És estiu i l’illa vessa (VI): s’Algar, terra de guiris

Quan el sol ja no pega tan fort —és un dir, enguany, açò—, aproximadament a partir de les vuit del vespre, els carrers de més d’una urbanització menorquina s’omplen de gent vestida amb roba elegant. Homes, dones i infants, abillats de vint-i-un botons, passegen. Podríem pensar que fan temps abans de sopar, tot i que el més probable és que estiguin paint-lo. Coses dels horaris europeus. Són turistes de pell blanquera que, per l’acció del sol, ha pres en més d’una ocasió tonalitats vermelloses. De color de gamba, per a entendre’ns. Resideixen, la majoria, en algun dels hotels dels encontorns. Solen rallar en anglès o en alemany. Llueixen, moltes vegades, la preceptiva polsereta que indica que ho tenen tot inclòs, a l’allotjament. Són els anomenats guiris. Formen part, encara, de la fauna estiuenca menorquina.

No entrarem, ara i aquí, a analitzar l’abast d’aquest terme, tot i que es tractaria d’un exercici interessant. Saber d’on ve, a què o a qui caracteritza específicament, des de quan s’empra, si s’està perdent el seu ús… Els anomenarem guiris per a fer-ho fàcil, i ja ens entenem: turistes nord-europeus, bàsicament, però no només, britànics, de pell blanca. I prou. Aprofundir en la caracterització del mot és conflictiu: només ho són els que viatgen en ramat o també hi entren els jubilats anglesos amb casa pròpia a l’illa, en la definició? És una paraula amb una connotació negativa o pot tenir, afegit, un vessant de simpatia? Els turistes francesos d’alt poder adquisitiu també ho són? Fins a quin punt el mot s’ha incorporat al folklore popular? En seria un exemple la cançó «Mata guiris en son Bou» del grup Maladie d’amour? Massa preguntes. Segur que hi ha bibliografia al respecte, però provar de respondre-les no és l’objectiu d’aquesta crònica.

A s’Algar hi ha guiris. D’aquells que, entre d’altres hàbits, tenen el costum de passejar, ben mudats, en haver sopat, amb la pell enrogida per l’acció d’un sol a què no estan acostumats. Solen passar el dia sencer tancats a l’hotel. Hi tenen els àpats inclosos. I les begudes. Prenen, sobretot, el sol a la zona de gandules i, de tant en tant, es banyen a la piscina. Per molta crema que es posin, la insolació sol estar assegurada. El contrast amb la irradiació del seu país és enorme i la pell els passa factura. Els vespres, especialment, surten a passejar fora del recinte en què s’allotgen. Tenen per costum fer poca despesa als comerços de la zona. La polsereta hi obliga. No sé si arriben a l’extrem, constatat per un amic que va fer feina a un supermercat de platja de l’arenal d’en Castell, d’aquell pare que va comprar un únic polo als seus tres fills que, després, per torns, van anar llepant amb avidesa abans que no es fongués, però l’impacte d’aquesta mena de turisme en l’economia local sol ser molt reduït.

Per cert, s’Algar és la urbanització del costat. D’Alcalfar, vull dir. Entre els dos nuclis de població es poden percebre algunes traces de rivalitat amb què, especialment els del segon, es reivindiquen. Es solen fer per oposició, aquestes coses. Els algarencs tenen més de tot: hotels grossos, grans complexos d’apartaments, xalets unifamiliars, zones esportives, comerços, bars i restaurants, molts de carrers —ampul·losament anomenats avenidas—, un moll i, last but not least, un trenet turístic que recorre la urbanització. No tenen platja, però. I la colònia autòctona hi està més dispersa que no pas a Alcalfar, on tot és molt més petit, concentrat i familiar. Tenim millors zones per a fer una nedada a la mar i, sobretot, unes festes —el tercer cap de setmana d’agost: hi som a tocar— infinitament millors. Més o manco és açò.

