Temps de formatjades

Vas passar tot el capvespre del Diumenge de Rams tancada a la cuina, Pràxedes. Pastar va ser fàcil: de mesclar la farina, el seu, l’aigua i el llevat, se’n va encarregar la soferta Thermomix™. La resta, és ver, va ser feina teva. En haver tovat la massa, aquella mena de meló de creixement precipitat, en vas anar extraient els pastons —petites bolles—, per parelles, una de grossa i una de petita, que després allisaves emprant el corró. Amb els de major diàmetre, en feies una mena de capseta que omplies de farcit —trossets de carn de porc, daus de xulla i un pessic de sobrassada— i tapaves amb el tros petit. El recipient quedava segellat a base de pessics. En tenir-los tots —una dotzena— col·locats en una plata, els vas enfornar un poc menys de mitja hora a cent seixanta graus.

Llegiu més

Visits: 7

Turisme llibreter

Hi ha una gran diversitat de motius amb què justificar un viatge no laboral. A vegades, ho és el simple fet de tocar el dos, les ganes de canviar d’aires i d’abandonar temporalment la quotidianitat. En d’altres, hi ha qui cerca determinats entorns naturals o qui, senzillament, no vol altra cosa que engatar-se enfora de ca seva, on les ressaques són igual de males de passar, tot i que es té la sensació que l’anonimat n’atenua els efectes. Aquest darrer vessant, bàsicament noctàmbul, es pot complementar amb el conegut binomi sol i platja, diürn. Hi ha, també, qui embolcalla el fet de viatjar amb una pàtina cultural: conèixer monuments o museus, anar de concerts… En aquesta darrera tipologia, hi podríem incloure el fet de visitar llibreries. Parlem-ne.

Llegiu més

Visits: 5

Galopa, mon Cavall Verd (una crònica sentimental)

Si quan llegeixes aquestes paraules, encapçalades per un títol que manlleva maldestrament un vers de Gumersind Gomila, és dissabte dia 2 d’abril, segurament jo estaré rodant per Mallorca, assistint als actes d’una nova edició dels Premis Cavall Verd. Organitzats per l’AELC (l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), arriben enguany a la trenta-novena edició, una xifra que demostra fins a quin punt estan més que consolidats.

Llegiu més

Visits: 1

Blanc o negre?

Jesús Tuson enceta l’encara imprescindible Una imatge no val més que mil paraules (Empúries, 2001) amb una presentació en la qual ens recorda que, per a poder entendre la realitat que ens envolta, sempre complexa, empram les simplificacions. Lògicament: la nostra capacitat intel·lectual és limitada i fer-ho així és necessari. Ara bé, Tuson hi afegeix que aquest mecanisme, duit a l’extrem, ens pot fer caure en el maniqueisme, és a dir, en la posició reduccionista de creure que les coses només poden ser blanques o negres. D’aquí en surt un brou de cultiu en el qual els estereotips i els prejudicis, les opinions no raonades, creixen a lloure.

Llegiu més

Visits: 1

Viure un moment històric

Què hauria passat si els pares d’Adolf Hitler haguessin fet servir preservatius a l’hora de mantenir relacions sexuals? Tot i que podria haver estat una altra —a la revista Pronto, que fullejava durant la infantesa a ca l’àvia Juanita, hi havia una secció basada en aquesta mena de qüestions, tot i que aplicades a situacions més casolanes i fútils viscudes per ciutadans anònims, segurament inventats: i si li hagués dit que no al meu home? I si hagués escoltat la meva filla?…— va ser justament aquesta pregunta la que se’m va fer present quan donava voltes al tema que volia tractar en els paràgrafs que segueixen.

