, es va dur al ple de l’ajuntament dia 11 de maig de 1989. No ens hi podem estendre: la cosa va acabar bé, però madona va ser morta.

També, aquí, pot ser escaient la lectura crítica del llibre, d’Amadeu Corbera, Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder (Lleonard Muntaner, 2013). Aquesta obra és, segurament, la més polèmica de totes les que he citat. S’hi fan algunes afirmacions molt contundents. Algunes, fins i tot, discutibles. Alhora, però, és la publicació que menys ressò deu haver tingut de totes les citades, la qual cosa no deixa de ser significativa. Corbera, que també fixa 1949 com l’any en què la festa va patir el canvi més important de la seva història, parteix de l’àmbit de la musicologia per abordar alguns aspectes que, a la pràctica, com passa amb la resta dels títols citats, serveixen per comprovar que allò que entenem per tradició no és un concepte monolític sinó polièdric i, sobretot, variable.

També és totalment recomanable la lectura d’una sèrie d’entrades al blog de Bep Joan Casasnovas, que van sortir publicades el 2017 dins una sèrie de títol prou significatiu: «Els protocols i el missatge de Josep Pons Lluch». En una de les entregues, s’hi cita un article de Jaume Mascaró, publicat també a la Revista de Sant Joan del diari Menorca, que és la clau de volta de tot plegat. A «Som els ciutadellencs misoneistes?», l’antropòleg analitza si hi ha o no, respecte dels habitants de la ciutat de ponent, aversió o no a la novetat —que és allò que vol dir el mot misoneisme. Mascaró ens formula una pregunta que és, encara, plenament vigent i que explica moltes coses: «És Sant Joan una expressió de l’esperit ‘conservador’ dels ciutadellencs o, tal vegada, només un fonament, una arrel, que fa possible la novetat i el futur sense perdre la identitat?»

La festa es caracteritza pel fet de canviar. Contínuament. És molt bo de comprovar. Només cal un poc de perspectiva. Els actes del meu primer Sant Joan, cap a finals de la dècada dels noranta del segle passat —amb els focs artificials del dia de la festa, els cavalls pujant a les voreres de les Voltes, els jocs des Pla sense megafonia i diria que sense discursos al caragol dels casats (aspecte, aquest darrer, que no puc assegurar)…— no són ben bé els mateixos que se celebren actualment. Però, a la vegada, per molt contradictori que açò pugui semblar, segueixen essent els de tota la vida. Casasnovas, referint-se a Pons Lluch, parla d’un autor que proposa, com a missatge que sura en tota la seva obra santjoanera, «que sapiguem mantenir […] allò substancial que ens ha llegat la festa, l’essència d’identitat que perdura amb els segles, i ho demana igual per a tothom, al marge de les idees i de les preferències». El que importa no és canviar, sinó fer-ho mantenint l’essència. És evident que aquí hi ha un fil important a estirar, perquè no tothom entén de la mateixa manera el mot essencial quan parlam de les festes de Ciutadella.

En aquest sentit, potser la darrera transgressió important de la celebració, que sí que va afectar-ne l’essència, es va produir el 1946 —tot i que es va consumar definitivament tres anys més tard—, quan l’autoproclamada Junta de Nobles de la ciutat, amb la connivència de l’ajuntament franquista de l’època, es va atorgar unes funcions fonamentals que, fins al moment, havien estat en mans de la corporació municipal. Amb el retorn a la democràcia, els privilegis usurpats van continuar, encara hi són, en mans alienes. No van ser tornades a la institució que representa el conjunt de la població ciutadellenca.

Generalment, les dinàmiques que fan canviar la festa són internes, la qual cosa no vol dir que sempre es respecti la voluntat popular —capitalitzar la festa és una temptació molt llaminera per als poders fàctics: ho acabam de dir respecte de la Junta de Nobles— i, com hem comentat, no tothom entén de la mateixa manera què és l’essència de la festa. Per açò mateix, difícilment es pot evitar la polèmica quan els canvis es donen. Aquesta, idò, també n’és una part essencial. I bona: vol dir que la celebració és viva, que no ens trobam davant de cap peça de museu.

Per tot plegat, que enguany no hi hagi hagut realment cap controvèrsia important en marxa al voltant de Sant Joan, no deixa de ser significatiu. Si s’ha parlat de massificació de la festa, ha estat en el context de saturació turística que es viu a tota Menorca. En canvi, és ver que, des de fa unes poques edicions, hi ha un debat en marxa respecte de la participació de les dones a la festa, no fent el que «saben que han de fer», sinó ocupant llocs protagonistes en la celebració, per exemple a la qualcada. Malgrat un inici molt cridaner, amb pintades al carrer i ressons mediàtics inclosos, sembla que la discussió s’ha anat vehiculant de manera molt més subtil. I que va fent. Que enguany, els rostres protagonistes de les carotes siguin tot dones no deixa de ser anecdòtic. Però és. Qualcú podria objectar que, irònicament, estem parlant d’unes figures el destí final de les quals és rebre la violència dels cops de lladriola. No encetarem aquest meló.