Ara bé, pels motius que siguin —que hi hagi guiris en deu ser un, de ben segur—, les incursions alcalfarenques en territori rival han estat, històricament, regulars. I es mantenen, en l’actualitat, tot i que amb variacions significatives. Fa una trentena d’anys, i ho dic amb coneixement de causa, quan la bicicleta era el mitjà de transport per excel·lència dels adolescents i per la tele emetien sèries com Verano Azul o El equipo A, en tornar del caló de Rafalet, solia ser obligada una aturada tècnica a la gran piscina d’un club, l’actual Kentia, que, a tocar de la mar, era plena de turistes. Veníem esclatats i refrescar-nos-hi era l’únic objectiu de la visita. Solíem durar-hi cinc minuts: el temps que trigava algun dels encarregats del lloc a localitzar-nos i a treure’ns amb males maneres. Que acostuméssim a tirar-nos-hi de bomba, esquitxant tothom, devia influir en la dràstica mesura. Tot és cosa que pot ser.

Més endavant, quan les motocicletes de quaranta-nou centímetres cúbics — Vespinos i Derbis Variant, sobretot— van substituir la tracció dels pedals, les visites a s’Algar canviaren d’objectiu. Hi havia una petita discoteca on es reunia una fauna molt diversa formada per turistes de procedència diversa, però també per alguns exemplars autòctons. En plena etapa final de l’adolescència, es tractava de ballar amb els èxits més destacats de les pistes de ball i, sobretot, de socialitzar-se. És a dir, interactuar amb els o les turistes. Hi havia una mena de necessitat de veure cares noves. En els llocs petits, tothom es coneix. Un canvi d’aires sempre és agraït. Ara bé, amb el nefast coneixement d’anglès que els menorquins tenien en aquella època, poca cosa de profit en treien, d’aquells intercanvis. Ho supòs, perquè jo ja no hi era. Amb una única visita nocturna en vaig tenir prou: l’ambient em va semblar tan decadent que no hi vaig tornar.

Les coses, com he dit, han canviat amb el temps. Ara, els joves d’Alcalfar van a s’Algar caminant. Hi ha menys d’un quilòmetre de distància entre els dos indrets i més d’un camí disponible. És un bot arribar-hi. De dia, el més habitual és atracar-se fins a la zona esportiva, situada al costat de l’hotel mamotrètic que, enguany, perquè la cosa varia en funció de qui en sigui el propietari, és de nom Alua Illa de Menorca. No deu ser basca, la companyia que se’n fa càrrec, ja que el mot que dona nom a l’establiment, en euskera col·loquial vol dir, literalment, cony. No crec que als clients, guiris la majoria, els suposi una molèstia aquesta curiositat filològica, que deuen ignorar completament, com em passava a mi fins que en Raül m’ho va comentar. Ara me’l mir —l’hotel, no en Raül— amb uns altres ulls.

Gairebé totes les urbanitzacions tenen els seus edificis desproporcionats. A s’Algar només hi ha aquest hotel, però déu n’hi do com destaca i desentona alhora en el perfil del lloc. En situar-se a la part més elevada de la zona, es veu d’una hora enfora i, per dir-ho suaument, la seva presència fa mal als ulls. Al costat de l’establiment, hi ha la zona esportiva. Els joves alcalfarencs hi van per a jugar-hi a futbol. Sobretot ells. Allà es mesclen amb al·lots d’altres procedències; turistes, la majoria. El llenguatge de la coça a la pilota és universal. Ara bé, el nivell d’anglès dels nostres fills ha millorat respecte del que mostràvem els progenitors. Encara no és l’òptim —a vegades confonen algun where amb qualque when—, però l’entesa és més fàcil: «avui hi he fet tres amics» pot ser el resum, concís, de com ha anat la cosa un capvespre qualsevol, en tornar a casa.

Amb els anys, la discoteca ha desaparegut. Resta només com un record entre els més veterans de la zona. El que sí continua fent-se és l’animació nocturna a l’hotel. Cada dia es succeeixen una sèrie d’activitats que tenen com a objectiu entretenir-ne els estadants. N’hi ha d’adreçades als petits, en horari més primerenc i, més tard, les que tenen com a públic prioritari els adults. A les onze acaben, açò sí. Puntualment. Els nostres joves, en les seves incursions nocturnes a s’Algar, en fan part. No només els deixen entrar, sinó que els agraeixen que ho facin i són rebuts fins i tot amb entusiasme per part de l’equip d’animadors. Es veu que els turistes que s’hi allotgen són gent avorridota. Generalment, es limiten a seure i, mentre prenen una —o més d’una— copa, contemplen la facècia, és a dir, les actuacions. No hi participen. En canvi, els nostres, prest es posen en rotllana i ballen i xalen. Potser els responsables, agraïts perquè hi ha qui els fa cas, fien que acabin empeltant les seves ganes de passar una bona estona als clients, però és mal de fer que açò acabi passant. «Ens han sortit uns fills —ells i elles— balladors», comenten alguns dels pares de la colla en saber de les aventures nocturnes dels fills.

