Lletres confinades

The_Triumph_of_Death_by_Pieter_Bruegel_the_Elder

Hi ha paraules que romanen estotjades en el calaix de la memòria. Arriba un moment, però, en què les circumstàncies fan que tornin a estar en boca de tothom. És el cas del mot confinament. Escau, aquests dies, tornar-lo a emprar: ho sap tothom i és profecia. Aquest substantiu es forma a partir del ver confinar, que el diccionari defineix, en la segona accepció com «tancar (algú) dins un espai limitat» i, en la tercera, de la següent forma: «aïllar-se, retreure’s». La diferència és mínima: en un cas està pronominalitzada; en l’altra, no. A la pràctica, queda clar que ens estem referint al fet de tancar-se per a romandre aïllat. D’un virus, per exemple, tot i que no necessàriament. Aquesta situació, el confinament, entre d’altres aspectes, té un vessant literari. No debades, ha esdevingut tema o motiu d’algunes obres força conegudes: sense pensar-hi gaire, ens poden venir al cap autors com Pla o Boccaccio. I n’hi ha més.

fluEl Quadern gris (1996), l’obra planiana per excel·lència, s’inicia amb una entrada de dietari que mena el lector al dia 8 de març de 1918. La primera frase del llibre és d’un interès plenament actual: «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat». No deixa de ser curiosa la coincidència estacional, perquè fa tot just cent dos anys i gairebé una setmana d’aquells fets. Ara bé, com recorda Ignasi Moreta, la data és fictícia. En realitat, la universitat va tancar per grip el 12 d’octubre d’aquell mateix any, la qual cosa demostra que «Pla fa un dietari de ficció amb materials autobiogràfics». Independentment d’aquest detall, l’autor es refereix a la pandèmia coneguda amb el nom, entre d’altres, de grip espanyola, una malaltia que —atenció!— va fer entre cinquanta i cent milions de morts a tot el món en poc menys d’un any. Les xifres esborronen: va afectar una tercera part de la població mundial, amb un índex de letalitat del 2.5% (quan, en un cas de grip normal, no supera el 0,1). Les dades, d’origen viquipèdic, són d’una magnitud difícil d’imaginar avui dia. O potser no. Ja ho veurem. Bé, el cas és que, entre tanta desgràcia, el tancament universitari va permetre Josep Pla, ni que fos aparentment, començar a escriure, des del confinament al seu Empordà arcàdic, el famós dietari, una obra en què, per cert, l’epidèmia esdevé una mena de motor immòbil literari i poca cosa més.

pestaEn una dimensió semblant a la de la grip de 1918 podem situar la passa de pesta negra —una malaltia d’origen bacterià— que, el segle XIV, va matar més de vint-i-cinc milions de persones, un terç, literalment, de la població europea de l’època. Terrible! I, enmig d’aquest panorama de desolació, una colla de deu joves florentins, és a dir, italians —curiosa la coincidència geogràfica, no?) quedaren confinats en una vil·la, al camp, on es dedicaren, durant deu dies, a contar un relat cadascun amb què celebraren, entre d’altres elements, la joia de viure i tots els plaers que en derivaven. Evidentment, tot açò és ficció. És així, però, com justifica Giovani Boccaccio, literàriament, l’origen del Decameró: «a l’egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d’Itàlia, pervingué la mortífera pestilència». La resta ja la coneixem: cent contes que conformen una de les grans obres de la literatura universal de tots els temps. La malaltia, en aquest cas, torna a ser el detonant de l’artefacte llibresc.

199877395Sense haver-s’hi d’escarrassar gaire, es fàcil trobar altres referències d’obres en què aquesta mena de desgràcies conformen el nucli temàtic de la narració o, almanco, n’esdevenen alguna mena de motiu. És el cas de la Bíblia. La cinquena de les plagues amb què Déu va assolar Egipte va ser una epidèmia de pesta, que no causà, però, víctimes humanes. Hi van morir tot els animals domèstics dels egipcis, que no és poca cosa, mentre que els dels israelites van romandre immunes. Pitjor va ser, però, la desena i última de les calamitats divines, en aquest cas relacionada amb un breu però implacable confinament: en una nit, van morir tots els primogènits d’Egipte. O gairebé tots. Se’n van salvar, evidentment, tots aquells que pertanyien al poble escollit, després d’haver marcat la porta de ca seva amb la sang d’un cabrit o d’un anyell. Hi van romandre reclosos fins al dia següent, sans i estalvis. Aquest és l’origen mític —i genocida— d’una celebració que tenim a tocar: «És el sacrifici de la Pasqua en honor del Senyor. A Egipte, ell va passar de llarg davant les cases dels israelites: mentre castigava els egipcis, estalviava les nostres cases» (Ex 12-27). El relat bíblic no explica amb precisió la naturalesa de la mortaldat. No sabem si la causa en fou vírica o bacteriana. De fet, tot apunta, senzillament, al fruit de la mala hòstia omnipotent d’una divinitat veterotestamentària més semblant a un cabdill militar despietat que no pas a la versió que emana dels Evangelis: «A mitjanit el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d’Egipte, des del primogènit del faraó regnant fins al primogènit del captiu que era a la presó, i també les primeres cries de tots els animals» (Ex 12-29). Voleu sang i fetge? Llegiu la Bíblia.

