Xalandria

Aquest article es va publicar a menorcadebat.org dia 14 de gener de 2017. Ha estat un article que ha rebut força visites i unes quantes mencions a les xarxes socials. Em fa il·lusió que també aparegui a xalandria. El seu esperit és molt xalandier  

Els llocs tenen gènere. La casa és de gènere femení mentre que el cotxe de gènere masculí. El gènere no és aleatori. La casa ha estat tradicionalment un espai de dones mentre que els cotxes són cosa d’homes. La geografia dels gèneres no és sempre una cosa de blanc i negre. Alguns llocs són de gènere masculí i femení alhora, com el/la mar. Mentre que d’altres fluctuen d’una llengua a l’altra. L’hort, que a Menorca és cosa d’homes, al món anglosaxó es coneix com a Kitchen Garden i té un caràcter més femení. HI ha fins i tot el gènere neutre, molt comú a altres llengües, però que ha gairebé desaparegut en el català. Com molt bé saben els que estudien temes de gènere. Hi ha més de gos gèneres.

Els llocs no només tenen gènere, també tenen sexe. El sexe està associat a unes geografies molt concretes que tots coneixem. La més òbvia de totes és l’habitació i molt especialment el llit. El sexe pertany a la nostra societat a l’àmbit geogràfic més íntim i privat. És allò que feim (i no explicam) de nit o de matinada dins la nostra cambra. Fer sexe enmig del carrers està fora de lloc. No sempre ha estat així. Disposar d’habitacions individuals i aïllades és un invent molt modern que reflecteix la importància creixent de la intimitat en les societats burgeses. Durant segles el sexe es practicava en contextos que avui consideraríem poc íntims.

Continua llegint «Quina és la sexualitat de Menorca?»

Impactes: 0

M’agrada el cinema. Hi vaig sovint. Sobretot al Tyneside cinema del qual en sóc soci. No hi ha millor manera de passar un diumenge capvespre sobretot si hi vas acompanyat de bons amics i un bon pastís de pastanaga. Vaig sovint al cinema ara bé no sóc d’aquells que estic al dia de directors, actors i demés. No sóc un bon cinèfil, senzillament m’agrada el cinema.

El 2016 ha estat un bon any de cinema. He vist una seixantena llarga de pel·lícules, algunes a casa i moltes al cinema. Algunes són d’estrena, altres són més antigues. Tenc per costum apuntar el títol de totes les pel·lícules que m’he mirat. És possible però que me n’hagi deixat alguna. Disculpeu si hi ha errors en el títols d’alguna pel·lícula. L’ordre és cronològic.

De les pel·lícules d’estrena en destacaria dues Anomalissa, una pel·líclua de dibuixos animats sobre la condició humana i Fire at Sea (Fuoccomare), un documental molt impactant sobre Lampedussa. També m’han agradat força Arrival, ciència ficció de la bona, Victoria, cinc hores trepidants a Berlin amb Laia Costa de protagonista, the Revenant  tan ben filmada,  Paterson, poesia fet cinema i Nocturnal Animals. A la llista no hi podria faltar I, Daniel Blake de Ken Loach, rodada a Newcastle.  De clàssics n’he vist pocs. El més destacat és Mulholland Drive que vaig poder seguir gràcies a les explicacions d’en Menelaos. També he vist tres pel·lícules del gran Jim Jamush i un minifestival d’en Bigas Luna on vaig tenir el plaer de conèixer la seva filla. La pel·lícula Islandesa Ram també val molt la pena.

Continua llegint «Un any de cinema: Les pel·lícules del 2016»

Impactes: 0

Avui matí, hores abans de partir cap a Barcelona i Menorca, he acabat la novel·la que tenia entre mans. Es tracta de L’Aprenentatge de la Soledat, la primera i única novel·la que ha publicat David Vilaseva i que va guanyar els premis Octubre de 2007. La novel·la m’ha impressionat molt pel que diu, per la manera com està escrita i és clar per les coincidències biogràfiques amb l’autor. No tenc temps per fer-ne una ressenya com cal. Si la fes segurament conclouria que és una obra fonamental de la literatura catalana contemporània – que omple un buit que molts ni sabien que existia.

La novel·la és la revisió i la reescriptura dels dietaris que l’autor va escriure durant 14 anys. Els dietaris comencen el 1987 quan l’autor tenia 24 anys i feia un màster a Indiana i s’havia enamorat del Josh. És tracta d’un preàmbul que situa l’acció de veritat que comença a Londres l’any següent on s’instal·la amb el seu xicot per fer-hi el doctorat. Els dietaris acaben a l’edat de 38 anys després de moltes turbulències amoroses quan ja era un professor establert a la Universitat de Southampton. Curiosament el final dels dietaris d’en David coincideix amb el començament del meu doctorat, amb una edat similar i a un lloc també estrany i difícil.

Continua llegint «L’aprenentatge de la soledat de David Vilaseva»

Impactes: 0