Llegiu més

Visits: 1

Trucades intempestives

És un clàssic. Tot i que pot succeir en altres moments del dia, el més habitual és que ho faci en haver dinat, segurament a mitjan xubec (la tan necessària mitja hora de rellotge estirat al sofà). Sona el telèfon, el fix, aquell aparell que acumula pols al rebedor de casa perquè ja no l’empra ningú i que, segurament per aquest motiu, ni tan sols no té activat el servei d’identificació de trucades. Després de pegar un bon bot, el sobresalt que et rescata de la profunditat dels somnis —n’hi ha que ronquen, fins i tot, dormint la sesta— et deixa mig estabornit. Arribar a temps al dispositiu, que sona insistentment, abans que deixi de fer-ho i que, per tant, la maniobra hagi esdevingut inútil, és tota una aventura. Embolcallat per la son, sense saber ben bé on ets, deixant-te guiar per l’oïda i no pas per la vista, encara entelada, sol venir d’un pèl no entropessar amb qualsevol dels mobles que hi ha escampats per la casa.

Llegiu més

Visits: 2

Una història de la literatura completa

Va arribar fa pocs dies, però ho va fer, finalment. L’esperava. Gràcies a un bon i bell costum familiar, he anat rebent en forma de regal, a mesura que sortien publicats, els tres darrers volums —dedicats a l’etapa contemporània— que han aparegut fins ara de la Història de la Literatura Catalana (els altres els havia adquirit pel meu compte). Aquesta magna obra, dirigida per Àlex Broch i editada per Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’ajuntament de Barcelona, actualitza la ja clàssica que, fa unes quantes dècades, va elaborar un equip coordinat per la tríada Riquer, Comas i Molas. En aquesta ocasió, la setena de les vuit entregues previstes es centra en el període comprès entre 1922 i 1959 i, cal dir-ho, ha arribat en el millor moment en què ho podia fer.

Llegiu més

Visits: 2

La darrera ocurrència de na Pràxedes

Resumint: que na Pràxedes Sintes Gibeli s’ha presentat a casa, en haver dinat, sense haver avisat. A mig xubec. I tot per a fer-me una oferta que, segons ella, no podia refusar: necessitava una parella per al dissabte de Carnaval, per poder-se presentar als concursos de disfresses, enguany que en tornaven a fer. A tots: dissabte a Maó i a Ferreries, diumenge as Castell, dilluns a Alaior… Se li havia ocorregut la brillant idea d’anar vestida de test d’antígens —ella, abillada amb una capsa de cartró pintada de blanc amb les dues ratlletes reglamentàries—, i necessitava qualcú que fes el paper de bastonet —un servidor, «perquè ets alt, tot i que no gaire prim, vestit tot de blanc i amb un casc de ciclisme folrat de cotó»—, per tal d’assegurar-se’n els primers premis. Mentre em deixondia, he refusat, de la manera més diplomàticament i ràpida possible, la proposta.

I li ha caigut tort.

Llegiu més

Visits: 2

El de n’Alba Camarasa (o sigui, Corpus)

El passat mes de setembre vam conèixer la guanyadora de la primera edició del Premi de Poesia Gumersind Gomila de la ciutat de Maó, Alba Camarasa, amb el poemari Corpus. En aquell moment, només els membres del jurat (en Ponç Pons, na Lucia Pietrelli i un servidor) havíem pogut llegir l’obra, tot i que en un format —un document en pdf— que no li feia justícia. Per açò, en aparèixer, fa tot just un parell de mesos, editada com toca, i després de comprovar-ne el resultat, no em vaig poder estar de dir, a les xarxes socials, que el llibre, «continent i contingut», em semblava magnífic.

Llegiu més

Visits: 10

El de la incompetència del sistema educatiu

Un dels múltiples factors que contribueixen al bon funcionament d’un sistema educatiu és el disposar d’una certa l’estabilitat legislativa. Canviar, com ha passat a l’estat espanyol en els darrers decennis, de llei orgànica cada poc temps, no és cap bon senyal. No fa tant que som professor d’institut, però m’ha tocat treballar emparat pels marcs legals establerts per la LOGSE, la LOE, la LOMQE i, ara, la LOMLOE. M’heu de perdonar l’abús d’acrònims. No cal entrar a explicar que volen dir, ni a escatir-ne els detalls. Volia fer-ho curt i clar alhora. Que cada nova dinàmica governamental a l’estat —d’una o dues legislatures com a molt de durada— vulgui deixar la seva empremta en forma de llei educativa no deixa de ser, fins a un cert punt, una actitud temerària.

Llegiu més

Visits: 8