A partir de l’entrada que en Pau va fer sobre la introducció de la llengua anglesa i les seves conseqüències en el sistema educatiu d’aquí, uns i altres hem anat fent comentaris i jo entenc que la cosa ha derivat cap a altres posicions que tenen a veure amb el debat inicial però que no són el debat inicial. Em referesc en què a partir d’un moment donat hem assenyalat els dèficits del sistema educatiu i dels mecanismes d’aprenentatge adapatats al món d’avui. Tenia al cap la idea de fer una entrada per tal de rallar-ne concretament i amb l’esperança que aquells que saben coses d’açò vagin a l’opció d’identificar-se i diguin qualque cosa. Ep, si volen!
Ahir vaig anar a dormir tard perquè al Millenium del 33 van fer un debat titulat “La vida segons Montaigne”. Sense haver llegit mai cap pàgina sencera del filòsof francès de finals de segle XVI ja m’agradava, i ara que Vicent Alonso ha traduït per a Proa els seus Assaigs, l’he pogut llegir a estones i és més magnífic del que m’imaginava. Resulta que un dels fils d’assaig de Montaigne és el de l’educació dels infants (també es podria traduir per fills). Segons els que ahir participaven en el debat el pensament educatiu de Montaigne es basava en dues màximes: primer objectiu de l’educació, formar el judici; i que la finalitat no ha d’esser fer caps ben plens sinó caps ben fets. Què us sembla? Capacitat crítica, tenir criteri propi (formar el judici) i procediments (caps ben fets però no plens). Un sempre pot estirar algunes reflexions de pensadors clàssics (i Montaigne ho és) i dur-les cap al seu terreny per justificar-se (el francès ho fa amb Sèneca, Sòcrates, Plató), però no us sembla que açò té a veure amb la base teòrica de l’actual llei d’educació. Hi ha ningú que no estigui d’acord amb posar aquestes dues reflexions de Montaigne com a objectius educacionals fonamentals? Personalment, no em sembla malament la logse (uala! el que acab de dir!), fins i tot trob que pot esser una bona llei (uala!!!). Però açò és Espanya i es facin les lleis que es facin, el gran problema no són les lleis sinó el seu compliment. A banda del terreny del compliment legal, ¿com s’ha d’actuar si un gruix molt important del personal docent despotrica i contradiu amb la pràtica i la teòrica els principis legals que conformen la seva activitat professional? És una autèntica murga haver de sentir les mateixes queixes dels mateixos professors de sempre sobre els mateixos alumnes de sempre i preguntant-se trascendents perquè han de suportar aquests alumnes fins als setze anys. És un avanç del sistema democràtic aquest i senyal de progrés que s’escolaritzi obligatòriament fins al setze anys.
En l’institut on millor he fet la meva feina no és l’institut amb més alt nombre d’alumnat brillant. Hi havia certa idea de treball en grup dels professors, l’equip directiu dirigia (que és més que gestionar recursos, quadrar horaris i passar cinquanta mil convicatòries de reunions amb cinquanta mil suspensions de les mateixes convocatòries…) i un podia manifestar-se amb garanties. Idò, en aquest institut (on he viscut el millor i el pitjor fins ara de la meva activitat docent) al final de la meva substitució de sis mesos vaig tenir una gran conversa amb el director de l’IES. Vam rallar del sistema i les seves arbitrarietats, de la dependència dels vents poítics de cada govern i la dificultat de pensar en línies estratègiques de centre, de l’alumnat canviant, dels pares absents i del professorat reticent i pertorbador. És molt difícil actuar o fer actuar de manera proactiva una part molt important del professorat, n’hi ha molts que no s’han adaptat als canvis i continuen predicant “és que amb el BUP…” (i jo pens: el BUP?? quins ous!). Molt a la llarga els professionals de la docència no seran funcionaris, tal com ho entenem ara, pens que serà positiu perquè bona part de la gent que vulnera la llei i l’esperit de la llei de l’educació no han hagut de demostrar mai res des que van aprovar la seva llicenciatura i les oposicions. No amag que per jo aquest ara és el tema, som l’agent educador i sempre s’avaluen els coneixements i actituds i etcètera de l’alumnat (que va passant) però els centres qui els avalua?
Després hi ha l’alumnat, els benvolguts i les benvolgudes alumnes. Són massa! Moltes coses; saber què vol dir que el món canvia i que les realitats socials són canviants. Saber que l’adaptació a aquestes realitats canviants és necessària, com ho estat tantes altres que no qüestionam perquè són bones adaptacions (qui més fam passa ja no són els mestres d’escola). Hi ha, emperò, qui opta (i és important tenir clar que és lliure per fer-ho) per instal·lar-se en el seu temps i en el seu espai i com a màxim ja veurem què feim amb açò que ara es veu que Plutó no és planeta. L’alumnat capta tot d’una les predisposicions del professorat i a partir d’aquí funciona amb el profe de socials, s’acollona amb la de física, passa amb el de català i se’n fot de la de música, per exemple. “No estan motivats” diuen els profes a l’esmorzar. Pot ser que sigui així, però vostè els pot motivar. És un disbarat dir que els professors han de tenir vocació, potser els de religió catòlica apostòlica romana sí, però el personal docent hem de ser bons professionals intentant anar a ser excel·lents professionals.
Finalment, voldria apuntar el tema dels procediments. Educar és el què i el com. El què ens el marca els savis del Ministeri… i el com també. El com és açò de l’ensenyar a aprendre, que deia en Borja. I en Santi, crec, apuntava aquella idea d’Einstein segons la qual el científic relatiu es preguntava perquè havia de dur al cap el que podia dur a la butxaca. No em vull fer l’enginyós però primer hem de saber què vol dir butxaca. I quina significació té la reflexió d’Einstein. I molts alumnes quan acaben l’ESO difícilment podrien comentar aquesta reflexió sense caure amb la tautologia. No despotric de la memorització, per més que puguis dur a la butxaca les comarques catalanes, les regles d’accentuació, o què és la fotosínesi és millor saber-ho. Sinó la relació de conceptes diferents és impossible. Jo açò ho visc de manera molt clara. Quan faig història de l’art faig referències habituals a la història i a la filosofia, i a vegades a la física. L’alumnat, però, té els coneixements compartimentats i no hi ha connexions entre la Pedrera i la Setmana Tràgica, per exemple. No és que no n’hi hagi, és que a què ve que n’hi hagi d’haver. Aquí hi connectaria l’àmbit lingüístic. En Fonsu a l’entrada cinematogràfica ha fet una gran reflexió sobre el llenguatge, sobre el logos, molt millor que la pel·lícula que ho inspira. De l’expressió lingüística de l’alumnat ja n’hem rallat, ara voldria assenyalar que açò no es du a la butxaca, ve incorporat de sèrie i s’ha de treballar a classe, sense por, com sense por hem de treballar valors com la llibertat.
Si formam judici (a banda que qui l’ha de formar n’ha de tenir) i feim caps ben fets però no plens, l’educació obligatòria seria un èxit i la postobligatòria seria una altra cosa. Pens que és possible. Apel·laria a la constància amb la idea d’en Francesc de Borja Moll segons la qual una gota d’aigua rera una altra gota d’aigua rera… pot arribar a foradar la penya més inexpugnable.
Impactes: 1
