No me’n record del meu primer dia d’escola. El nom oficial del centre, Colegio Primo de Rivera, encara no havia passat pel sedàs de la Transició. Tothom, però, el coneixia pel nom popular, que va acabar recuperant quan jo ja no hi era: sa Graduada. Així es deia quan hi van estudiar els meus fills. No sé qui m’hi devia acompanyar, a l’estrena, si ma mare, l’avi Joan o qui sé jo. Ho intent i no em ve res al pensament que es pugui relacionar amb aquell dia. No és una qüestió d’edat, perquè tenc records anteriors a aquella data. De l’escoleta, al carrer de Sant Josep, per exemple. Ben vius. Hi ha moments que, en principi, ens haurien de quedar gravats a la memòria. En canvi, he oblidat qualsevol referència a aquella jornada d’estrena escolar, com també del dia en què vaig començar l’institut, l’arribada a la universitat, l’estrena en la docència a l’escola d’adults d’Alaior o, tot retornant-hi, ara com a professor, al Ramis.
No me’n record, al contrari del que li passa a Emili Manzano, de no saber llegir (és a dir, de ser conscient d’aquest fet).
No me’n record, tampoc, del que vaig escriure, a manera de diari personal, en una llibreta d’espiral, de la mida d’una quartilla, amb les cobertes de cartó dur de color marronós, que tenia estotjada dins de l’armari, al prestatge de dalt, l’estiu posterior a haver fet segon de BUP. La veig allà desada, al costat d’altres, les de les matèries estudiades, però som incapaç d’intuir què hi devia anotar. Aquell estiu, amb quinze anys, devia ser intens. Per curiositat, m’agradaria llegir què pensava el meu jo d’aquella època, quines eren les meves preocupacions d’adolescència, què em va empènyer a escriure, quan tot just era un lector apassionat de còmics… Va ser una experiència molt puntual. Sé cert que, si ho pogués fer, em decebria. Per sort o per desgràcia, però, el quadern va desaparèixer, tot i que no sé ni com ni quan. El vaig cercar, no fa gaire, i vaig ser incapaç de recuperar-lo.
No me’n record de res del que va passar entre un determinat moment de la matinada en què em trobava estalonat a un mur de la costa des General, perquè tot donava voltes al meu voltant, i el moment de despertar-me, a la quina hora, al llit de ca meva, al costat d’una tina plena de vòmit, amb una maldecapada antològica. Amb setze o desset anys, vaig fer llarg amb el beure per primera vegada. N’hi va haver una altra de posterior, de borratxera, mentre estudiava a Barcelona: en ambdós casos, em van acompanyar a casa, van tenir cura de mi, però no record res del trajecte.
No me’n record d’una activitat que es va fer, a la costa de sa Plaça de Maó, per recaptar suports, potser econòmics, a favor de la lluita dels insubmisos. M’ho ha intentat fer present una companya de feina que hi va participar. Açò diu. Es veu que aferraren monedes en terra, entre altres accions, no sé bé amb quina intenció. Diu que jo hi era. Per molts detalls que me n’hagi pogut donar, no hi ha hagut manera de trobar els records d’aquell moment en què em vaig implicar de manera molt intensa en la lluita pacifista.
No me’n record, finalment, de l’hotel en què ens vam instal·lar, a Perpinyà, el 2005, quan participàrem en els actes del centenari del naixement de Gumersind Gomila a la ciutat on havia viscut, que es feia dir, en aquell temps, la catalana. És un fet estrany. N’he coneguts molts, d’hotels, i, diria, sabria tornar-hi sempre. Excepte en aquest cas. Mentre passejàvem pels carrers del centre històric de la vila —el palau dels reis de Mallorca, la Llotja, l’ajuntament, la plaça Aragó (on hi havia l’antic cafè Continental), la casa Pams, la Catedral, el Castellet…—, amb en Pere i na Llucia, la setmana passada, tot refent alguns dels recorreguts d’aquella altra vegada per una vila que ara es fa dir radiant, per obra i gràcia de l’extrema dreta que hi governa, vaig ser incapaç de rememorar el lloc on descansàrem fa més de dues dècades. Per cert, hi hem tornat amb motiu de la inauguració d’una exposició, esplèndida, a Canet del Rosselló, dedicada al poeta d’origen maonès, més que recomanable. Res. On devia ser l’hotel? Què hi guanyaria, recordant-ho? Què hi perd, amb l’oblit?
Sí que me’n record, en canvi, del dia que entrevistaren Emili Manzano al programa radiofònic Ciutat Maragda. Hi presentava Me’n record (Anagrama, 2024), el seu darrer llibre. Seguint una tradició que ja havien encetat autors com Joe Brainard o Georges Perec, el mallorquí embasta l’obra a partir d’un inventari de records, a vegades tot just apuntats. Començant-los sempre amb la mateixa fórmula, el recull acaba conformant una autosociobriografia —el terme és d’Annie Ernaux— de la Mallorca dels anys seixanta del segle passat. També record que, mentre escoltava l’entrevista, vaig pensar que potser seria més interessant fer l’exercici contrari: escriure un llibre d’allò que no recordam.
Pot semblar contradictori, açò que dic: com es pot donar compte d’allò que hem oblidat? He provat de fer l’exercici en els primers paràgrafs d’aquest text i allò que he pogut testimoniar és que hi ha oblits de què som conscients. Per algun motiu, la memòria ha decidit que no calia guardar una determinada informació al disc dur del cervell. Però sabem que havia existit i no poder-hi accedir ens genera frustració. Bé, no sempre: pel que fa a les meves borratxeres, no em sap cap greu no haver-hi de tornar.
És idò aquesta consciència de la desaparició del record la que podria ser la base d’un llibre futur que, si és que no existeix encara, qualcú podria escriure. El potencial literari d’allò que ja no recordam, per tant, hi és. El podem recrear, reelaborar, reconstruir. Com ho fem, fins i tot, amb aquells records que creiem tenir, però que es refereixen a coses que no han passat mai.
Efectivament, com apunta Gianrico Carofiglio a Elogi de la ignorància i de l’error (Cafè Central, 2026), un assaig acabat de sortir del forn, els records no són gens de fiar, ja que «la memòria es construeix i es reconstrueix. Canvia contínuament i és subjectiva». En aquest sentit, difereix poc dels somnis. L’autor italià cita, entre d’altres, els experiments de la psicòloga nord-americana Elisabeth Loftus, amb què va demostrar com es podien induir records basats en fets inexistents. Carofiglio ho aplica, després, a l’àmbit judicial, perquè s’ha demostrat que hi ha hagut confessions de culpabilitat fruit d’aquests processos.
La nostra identitat personal té com a base allò que recordam. Conforma un relat teixit per la nostra memòria a còpia d’apedaçar records. Ara bé, cal tenir clar que alguns estan basats en invencions i falsedats, per molt involuntàries que siguin. Com més n’acumulam —és només una qüestió d’anar passant anys—, més evident es fa aquest procés. Carofiglio remata la seva reflexió amb un aforisme de Mark Twain, per al qual assolir la vellesa significà arribar «a una edat en què les coses que recordo més clarament en realitat no han passat mai».
Views: 29