Si hi pensam objectivament, que les dones participin amb protagonisme a la festa no suposarà un canvi significatiu pel que fa a l’essència de Sant Joan. Per dir-ho amb mots manllevats a Jaume Mascaró, serà una novetat que garantirà el futur de la celebració sense perdre’n la identitat. Veurem, amb el temps, com acaba aquest procés. I dic veurem perquè la solució, sigui quina sigui —la qual cosa no vol dir que jo no tengui clara quina és la meva preferència—, sortirà d’un procés intern, en què serà clau el paper dels protagonistes directes de la festa. Des de dins. Perquè, bàsicament, açò és el que vol dir que Sant Joan sigui del poble. Per tot plegat, hauríem de considerar molt significatiu que, en un article publicat a pocs dies de l’inici dels dies centrals de la celebració d’enguany, en què es fan algunes afirmacions que potser caldria matisar, Josep Pons Fraga, des d’una concepció molt determinada, tradicionalista en podríem dir, d’allò que és la «naturalesa més íntima» santjoanera, després d’anotar alguns canvis que ha experimentat la festa al llarg de la història, afirmi que «el fals debat sobre si les dones poden anar a la qualcada de Ciutadella s’ha de capgirar. Allò realment rellevant és que siguin pageses. I, més prest o més tard, ho veurem. Serà una passa més en l’evolució natural de la festa de Sant Joan.» Deixant de banda que no és cap fals debat, coincidesc amb el fet que ho veurem. Esper que prest. Voldrà dir que Sant Joan és una festa més viva que mai.

 

 


ANNEX

Al llibre Funcions de l’Ajuntament de Ciutadella en les festes de Sant Joan es reprodueixen una sèrie de documents històrics relacionats amb la festa. El més antic és de 1564 —no es conserva res d’abans de l’any de sa Desgràcia: amb el saqueig turc de 1558 va desaparèixer moltíssima documentació històrica—; els més recents són de la primera meitat del segle XX. A part dels elements sociolingüístics que resulten interessants —a partir del XIX el castellà passa a ser la llengua en què es redacta la documentació administrativa—, sobten una sèrie de paràgrafs d’un document de 1703, l’anomenat «Scriptura Publica», que forma part del Llibre de Determinacions (Tom XV. 1686-1705, folis 500-505). D’acord amb Bep Joan Casasnovas, es tracta d’un text fet redactar pel governador de l’illa a conseqüència d’un plet amb la Universitat ciutadellenca, en què s’explica com s’han de fer els actes de la festa «perquè fos entregat a D. Bernat Josep Olives amb l’obligació de fer-lo complir». Després d’haver estat designat Caixer Clavari (l’actual Caixer Senyor), aquest noble s’havia negat a exercir el càrrec. Les institucions públiques van haver d’obligar-lo a fer-ho. Aquesta situació, actualment, no es podria donar. L’ajuntament ja no té aquesta competència.

Així, gràcies al text, podem comprovar com, poc abans de l’arribada dels britànics a l’illa, hi havia una sèrie d’actes santjoaners molt semblants als actuals —tot i variar-ne l’ordre: per exemple, pel que fa al caragol des Born. Ara bé, també n’hi havia d’altres —els relacionats, per citar-ne alguns, amb la festa de Santa Elisabet o la possibilitat que un xeremier encapçalés la comitiva— que, actualment, ens poden resultar sorprenents. Demostren, açò sí, que el canvi és una constant en la tradició i que és gràcies a ell que es manté viva, perquè no en fa variar allò que és essencial.

Reproduesc el text tal com consta a l’edició del llibre, sense donar-ne l’edició filològica. Tot i que seria necessària, no dispòs de temps per a fer-la:

[…] Lo que han acostumat fer tots anys los Obrers de Sant Juan Baptista el Dissapte y el dia de la festividad mati, y tarda, es com segueix=

Primo que los Obrers de la Obreria de Sant Juan Vigilia de la sua festividad van ab son pendó, apres de esser agregats, y ab los convidats a la Iglesia de Sant Juan de Artruig á cavall ab cavalls per fer celebrar completas solemnas en dita Iglesia acompanyats de los cavallers, que lo Obrer Militar convida; Y li fan merced, y a la tornada passen algunes carreras, aixi per el born, com per la plassa de esta Ciutadella; y per esser la funtio de nits se posen alguns [f]esters en dits puestos Signater a Palacio y a la casa de la Universitat General.

Item. que el dia de St. Juan el mati acostuma surtir la matexa cavalgada passetjantse per Ciutadella, y per el pla de la font passant algunes carreras en dit pla de la font, Born y Plassa, com esta dit.

Item, que en dita festivitat los Obrers passats, qui han tingut vocació han fet celebrar offici mayor en la Parrochia, y lo mateix poren fer los actuals si tenen devoció.

Item que lo mateix dia per la tarde, después de haver passat las Compañias al Pla de la font ahon concorren el Mt Iltre Señor Governador, Maghs Jurats, y demes del Magistrat, y el Poble, qui desitje veurer esta funtio devalla la mateixa cavalgada y passen algunes vegades per davant del Magistrat, y despues se diverteixen tirantse lledrioles, corrent a la sortilla, y passant algunas carreras y altres invencions, que millor los appareix per entreteniment de la festa.

Y en totes estas cavalgades, han acostumat aportar davant el pendó persona qui toca el tamborino y flauta, y si los actuals obrers volguessen millorar de instruments, se poden valer de los que al present se atroben, com son xeremias etc.; que per lo passat faltaven.

Item que alguns obrers passats han acostumat fer un refresch co es el militar en Sant Juan despues de les Completes, o, en casa sua y el Obrer Capellá al mati despues de la albada fa lo mateix; y seguint tant bizarro costum y estil sobre este particular, poden animarse los actuals obrers seguir el mateix per los qui los han assistit en ditas funtions=

Y ultimament es costum que los mateixos Obrers el primer Diumenge despues de la festividad de Sant Elizabeth fan festa solemna y sermo en dita Iglesia de Sant Juan y per la tarde acostuman fer ball y corregudes; y despues de estas funcions ve en esta Ciutadella la mateixa cavalgada y passen algunes carreras en el Born y Plassa.

 

 

 

 

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 104

Feu un comentari