És estiu i l’illa vessa (VII): quin festival!

Moltes vegades són els illencs qui, per diferents motius, surten de Menorca. Ho fan, entre d’altres motius, per necessitat, per gust o, fins i tot, per compensar la situació i desembafar de turistes, tot i que sigui, paradoxalment, convertint-s’hi i, per tant, fent a altres bandes el que els visitants fan per aquí. És important no perdre de vista aquesta perspectiva a l’hora d’analitzar i valorar la situació que viuen/pateixen a l’estiu les nostres contrades. Un dels motius que pot justificar una d’aquestes escapades és l’assistència a un concert —per exemple, el que recentment van oferir Iron Maiden a Barcelona, en què hi havia mitja Menorca: una quarta part dels passatgers del vol amb què hi vaig viatjar, no exager, en duien samarretes— o, més específicament —perquè no és ben bé el mateix: es tracta d’un «conjunt de manifestacions artístiques o culturals, generalment amb caràcter periòdic», d’acord amb el DIEC—, l’anada a un festival musical.

De Maiden, no en diré res. Avui no toca. Pel que fa als festivals, a la primeria de juliol vaig assistir al Cruïlla barceloní. Us en fareu creus, segurament, perquè els grups que hi actuaren el dia de la nostra visita, la primera jornada de l’edició d’enguany, representaven el que en podríem dir noves músiques urbanes: trap, reggaeton, rap, R&B. Si us en dic el nom —31 Fam, Tote King, Trueno o Reels B— el més probable és que, com em va passar en acceptar d’anar-hi, us venguin totalment de nou. El meu fill, en canvi, a qui acompanyava, els coneixia perfectament. Formen part de la seva dieta sonora habitual. Va xalar molt, ell, a primera fila, cantant i ballant. Coneixent gent que també va viure les actuacions amb intensitat.

Jo, fins a un cert punt, en vaig treure profit, tot i que la part musical no en fos la font principal. Aquest festival és un sarau de grans dimensions, ubicat al parc del Fòrum, amb diversos escenaris i amb molta gent. Una part important del públic estava format per fills que, acompanyats pels pares, s’introduïen en la cultura dels festivals. Fins a un cert punt, entraven en contacte amb la música en directe, amb les dinàmiques que aquest fet suposa. Per exemple, la d’haver d’elaborar una estratègia per poder veure el màxim número possible d’artistes quan, per la combinació dels horaris, no sempre és possible fer-ho. Les actuacions simultànies hi són recurrents. Em vaig fixar en la manera com anaven vestits molts dels progenitors, sobretot en les samarretes que lluïen: molt de rock i, fins i tot, heavy metal. El contrast era important. Una part dels adults no es trobaven en el seu hàbitat natural. Hi eren pels fills. No es pot tenir tot alhora. Primer acostumem les criatures a anar de concerts i, després, ja els anirem afinant els gustos, devia pensar més d’un.

En un esdeveniment de les dimensions del Cruïlla, l’organització està més que pensada: la gestió de les cues d’accés —inevitables—, el desallotjament a mesura que anaven acabant les actuacions, les infinites barres de bar (el festival és patrocinat per una coneguda marca de cervesa i un dels objectius principals és vendre’n, a preu d’or, el major número possible de litres). El que potser em va sobtar més va ser l’ús del moneder electrònic. En entrar al festival, et posaven una polsereta amb un xip, en la qual, uns dies abans, la gent hi havia carregat la quantitat de doblers que considerava adient. Era l’única manera de pagar dins del recinte. Funcionava tan bé, el sistema, que, per error, vaig posar els doblers a la del meu fill, menor d’edat. En demanar una cervesa, me la van negar perquè no podien vendre alcohol a qualcú que no tenia divuit anys, per molt que l’acompanyés un adult i que, de fet, fos jo qui els demanés la beguda (al final, me la van servir, la birra, però no cal explicar-vos com es va resoldre la situació: és allò tan conegut de «feta la llei, feta la trampa»).

De tornada del Cruïlla, a l’aeroport de Barcelona, vaig comprar la Ruta 66, una revista rockera que no em desagrada gens. Mentre esperàvem per embarcar, vaig topar amb la columna d’opinió d’un tal Marce Becerring que, justament, parlava dels festivals musicals. Arran d’un cas concret —no en record el nom—, afirmava que, d’aquests esdeveniments, n’hi havia de dos tipus. En primer lloc, els petits. De dimensions modestes, moltes vegades amb gent al darrere sense gaire experiència professional però amb molt de voluntarisme i ganes de treballar pel foment de la cultura, es centraven, sobretot, a donar a conèixer i, per tant, a estalonar, l’escena local. S’organitzaven amb aquesta finalitat. En aquests casos, la prioritat era estrictament musical. Per açò mateix, en passaven un fum per a sobreviure. Anaven a la baixa d’un temps ençà.

