Ismael Pelegrí i Pons

Fa relativament pocs anys que els demiürgs havien pronosticat la fi immediata del llibre en paper. Semblava que no hi havia marxa enrere i que el procés era imparable. L’evolució lògica de les coses ens menava al món digital i, després d’una llarga gestació, no exempta de dificultats, es va posar en circulació un estri que ho havia de canviar tot, el lector de llibres electrònics. Sembla, però, que la predicció no ha acabat de quallar i el paper segueix essent el format preferit dels lectors de llibres. Amazon, per exemple, el gegant del comerç en xarxa, ha deixat de promocionar el seu lector Kindle, les vendes del qual no han acomplert les expectatives. És un símptoma que els vaticinis no anaven en la bona direcció. Per ara.

Llegiu més

Views: 7

Sembla que l’aprenentatge de llengües és imprescindible per a poder-se moure per aquests mons de Déu amb garanties. I si la llengua apresa és l’anglès, encara més. Aquestes són idees que formen part de l’imaginari de gran part dels ciutadans europeus, segons es deprèn de les dades obtingudes a l’Eurobaròmetre 386 de 2012 (les més recents de què disposam), en què un 98% dels enquestats manifesta que aprendre llengües és bo per als seus fills. Aquesta és la teoria, perquè a la pràctica només un 54% dels enquestats manifesta ésser capaç de mantenir una conversa en una altra llengua (un 25% ho pot fer en dues llengües més; un 10% en tres llengües més).

Si miram les dades en detall, per estats, veiem que a Luxemburg, a Letònia, als Països Baixos, a Malta, a Eslovènia, a Lituània i a Suècia, més d’un noranta per cent de les persones enquestades manifesten ser competents en una llengua diferent de la pròpia. Aquesta segona llengua no necessàriament és l’anglès: el rus, per exemple, és ben present en aquells estats que antany formaren part de l’òrbita soviètica. Espanya, com no podia ésser d’una altra manera, es troba molt per davall de la mitjana continental. Només un 46% dels ciutadans de l’estat manifesten que poden desenvolupar una conversa amb una llengua diferent de la pròpia. Dit d’una altra manera, més de la meitat dels espanyols són monolingües. L’informe FUNDAS de 2008 redueix aquesta xifra al 49,7%. La xifra segueix essent molt alta. Per territoris, a Castella la Manxa i a Andalusia, el percentatge de persones que no coneixen cap segona llengua és superior al seixanta per cent.

Llegiu més

Views: 5

Escric aquestes ratlles trasbalsat per la notícia: Leonard Cohen és mort. Si m’ha punyit el traspàs no és per cap tipus de mitomania, de la qual estic vaccinat. Més enllà de la música, els textos i les facultats tècniques –la veu, en aquest cas– de l’intèrpret, no hi sol haver res que sigui focus de la meva atenció (a no ser que siguin elements que ajudin a entendre millor la seva obra): ni amants, ni vicis, ni costums luxosos, etc. Açò ho deix per a les revistes de paper cuixé i els fòrums d’internet. La mort de Cohen m’ha dolgut més pel com que no pas pel què. Com ja va fer un altre dels grans de la música popular, David Bowie, el canadenc s’ha acomiadat d’aquest món amb un disc profètic i colpidor.

Justament un dia abans de conèixer la notícia luctuosa, havia escoltat per primera vegada el darrer disc de Cohen, You want it darker (primera i única en el moment d’escriure açò). També, aquesta mateixa setmana, n’havia pogut llegir una crítica, a la revista Ruta 66, que malauradament ha esdevingut profètica. Xavier Valiño començava la seva anàlisi del disc citant un fragment d’una de les cançons, la que dóna títol al treball, «I’m ready, my Lord» (Senyor, estic preparat) com a comiat evident de qualcú sabedor que el temps entre els vius és a punt d’acabar. En aquest sentit, Valiño citava també uns mots de la carta que Cohen va enviar a Marianne Ihlen, antiga amant i musa (a ella es referia «So long Marianne», un clàssic del seu repertori) morta no fa gaire víctima d’un càncer: «som vells i els nostres cossos cauen a trossos. Crec que prest et seguiré».

