El de la quimsoleriana és ressenya

Hi ha llibres, Lectora, que enlluernen. Per diversos motius, destaquen d’entre les diferents lectures que hom va fent. I, per açò mateix, fa ganes parlar-ne, per destacar-ne la qualitat i, alhora, la singularitat. És el cas de La verda és porta (Godall, 2021) de Joan Todó, gràcies al qual l’entrada al dos mil vint-i-dos ha estat memorable. El tenia a la llista de prioritats des de fa uns mesos i l’emissió d’un Ciutat Maragda dedicat a aquest llibre va fer que passés per davant de moltes altres opcions. En un altre cas d’excepcionalitat, les expectatives generades pel programa de ràdio al voltant de la «Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret» —aquest és el subtítol de l’obra— s’han acomplert amb escreix. Tant, que m’han empès inevitablement a fer-ne proselitisme.

Si aquesta fos una ressenya convencional, després d’una primera introducció —la que ocupa el paràgraf precedent— amb què captar la teva atenció, Lectora (cosa a la qual també vol contribuir-ne el títol que li he posat, un joc maldestre a partir del que encapçala l’obra comentada), tocaria parlar de l’autor i el lloc que La verda és porta ocupa en la seva trajectòria literària. Ara bé, em limitaré a dir-te que, a banda de seguir-lo a Twitter —sobretot per la relació internàutica mantinguda amb mansos com Jordi Florit o amb Miquel Adam, entre d’altres— i de llegir-ne religiosament cada mes l’article que publica a L’Avenç, només puc parlar amb propietat de dos dels seus llibres, els que n’he llegit: L’horitzó primer (L’Avenç, 2013) i Guia sentimental del delta de l’Ebre (Pòrtic, 2018). Són dues obres força singulars, farcides del que en diríem autoficció, amb què m’aventur a formular la hipòtesi que ens trobam, afortunadament, davant d’una rara avis de les lletres catalanes, la pista del qual no cal perdre.

Per tant, Lectora, val més deixar de banda el currículum colúmbic i palúmbic de Todó i centrar-nos, tal i com ens va ensenyar Paco Umbral, en el seu llibre. I, per fer-ho a la canònica manera de les ressenyes, cal apuntar en primer lloc al títol (i al subtítol). Efecticament, s’ha de consignar la troballa d’un La verda és porta, el magnetisme del qual fa la feina que li escau: cridar l’atenció del lector potencial i, alhora, donar compte d’allò que hi trobarà, començant per la seva antiplaniana —de Josep Pla— proposta literària. De fet, el subtítol de l’obra, en aquest cas plenament sternià —del Laurence Sterne de la Vida i opinions de Tristram Shandy— encara és més significatiu: fins i tot connecta amb el model de prosa de Soler, especialment pel que fa al gust de no fer avançar la trama que caracteritza les seves obres, tot i que també podria referir-se a la manera en què Todó ens acosta a la figura d’un escriptor singular de les nostres lletres, almenys inicialment.

Començar aquest llibre, Lectora, ara que passam a analitzar-ne els continguts, et posarà a prova. La primera part de l’obra, «Realitat», trenca les expectatives de qui hi entra disposat a llegir-hi una biografia personal. Todó hi fa un exercici que, després d’haver-ne llegit la segona part, «Ficció», esdevé coherent: la d’assajar la validesa actual de la proposta literària soleriana, ara sí, passada per la mà d’un editor a l’anglesa: qualcú que posa ordre a una manera de fer que, més per mal que per bé, acabava essent irregular en els resultats. D’aquesta manera, els títols de les dues partes esdevenen coherents amb el continguts que hom hi trobarà.

No es tracta, però, d’avançar esdeveniments. Només cal apuntar que, després de les primeres dues-centes pàgines, La verda és porta comença a prendre l’aparença d’una biografia convencional, en aquest cas la d’un perdedor —o un etern finalista— de la literatura catalana que, filòleg que som, desconeixia. Joaquim Soler i Ferret va ser un autor amb un model literari que era, fins a un cert punt, fill del seu temps i que, pel gust per la imaginació i el somni, per la presència del fantàstic, entendràs, Lectora, que m’hagi empès a establir un nexe amb un altre escriptor de l’època en què aquesta manera de fer era relativament semblant: Pau Faner, que surt molt puntualment citat al llibre de Todó. De l’escriptor ciutadellenc només en conec amb cert aprofundiment la narrativa breu, però que en els dos autors la crítica hagi destacat la influència del Boris Vian de l’Écume des jours o l’admiració per Joan Perucho convida, com a mínim, a intentar trobar-ne els vasos comunicants.

