General

És un costum de la casa aprofitar qualsevol mena de reflexió per acabar fent recomanacions literàries. Avui, hem considerat adient parlar d’un clàssic de la narrativa catalana del segle XX, Pere Calders. Concretament, de la narrativa breu, el gènere que conreà majoritàriament. Qui s’hi vulgui endinsar, la trobarà aplegada en un únic volum, Tots els contes (Labutxaca, 2018). Així i tot, potser el més adient seria començar per algunes obres concretes, com les Cròniques de la veritat oculta (1955) o Invasió subtil i altres contes (1978). En aquesta ocasió, per tant, deixaríem de banda, tot i ser molt interessants, les novel·les o els relats de temàtica mexicana, com l’insòlit Aquí descansa Nevares. Després d’haver donat compte de les primeres pàgines caldersianes, el lector constatarà fàcilment un dels elements més característics, potser el més cridaner, de l’obra d’aquest autor: la presència constant d’un humor subtil, fi, que ens pot acabar menant del somriure a la riallada. I açò, ara, ens interessa.

Llegiu més

Views: 4

Amb el coronavirus acaparant —com no podia ésser d’una altra manera— l’atenció de tots els informatius i les xarxes socials, veurem fins a quin punt passarà desapercebut o no el nou escàndol, l’enèsim, de la casa reial espanyola. Com a novetat, cal dir que en aquesta ocasió no només el protagonitza l’emèrit caçador d’elefants sinó que la cosa també n’esquitxa —més ben dit, n’empastifa— l’hereu i actual monarca, Felip VI. Recordem que, tal i com ha explicat la premsa, sobretot l’estrangera, el quid de la qüestió té a veure amb els titulars i els beneficiaris d’un compte bancari suís amb una quantitat indecent de doblers, l’origen dels quals sembla, a més d’aràbic i saudita, poc net.

Llegiu més

Views: 4

Hi ha paraules que romanen estotjades en el calaix de la memòria. Arriba un moment, però, en què les circumstàncies fan que tornin a estar en boca de tothom. És el cas del mot confinament. Escau, aquests dies, tornar-lo a emprar: ho sap tothom i és profecia. Aquest substantiu es forma a partir del ver confinar, que el diccionari defineix, en la segona accepció com «tancar (algú) dins un espai limitat» i, en la tercera, de la següent forma: «aïllar-se, retreure’s». La diferència és mínima: en un cas està pronominalitzada; en l’altra, no. A la pràctica, queda clar que ens estem referint al fet de tancar-se per a romandre aïllat. D’un virus, per exemple, tot i que no necessàriament. Aquesta situació, el confinament, entre d’altres aspectes, té un vessant literari. No debades, ha esdevingut tema o motiu d’algunes obres força conegudes: sense pensar-hi gaire, ens poden venir al cap autors com Pla o Boccaccio. I n’hi ha més.

Llegiu més

Views: 4

Les arrels del problema són profundes. No només açò, sinó que constitueixen una de les bases sobre les quals hem edificat la nostra societat. Només cal anar als relats mítics, als textos fundacionals de la nostra civilització —amb tots els peròs que aquest mot pugui suggerir—, per a comprovar-ho. En fer-ho, constatarem la vigència d’aquest substrat. Per exemple, no fa tants anys que, en els casaments catòlics, tal i com recorda la conegudíssima escriptora figuerenca Vicenta Pagès al seu irregular —tot s’ha de dir— Memòria vintage, «era habitual que la sacerdotessa llegís un fragment maliciosament escollit de l’epístola de Santa Paula a les efèsies: “Homes, sotmeteu-vos a les vostres esposes, tal com totes ens sotmetem a la Senyora, perquè l’esposa és cap del seu marit, igual que Crista és cap i salvadora de l’Església, que és el seu cos”».

Llegiu més

Views: 3

Escoltar vinils, en ple segle XXI, amb tot el cerimonial que suposa reproduir-los, no deixa de ser una experiència interessant des de diferents punts de vista, ni que sigui per, a nivell lingüístic, aprofitar i reflexionar al voltant de com ha anat variant la terminologia amb què s’ha designat aquests objectes rodons i plans, lleugers, de color negre (malgrat algunes excepcions puntuals), amb un petit forat enmig, on hi ha enregistrades —en dues cares— les cançons. Vicenç Pagès Jordà, al tot just acabat de publicar Memòria Vintage (Empúries, 2020), fa una més que recomanable —i massa breu alhora— reflexió al voltant del mot disc, un terme «inquiet, dels que han sofert desplaçaments semàntics» a mesura que han anat canviant els formats en què s’accedia als son enllaunats i, conseqüentment, les paraules amb què els definíem.

Llegiu més

Views: 2

En més d’una ocasió he manifestat, públicament, l’admiració que em provoca la lectura de l’obra de Svetlana Aleksiévitx. Potser aquest, admiració, no és el mot més adequat per a referir-s’hi, però és complicat trobar la paraula adient per a explicar la reacció que provoca en el lector l’obra de la premi Nobel. Hi ha una part d’enlluernament colpidor, del meravellar-se lul·lià (en el sentit, per tant, de sorpresa trista), davant del món que descriu la periodista ucraïnesa. És, la seva, una proposta literària d’una potència extraordinària, basada en un material que no és fictici, un element primigeni que en justifica la força, allò tan conegut i típic de la realitat que sempre supera la ficció.

Llegiu més

Views: 5

El mar oblida la mesura humana

i no sap res d’anhels ni de temences.

(Sebastià Alzamora)

Ha passat. I ha fet matx. La tempesta Glòria —permeteu-me que l’escrigui amb accent: no entenc perquè els mitjans de comunicació catalanòfons, majoritàriament, han fet servir la versió anglesa del terme— ha deixat anar la seva virulència i ha deixat la seva empremta al territori. No sé qui s’encarrega de posar nom a aquests fenòmens meteorològics, però en aquest cas la tria és propicia als jocs de paraules per tal de descriure els estralls provocats per la pluja i el vent desmesurats: ha estat una tempesta gloriosa, en què l’espècie humana s’ha cobert de glòria, de glòria divina. Perdonau-me, però la temptació ludolingüística era massa gran i no he pogut evitar l’impuls de jugar-hi.

Llegiu més

Views: 3

A vegades hi ha casualitats que esdevenen autèntiques epifanies. Fa poc, estava explicant als meus alumnes els fenòmens de contacte entre llengües —especialment el bilingüisme, el conflicte lingüístic i els processos de substitució—, als quals hi havíem arribat de la mà de la lectura d’un assaig de Jesús Tuson (Una imatge no val més que mil paraules). Cercava, però, algunes dades significatives amb què mostrar la magnitud dels fenòmens exposats i no tenia referències bibliogràfiques satisfactòries a l’abast. Ara bé, el cap de setmana abans de les darreres sessions, a Catalunya Ràdio, van dedicar un programa a la situació de la llengua a la Catalunya del Nord. Semblava que ho havien fet a posta, sobretot perquè, entre d’altres veus expertes en el tema, hi va participar, amb una intervenció breu, clara i rigorosa, na Carme Junyent, que justament va donar unes xifres que lligaven a la perfecció amb el que volia i havia d’explicar a classe dos dies després.

Llegiu més

Views: 22