Llegiu més

Views: 2

Les festes de Sant Joan, a Ciutadella, comencen amb el primer toc de flabiol, a les dues: «noble caixer, donau vos permís per començar es replec?», diu Sebastià Salort en el moment exacte del migdia solar. Hi ha, per tant, un decalatge de dues hores entre allò que diu el sol i el que mostren les pantalles dels rellotges, quan es disposam a celebrar el dia més llarg de l’any. En el zenit de l’estiu, la saviesa popular fa referència a l’escurçament dels dies i «a l’agost, a les set és fosc». En realitat, tots sabem que és fins a les nou que hi ha claredat. Una altra vegada ens trobam amb aquests cent vint minuts de diferència. D’on surt, aquest desfasament, del qual trobam mostres evidents en les tradicions? En algun moment de la nostra història s’ha configurat un fus horari diferent del que regia en temps antics.

Llegiu més

Views: 1

Només des de la ignorància o la malevolia (prou escampada pel món aquesta darrera) es pot negar que la caducitat dels combustibles fòssils sigui una evidència. Davant d’una tal realitat, el camí a seguir ens mena a fer la transició cap a les renovables per tal de produir l’energia a partir dels recursos naturals que, de forma il·limitada, ens ofereixen el sol i el vent. Ens jugam el futur i la salut del planeta. Avui, els avenços tecnològics ens permetrien de prescindir en gran mesura del petroli i dels seus derivats. Però el canvi de paradigma camina a pas de tortuga. Potser hi té a veure el fet que les multinacionals que monoplitzen el sector no volen perdre la posició de domini, per molt que el sol i el vent no siguin de ningú, i no hi tendiran definitivament fins a assegurar-se que segueixen tenint-ne la paella pel mànec.

Llegiu més

Views: 1

No hi ha any, sembla, en què la concessió del premi Nobel de Literatura no estigui envoltada de polèmica. S’escriuen pàgines i pàgines d’opinió, per un motiu o un altre, que fan bona la màxima que diu: «que parlin de tu encara que sigui per deixar-te com un pedaç brut». Quanta promoció gratuïta del guardó s’ha fet aquests dies! De vegades les controvèrsies són banals. En d’altres ocasions, no. Però sempre acaben generant una quantitat ingent de xerrar boig que cal saber evitar si hom no vol acabar infoxicat.

Llegiu més

Views: 3

La història, la nostra, qualsevol, està plena de personatges i situacions que se’ns fan incòmodes, perquè ens embruten un passat que voldríem idealitzat. En voldríem prescindir, però cal tenir ben clar que tot suma i que si no tenim presents els clarobscurs històrics no podrem tenir una visió completa del passat. Dic açò tot recordant la presentació del llibre El món d’ahir de Joan Estelrich a què vaig assistir aquest estiu, una activitat emmarcada dins de l’agenda de l’Institut Menorquí d’Estudis. Xavier Pla ens va convidar a llegir els dietaris d’aquest tèrbol intel·lectual per a conèixer millor la seva actuació. No per justificar-lo, de cap de les maneres. És ver que el personatge no desperta cap simpatia, però la seva petja en la història és evident. Fins i tot, alguns dels seus projectes, endegats durant els anys noucentistes, han arribat fins a l’actualitat i són bàsics per a la cultura catalana.

Llegiu més

Views: 2

És ver, pel que diuen, que els mestres vivim molt bé i que tenim dos mesos de vacances a l’estiu. És tan ver que, com tothom ja sap, hi ha baralles per exercir aquesta professió. Enrere queden aquelles mostres de la saviesa popular que testimoniaven les dures condicions de vida dels docents («passar més gana que un mestres d’escola» n’és una frase mirífica). La situació ha canviat radicalment. La gent no vol ésser empresària i guanyar doblers a cabassos. Els fillets no somnien a ser futbolistes, cantants o cuiners. Ara ja no. A les enquestes, les immenses majories manifesten que la seva major aspiració en aquesta vida és la de ser mestres. Bàsicament per açò: perquè tenim dos mesos de vacances a l’estiu i, en general, vivim molt bé i no en fotem un brot.

Llegiu més

Views: 2