La setmana passada van ser les festes de s’Algar. A les urbanitzacions menorquines, també se’n fan —as Grau, per exemple, no en tenen prou amb un cap de setmana i n’hi dediquen dos. No són, evidentment, celebracions de caràcter patronal i no m’estranyaria gens que tinguessin un origen turístic. No fa tant, hi havia fins i tot jaleos. Record haver-ne vist a Punta Prima i a s’Algar. Eren una versió desvirtuada d’allò que es feia als pobles, un succedani per als guiris: quatre cavalls, alguns sense cap experiència en aquesta mena de saraus, menats per genets que, a vegades, eren tan inexperts com els equins. Tot, acompanyat per una banda formada per quatre músics arreplegats que feien el que podien. Els excessos alcohòlics ajudaven a atenuar la percepció que tot allò grinyolava. L’espectacle era lamentable i, llevat de cala en Porter, que manté la presència de la qualcada a les festes, es van eliminar, amb bon criteri, els jaleos d’aquestes celebracions. Ara, sobretot, s’hi fan activitats que cohesionen la comunitat humana que resideix a les urbanitzacions. Solen ser, per tant, molt familiars i s’hi prioritzen les activitats per als infants.

El programa de festes d’enguany de s’Algar estava íntegrament escrit en castellà i en anglès. Almenys el que vaig poder consultar. No sé si tenien o no el suport de l’ajuntament de Sant Lluís, municipi al qual pertany la urbanització, perquè no hi apareixien cap dels logotips preceptius. Com a mínim, però, el nom de la urbanització estava escrit correctament —en ortografia normativa, vull dir—, cosa que no passa amb Alcalfar. No en diré gaire cosa, perquè no vull fer-me cansat amb el tema. Així i tot, me sobta que una administració local no compleixi el marc legal en un aspecte com aquest. Només cal veure la programació dels concerts de vorera d’enguany per a comprovar-ho. L’ajuntament lluïser no respecta la llei —ni el bon sentit filològic— a l’hora d’escriure els topònims del seu terme municipal. Aquest és l’exemple que vol donar als ciutadans, que hi ha normes que no cal complir? La pregunta, evidentment, és retòrica.

Un part important de les activitats previstes a les festes de s’Algar eren revetlles. Sobretot, dissabte i diumenge. Amb música enllaunada, açò sí, perquè el pressupost devia ser limitat. A més del Dj Chicha —qualcú hauria d’analitzar algun dia aquest fenomen: no seré jo, però qui assagi de fer-ho—, encarregat de la sessió de divendres, el plat fort del programa era l’actuació d’un tal Dj Ritmo Menorca, en soldemà. No cal dir que, des d’Alcalfar, un important grup de joves va aprofitar l’avinentesa per a fer una doble incursió a la urbanització veïna. Van ballar, es van socialitzar i, fins i tot, qualcú va poder intimar amb alguna turista de cabellera rossa i pell blanquera —i no precisament per a practicar la llengua de Shakespeare—, abans de retirar-se a la quina hora. Un pèl més tard, evidentment, de l’horari acordat amb els pares.

Quan el vent és del nord, des d’Alcalfar es sent perfectament el que es fa a la urbanització veïna. Va passar amb les diferents revetlles de les festes. Semblava que les teníem a casa. La música ens arribava nítida i potent pel que fa al volum. És el mateix que succeeix amb l’animació dels hotels quan bufa la tramuntana. Els dies de karaoke pot arribar a ser espantós. Escoltar com qualcú, amb poques habilitats artístiques i amb alguna cervesa de més, destrossa una bona cançó de Queen o The Beatles és una tortura. Sort que alguns dels nostres joves té bona veu i compensa la balança. Quan canta, a més de no desafinar, fa que la cosa soni bé. Tot i fer el guiri.

Share Button