Si recorrem a les evidències, Europa és un dels cinc continents, d’acord amb les convencions, del nostre planeta. Sembla que ningú no es qüestiona aquesta unitat geogràfica (tot i que, per exemple, a la viquipèdia podem llegir que «segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, l’extrem occidental del gran continent eurasiàtic s’ha classificat com a continent, en part, per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa»). També sembla evident que el nostre continent forma una unitat econòmica i, fins i a un cert punt, política, organitzada al voltant de l’anomenada Unió Europea, per molt que el Regne Unit hagi iniciat el brèxit, que Suïssa vagi a la seva o que Turquia i Rússia no hi acabin de quallar. Finalment, existeix la idea d’una unitat històrica i cultural d’Europa, creada al Renaixement, a partir d’una visió idealitzada de l’antic Imperi Romà, que seria la base del que hom podria anomenar civilització europea. Però quan la unitat, fonamentada en interessos comercials, s’ha volgut revestir de la suposada empremta cultural i històrica, ha fracassat. Recordem que aquell llunyà referèndum sobre la constitució europea, en què es parlava d’uns orígens culturals compartits, va acabar en fum de formatjades.
Views: 33
Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social de dones i homes, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les primeres respecte dels segons. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui: fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.