coleraEl recorregut per la literatura de les epidèmies i dels confinaments és llarg. No ens interessa ésser exhaustius: Edgar Allan Poe s’hi centra al relat «La màscara de la mort vermella», que podem llegir al volum Narracions Extraordinàries (Quaderns Crema, 2003); Daniel Dafoe és l’autor d’un Diari de l’any de la pesta (Marbot, 2018) i, Jack London, de la novel·la La pesta escarlata (Edicions de 1984, 1994); Gabriel Garcia Márquez, a El amor en los tiempos del cólera (Debolsillo, 2019), hi fa aparèixer un metge, Juvenal Urbino, que ha aconseguit erradicar del poble la terrible malaltia que dona títol al llibre. En la novel·la catalana juvenil, David Cirici crea una distòpia a Zona Prohibida (Fanbooks, 2014) en què, seguint el model d’Els Jocs de la fam, dues noies —d’un grup de cent dotze— han de lluitar per a sobreviure en un món en què, després d’una gran epidèmia, ha desaparegut gairebé tota la humanitat. Finalment, potser no hi és de més comentar, com a curiositat,  que l’adaptació cinematogràfica que Kenneth Branagh va fer de la novel·la Frankenstein, de Mary Shelley —que només és interessant quan hi apareix Robert de Niro i que avorreix en centrar-se en els exercicis narcisistes del protagonista i, alhora, director del film— situa el moment de la creació de la criatura monstruosa enmig d’una epidèmia de còlera, una concessió que no apareix, si no ho record malament, a l’original.

En algunes ocasions, potser les més interessants a nivell literari, aquestes catàstrofes s’han d’entendre en sentit al·legòric. És el que passa, per exemple, a algunes obres relacionades amb el cicle artúric. Al Perceval o conte del Graal, de Chrétien de Troyes —editat en castellà per Alianza (1999)—, o a la La mort d’Artús, de Sir Thomas Mallory —traduïda a la llengua de Cervantes per Siruela (2013)—, entre d’altres obres de temàtica semblant, la decadència del reialme artúric ve acompanyada de plagues i malalties, la qual cosa, simbòlicament, representa la pèrdua de la fertilitat d’una societat que s’ha tornat estèril a tots els nivells. Tot forma part de l’anomenat mite del Rei Pescador i el sant grial. Només un cavaller jove i pur —és a dir, verge—, pot recuperar-la, i fer-la fecunda. Una altra interpretació simbòlica de l’epidèmia la trobam a l’Assaig sobre la ceguesa, de Jose Saramago (Edicions 62, 2002), en què el comportament de les persones a les quals una plaga fa que vegin la realitat com un fons de color blanc, uniforme, serveix per a reflexionar al voltant de la naturalesa humana, especialment pel que fa a la dignitat. Finalment, no podem passar per alt La pesta, d’Albert Camus (Edicions 62, 2009), molt citada aquests dies, en què una plaga que afecta la ciutat d’Orà esdevé l’excusa perfecta per evidenciar les mancances, pel que fa a la solidaritat, que manifesten els humans. És l’evidència de l’egoisme, tan actual, per cert, en el comportament de tantes persones en les darreres jornades. També, tot i que de manera potser més subtil, hi ha qui hi ha vist, en l’obra de l’escriptor d’arrels santlluïseres, un al·legat contra el perill d’un altre virus, el del totalitarisme (el nazisme, el feixisme…), que en la nostra realitat s’està escampant pel vell continent de manera preocupant.

Comptat i debatut, ara que s’acosten dies de confinament, com que disposarem d’hores de sobra per a fer tota mena d’activitats casolanes, hi haurà prou estones per a llegir qualsevol de les obres citades en aquest xalandrot (i sempre i quan la hipocondria ens permeti de fer-ho). D’algunes —de Camus i Saramago, especialment—, en podrem treure molt de suc i materials per a la reflexió, a més de passar un temps agradablement entretinguts. D’altra banda, potser d’aquí a uns anys —ves a saber, però, què pot acabar passant—, acabarem llegint alguna obra mestra en què el coronavirus haurà esdevingut, en major o menor mesura, matèria literària. Esperem, però, que les condicions en què puguem accedir a aquesta hipotètica lectura no siguin tan extraordinàries com les actuals.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1