En llegir-ho, va ser inevitable fer-ne la projecció a la realitat menorquina i, automàticament, vaig pensar en el tercer concert de Maquetes, al qual havia assistit uns dies abans, al castell de Sant Antoni de Fornells. L’esdeveniment pren el nom d’un programa de Ràdio Far dedicat a recuperar i posar en valor el patrimoni musical illenc —especialment pel que fa al rock i derivats— que, per tota una sèrie de circumstàncies, no ha acabat de transcendir l’àmbit casolà. Enguany, després d’una edició que s’havia hagut de suspendre —o més ben dit, postposar a les vacances nadalenques— per la maleïda pandèmia, hi actuaren, d’una banda, els rapers Orgànic, amb una proposta molt interessant que, ho dic a títol personal, guanyaria molts de punts si acabessin de treballar les lletres, un pèl innocents i tòpiques en ocasions. En canvi, les bases sobre les quals rapejaven i, sobretot, la presència d’un Dj en directe, em van semblar més que consistents. De l’altra, el plat fort del concert va ser la presència de Leonmanso, acompanyat d’una banda convencionalment rockera que dona molta consistència als temes que interpreta. El moment estel·lar de l’actuació es va donar quan Pedro Sánchez —ànima del programa Maquetes i músic de solvència contrastada en mil i un projectes— va acompanyar-los en una interpretació de la cançó «Porc brut» amarada d’esperit punk: en Llure la va viure com un autèntic viatge en Dragon Khan. La festa va acabar amb una breu sessió —la policia municipal es va encarregar, amb diligència, de recordar fins a quina hora tenien permís per a fer renou— del Dj Maquetes, en què sonaren —o estava previst que ho fessin— peces de Rudymentari, Pele, Puretones, Malas Artes, Dalt s’Era, Déja Vu, Maladie d’Amour, Sonadors de son Camaró, MTP, Sícora… Va ser una ocasió idònia per a conèixer i gaudir de la bona música que es feia i es fa a Menorca.

El text de Marce Becerring, en segon lloc, parlava d’una altra mena de festivals, que ha esdevingut majoritària. Es tracta de grans esdeveniments, farcits de noms conegudíssims del panorama estatal o internacional, mesclats generalment sense cap criteri clar. Els manca ànima. Són buits de continguts. Almenys pel que fa a la part musical, que pot arribar a ser-hi totalment secundària. Es tracta, sobretot, de vendre-hi cervesa. Tota la resta és l’excusa per a fer-ho. És un negoci, per a dir-ho amb les paraules adients. En aquest cas, la projecció menorquina també va ser inevitable, sobretot enguany, en què sembla que hi ha hagut una autèntica proliferació d’aquesta mena de saraus. No hi hagut dia del mes de juliol o de l’agost illenc sense el seu concert o, més ben dit, concerts, molts d’ells emmarcats en diferents festivals. La saturació ha arribat a l’extrem de fer coincidir diferents esdeveniments la mateixa jornada.

En gran part dels casos, la música sembla ser una excusa i, per açò mateix, l’han d’embolcallar amb altres elements per a fer-ne, de tot plegat, un negoci. En aquest sentit, crec que és un exercici molt interessant deduir-ne el target —és a dir, el públic potencial— per tal de conèixer la natura de cadascun dels festivals illencs. Si, per exemple, us trobau amb un cartell farcit de velles glòries de la Movida Madrileña i grups de tribut d’artistes que brillaren en els llunyans anys vuitantes i norantes —alguns, fins i tot, a nivell internacional, però sobretot en el pop espanyol—, sense presència de noms locals, tot embolcallat amb les anomenades experiències gastronòmiques de la mà de cuiners amb estrelles Michelin i ubicat en un indret exclusiu (i amb el topònim sense normalitzar —és a dir, escrit en la lengua del imperio—), ja us podeu imaginar que el públic a qui s’adreça la proposta no està format pels indígenes que viuen a Menorca tot l’any i que han de fer equilibris per arribar a final de mes. Que hi ha alguns illencs que se’n beneficien? Evidentment. Açò no vol dir, però, que hagin pensat en ells a l’hora d’organitzar l’esdeveniment.

Deixarem de banda el debat respecte d’allò que pot aportar, des d’un punt de vista musical, gent com Ana Torroja o un grup de tribut a Dire Straits a l’hora d’enriquir el panorama cultural de l’illa. No val la pena de perdre-hi el temps. Acabarem, per tant, proposant una juguesca als soferts lectors d’aquests textos. No en farem la llista, però el sentit comú —i les declaracions dels promotors!— semblen indicar que hi ha una saturació del mercat pel que fa als festivals. En una illa tan petita com Menorca l’oferta està per sobre d’allò que la gent pot assumir. Dit en altres paraules, el panorama és insostenible. Si hi afegim que, després d’un estiu en què s’ha viscut una mena de miratge econòmic, som a les portes d’un hivern molt dur —si fem cas dels indicadors econòmics—, sembla raonable pensar que l’any que ve més d’un festival illenc haurà desaparegut. Apostes? Noms?

Visits: 1