A l’hora d’exposar-ne la biografia, Todó agafa com a fil conductor la composició —que no pas publicació— de les obres de Quim Soler. És a dir, es centra en la part literària de l’autor. Per aquest motiu, per exemple, no n’aborda la infantesa fins que no arriba a les proses de Ràdio-Grafia, el moment en què els primers anys de vida esdevenen memòria d’ells, record —amb la importància que hi tenen, en aquest cas, els oblits. D’aquesta manera, l’obra ens dona a conèixer un personatge que, a mesura que les pàgines avancen, pot semblar més interessant quan es dedica a fer programes de ràdio que no pas a escriure uns textos que resulten poc amables per al lector. Sort que Soler el cercava encaridament, més que no pas el beneplàcit de la crítica literària: no em puc imaginar què n’hauria sortit si la seva hagués estat una proposta sense concessions de cap mena. De la mà de Todó, descobrim, benvolguda Lectora, que «els llibres de Soler són únics. No hi ha res igual en la literatura catalana ni en part de l’estranger. No tenen la millor factura del món, poden estar mal resolts, certament, però són intents insòlits». L’afirmació no només és contundent sinó que empeny a la recerca dels seus llibres, introbables, per veure fins a quin punt aquest judici és adequat o no.

Ara bé, aquest llibre va més enllà del recorregut per una biografia. Un dels majors encerts de l’obra és que ens situa Soler en el seu context. Així, La verda és porta es converteix en un retrat panoràmic —i no sempre convencional: hi apareixen aspectes que serien inimaginables en la historiografia literària més acadèmica— de la literatura catalana dels anys vuitanta. Especialment d’aquesta dècada. Ja ha passat prou temps perquè hi hagi la perspectiva suficient per a fer-ne una primera aproximació. No deixa de ser una etapa crucial de les nostres lletres, aquella en què els anys del resistencialisme, dels escriptors condemnats a la missió d’haver de salvar-nos els mots —perdona, Lectora, la referència espriuana, tan suada— van donar pas a la lluita per la conquesta del mercat, en un combat en què el paper de la novel·la, com a gènere de consum, ha havia de ser central, per molt que els escriptors encarregats de fer-ho, sobretot els de l’anomenada «Generació dels setanta» duien incorporats de fàbrica algunes mancances com el fet de no haver après a l’escola a escriure en la seva llengua, cosa que explica alguns debats lingüístics de l’època que, actualment, ens poden semblar més que superats (o no). Aquí, el polisistema literari català, amb les seves virtuts i defectes, intentava anar fent gràcies a l’impuls del premis literaris, a col·lectius com Ofèlia Dracs, a la presència dels «moletes» i altres capelletes, a l’impuls de les noves generacions d’autors amb maneres diferents d’entendre la creació literària… Aquest vessant de la lectura del llibre de Todó és una delícia.

Arribam, Lectora, al final d’aquesta maldestra i apressada ressenya. Com que no voldria acabar amb la teva paciència, toca posar punt i final al text amb la consegüent valoració del llibre, tot i que pots intuir-la de la lectura dels paràgrafs precedents. Abans, però, caldria destacar la prosa de Joan Todó, molt personal, no només a nivell de registre i gràcies a la qual descobrim que al Principat hi ha vida més enllà de Barcelona i el seu llombrígol. A partir de la segona part de l’obra, ve acompanyada per un punt de vista que defuig —sortosament— el to hagiogràfic en què acaben desembocant moltes biografies. En aquest cas, que al costat de la vida de Soler hi apareguin les opinions fonamentades del narrador s’agraeix i molt. De fet, acaben convertint La verda és porta en un llibre tan singular com recomanable.

Share Button

Un comentari

  • margarita

    6 febrer, 2022

    M’ha interessat molt la teva ressenya. Procuraré trobar el llibre, encara que jo no llegeixo gaire novel·la .

Els comentaris estan tancats.