El nacionalisme espanyol ha entrat en una nova fase, més crispada i ferotge. Aquesta nova fase va ser dissenyada per l’equip d’Aznar durant els anys 90 i va ser batejada com “la segunda transición”. Les seves idees no van començar a ser implementades tanmateix fins a l’any 2000 amb la majoria absoluta del PP. Tot i les expectatives d’una Espanya plural que havia generat, ZP ha abraçat amb il·lusió els objectius del nou nacionalisme espanyol, fins a convertir-se en el seu principal profeta. Aznar dissenya, ZP executa sense estridències i tota la resta mirant cap a una altra banda, senzillament brillant!. Tal com en Joel ens recorda sempre que pot. “El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.
Les idees força d’aquesta nova etapa del nacionalisme espanyol no són originals. Es tracta de culminar el projecte nacional espanyol encara inacabat. El principal problema d’espanya no és Europa, com passa al Regne Unit, ni la immigració com passa als Països Baixos, sinó el “nacionalisme perifèric” o com diria na Margaret Thatcher – “The Enemy within”. Cal uniformitzar una geografia que es resisteix a ser assimilada. Aquesta nova fase del nacionalisme espanyol no només implica un retorn a allò de “antes roja que rota” sinó també una revisió en profunditat dels principis mateixos de la transició, la qual ha deixat de ser un model a seguir i ha passat a ser un excés a corregir.
El que ha canviat no són els objectius sinó els mètodes del nacionalisme espanyol. A Euskadi – el camp de proves- els hem pogut veure en acció en tota la seva crueltat. Una primera novetat és l’asfíxia de “l’entorn”. El nou nacionalisme espanyol considera essencial combatre els elements culturals i socials que defineixen la societat basca i no només els seus objectius polítics. Això implica la criminalitzar no només la violència o l’independentisme sinó tot allò que fa olor a basc amb l’argument que condueixen a la violència. (però algú va prohibir parlar espanyol perquè fomentava el feixisme?) Aquest procés ja ha començat a casa nostra. La fòbia contra tot el que fa olor català és cada vegada més ferotge i les propostes del PP són cada vegada més reaccionàries en aquest camp. Una segona novetat és la ruptura amb el nacionalisme moderat. En menys de 10 anys el PNB ha passat de ser un dels puntals del sistema polític espanyol a ser-ne el principal enemic. La batalla ja no és ETA sinó Ibarretxe, en altres paraules la batalla ja no és la violència, sinó la simple existència de sistemes polítics amb una adscripció nacional diferent.
La tercera novetat és l’abús de la legislació i la justícia per aconseguir objectius polítics. El paradigma aquí és la llei de partits, un vertader escàndol propi de república bananera. Si mahoma (els bascos) es resisteix a anar la muntanya (Espanya), la muntanya anirà a Mahoma. Canviar les regles, polititzar la justícia estan a l’ordre del dia. El procés encara no ha culminat. D’aquí pocs mesos es produirà una sentència del tribunal constitucional que tirarà baix els principis bàsics de l’estatut de Catalunya aprovat en referèndum. Tal com passa a les repúbliques bananeres un tribunal no electe modificarà el règim polític d’un poble aprovat en referèndum. Després vindrà la reforma de la llei electoral. L’actual llei electoral va ser dissenyada per concentrar els vots de l’esquerra i la dreta en dues formacions- El PSOE i la UCD. Es volia evitar la consolidació del PCE i de la ultradreta feixista. El problema és que aquesta llei electoral ha beneficiat a CIU i PNB- precisament els principals enemics nacionals. Hi ha intents molt seriosos de canviar-la, el problema és que encara no saben ben be com fer-ho.
El procés només ha fet que començar tanmateix ja fa aigües. La radicalització del nacionalisme espanyol està aconseguint que el nacionalisme perifèric moderat es torni independentista. La ratlla que separa l’espanyolisme i el catalanisme o el basquisme és cada vegada més gruixuda i serà cada vegada més difícil tenir un peu a cada banda tal com feia Pujol i ara intenta Montilla. Està matant la terra del mig, precisament l’espai que va fer possible la constitució i que ha facilitat la governabilitat d’Espanya en els darrers 30 anys, la terra que fins ara habitaven els partits nacionalistes moderats (i radicals) que han vist la seva estratègia feta miques. La virulència del Nacionalisme espanyol està transformant les estratègies de molts partits que fins ara estaven molt a gust col·laborant amb el PSOE i el PP. CIU és l’exemple més clar. Tot plegat s’assembla molt al que va passar a Iugoslàvia als anys 90. La desintegració de Iugoslàvia no era l’objectiu inicial. Va ser resultat de la radicalització del nacionalisme serbi que no va deixar espai per respirar als altres pobles.
Però encara n’hi ha més. El nacionalisme espanyol està matant la seva principal font d’ingressos: Catalunya, València i les Illes Balears, és a dir nosaltres. Quan vaig partit cap a Barcelona a estudiar les Illes Balears eren la província més rica d’Espanya. Avui esteim per la banda del mig. Sense Europa que pagui, amb l’economia dels Països catalans asfixiada, com pensen pagar la festa?. Perquè una cosa no ha canviat. Espanya és cara i ineficient, molt cara i molt ineficient sinó anau un dia a fer cola al registre civil (els dimecres només obren de 12 a 13).
Visits: 0