Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.
Views: 7
El passat dissabte, 3 de juny, es Castell, i Menorca per extensió, va recuperar l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet. Ni el futbol ni la coincidència amb altres activitats d’interès indiscutible no van impedir que una vuitantena de persones es trobassin en el marc incomparable del Llatzeret de Maó per escoltar els versos de Bep Joan Casasnovas, Maria Teresa Ferrer, Joan Perelló, Teresa Pascual i Jordi Llavina. Vaig tenir el privilegi de ser-ne el presentador. Abans de donar pas, un a un, als autors, vaig llegir un text en què intentava demostrar la idoneïtat del nom, tan llarg com escaient, del recital. Amb petites modificacions (per tal d’adequar el text al format del blog) el podeu llegir tot seguit.
Una de les diferents maneres que tenc d’exercir l’activisme cultural es concreta en la subscripció a algunes revistes d’aquest àmbit. Amb la meva petita aportació econòmica intent garantir la viabilitat de publicacions com Caràcters, Poetari, Reduccions, Els Marges o Serra d’Or. Pel que fa a la capçalera editada per l’Abadia de Montserrat, cada mes dispòs de lectures no superficials sobre àmbits diversos que m’interessen particularment: cinema, música, literatura, arquitectura, política… L’única pega de la subscripció és que, moltes vegades, no m’arriben els exemplars fins la tercera setmana del mes corresponent i l’espera es sol fer llarga. Saber-ne, des de dia primer, els continguts (l’índex apareix publicat a la xarxa) no ajuda a controlar la paciència. Aquest mes de juny, per acabar-ho d’adobar, el temps encara passarà més lentament perquè la revista em fa especial il·lusió. Hi ha unes pàgines específiques dedicades a Menorca, amb una entrevista a Maite Salord, en l’equador de la legislatura i a les portes del canvi en la presidència del Consell lnsular, seguida d’un article de Miquel Pons Povedano sobre Pasqual Calbó. Però el narcisisme és allò que empeny, en aquest cas, la impaciència, perquè, en aquest dossier especial («Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca» l’han titulat), apareix un article meu sobre l’estat actual de la creació literària en llengua catalana a l’illa.
La nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).
Menorca és una illa petita. Record haver sentit fins a l’avorriment, un estiu de fa molts anys, un vídeo promocional en què es remarcava una xifra: set-cents quilòmetres quadrats. Res. Una minúcia. No tant, però, com es pensaven alguns, poquíssims, companys catalunyesos que vaig tenir a la universitat (l’excepció: en general hi vaig conèixer molt bona gent). Acostumats a mirar-se el llombrígol, es pensaven que els menorquins havíem d’anar a Mallorca per poder comprar a un supermercat o per emprar una cabina telefònica. Els més exagerats, fins i tot, parlaven de camps de futbol en què, si el xut era massa fort, la pilota queia a la mar. Açò darrer sembla fantasia, però ho vaig sentir a dir. Menorca és petita: la gent de fora no entén que se’ns faci molt costa amunt haver d’agafar el cotxe des de Ciutadella per anar a Maó, acostumats com estan a perdre hores infinites en embussos, al tren, al metro, cada dia, per anar a treballar a les grans ciutats. Solen ésser els mateixos que, en fer un temps que viuen a l’illa, pensen que travessar-la és, més o menys, com haver de viatjar fins a la fi del món i els fa una vessa enorme posar-s’hi.
Si recorrem a les evidències, Europa és un dels cinc continents, d’acord amb les convencions, del nostre planeta. Sembla que ningú no es qüestiona aquesta unitat geogràfica (tot i que, per exemple, a la viquipèdia podem llegir que «segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, l’extrem occidental del gran continent eurasiàtic s’ha classificat com a continent, en part, per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa»). També sembla evident que el nostre continent forma una unitat econòmica i, fins i a un cert punt, política, organitzada al voltant de l’anomenada Unió Europea, per molt que el Regne Unit hagi iniciat el brèxit, que Suïssa vagi a la seva o que Turquia i Rússia no hi acabin de quallar. Finalment, existeix la idea d’una unitat històrica i cultural d’Europa, creada al Renaixement, a partir d’una visió idealitzada de l’antic Imperi Romà, que seria la base del que hom podria anomenar civilització europea. Però quan la unitat, fonamentada en interessos comercials, s’ha volgut revestir de la suposada empremta cultural i històrica, ha fracassat. Recordem que aquell llunyà referèndum sobre la constitució europea, en què es parlava d’uns orígens culturals compartits, va acabar en fum de formatjades.