Aquest no és un premi de poesia més

Avui, en una cerimònia que es farà al pati del convent maonès de sant Francesc, sabrem qui ha guanyat la primera edició del premi de poesia per a joves Gumersind Gomila, convocat per les regidories de Joventut i Política Lingüística de l’ajuntament de Maó. Tal i com ha manifestat a les xarxes Bartomeu Obrador, a mi també em fa curiositat saber què en sortirà, d’aquest primer veredicte. Com a membre del jurat, tenc una informació privilegiada que no es contradiu, però, amb aquesta afirmació. Més enllà de quina serà l’obra guanyadora, hi ha moltes més coses que n’haurien de sortir, del premi.

Obrador, en una piulada a Twitter, posa èmfasi en el fet que ens trobam davant de «tot un esdeveniment literari a Menorca», no només per la novetat. També en destaca la composició del jurat (amb dos pesos pesats de la nostra literatura, com són Lucia Pietrelli i Ponç Pons), que l’obra guanyadora sortirà publicada a la col·lecció «Ossos de sol» d’AdiA edicions, una de les editorials més prestigioses i interessants alhora en el camp de la poesia catalana i, finalment, que el cartell és magnífic. Hi estic molt d’acord, amb aquestes afirmacions, tot i que voldria aprofundir, sobretot, en la primera.

Abans de fer-ho, però, voldria deixar dit que som escèptic respecte dels premis literaris. Ho he afirmat més d’una vegada. Sobretot, en relació a aquells guardons que convoquen les institucions públiques, és a dir, amb doblers de tothom. Durant molts d’anys, aquesta mena de convocatòries s’havien convertit en una manera fàcil de justificar la política cultural dels ajuntaments. N’hi havia massa i es feien, sobretot, de qualsevol manera, senyal que hi creien poc. En aquesta ocasió, les coses són diferents. Bàsicament, perquè som a Menorca i, en el context illenc, en què el sistema literari va coix de moltes potes, la creació d’un premi com aquest només pot tenir conseqüències positives. És d’aquesta manera que, al meu entendre, pren sentit l’expressió «què en sortira, d’aquest veredicte» que hem citat en començar. De coses, si tot va com toca, n’haurien de sortir unes quantes de bones.

Deixant de banda el nom del certamen, tan ben trobat, amb què es reivindica l’actualitat d’un dels noms fonamentals de la nostra literatura —Gumersind Gomila—, el premi ha de servir perquè canviïn les coses en el panorama literari menorquí de forma significativa. En primer lloc, hauria de ser un al·licient per als autors que comencen a escriure, en aquest cas especialment pel que fa als joves (tot i que trenta-cinc anys, l’edat límit per a participar-hi, és prou generosa respecte del mot). A l’illa n’hi ha. Potser més dels que ens pensam. Els instituts, als certàmens literaris que s’hi convoquen, any rere any, donen a conèixer nous noms d’alumnes que proven el camí de l’expressió literària. Saber que a Menorca hi ha un premi com aquest —ben dotat a nivell econòmic, però sobretot amb la publicació compromesa de l’obra guanyadora — ha de ser un esperó important per a seguir un camí, el de la creació literària, que és exigent. Ara bé, també és important que la convocatòria estigui oberta a qualsevol autor que s’expressi en llengua catalana, independentment de la seva procedència. Al certamen hi trobam veus procedents de tots els racons dels nostres països. Així, es genera una competència que, per força, fa pujar el nivell d’exigència dels participants i, per tant, de la qualitat exigida a les obres. No deixa de ser, aquest, un bon camp d’aprenentatge i la millora.

Un altre aspecte que, com a escriptor, no consider menor, és el fet que, de cara als autors, aquest és un premi que s’ha fet amb cara i ulls. Al contrari del que hem afirmat, que moltes institucions els creaven de qualsevol manera, el Gumersind Gomila ha implantat, a les bases, algunes bones pràctiques que, per desgràcia, encara no estan prou generalitzades en aquesta mena de convocatòries. Per exemple, la retribució del jurat. Haver de llegir i rellegir, amb aprofundiment, un munt de textos en un període breu de temps, i valorar-los, de manera que quedin ben justificades les tries és una feina feixuga. Demana dedicació. Generalment no es reconeixia. En molts certàmens, encara no es fa. No és el cas en aquesta ocasió. A més, l’import del guardó no va a compte d’un avançament dels drets d’autor, pràctica poc recomanable que, encara avui, es veu a moltes bases de concursos literaris. Aquests mals costums moltes vegades es donen per desconeixment. En aquest sentit, l’encert de l’ajuntament maonès ha estat deixar-se assessorar per Pere Gomila, vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a l’hora de redactar-les.

També ha de ser beneficiós per als lectors l’existència d’aquest premi. Sobretot, però no només, per als menorquins. Per tota una sèrie de circumstàncies que ara mateix no podem explicar a fons, la nostra és una literatura que tendeix a la castració. Les fronteres administratives acaben incidint en una llengua que no hi té res a veure, que no hi entén de retxes damunt dels mapes. En general, ignoram allò que fan els nostres veïns. Si ja costa saber què es cou a la literatura catalana que es fa a Mallorca —amb autors i obres excepcionals—, què podem dir del coneixement que a Menorca tenim de les lletres pitiüses, valencianes o, fins i tot, principatines fora Barcelona? Un premi com el Gumersind Gomila ha de servir per afavorir el coneixement integral de les nostres lletres, per bastir ponts, per trencar barreres.

Finalment, fins i tot, aquest premi ha de servir per dinamitzar el mercat editorial menorquí. Ja hem dit que és un encert que AdiA es faci càrrec de l’edició de l’obra premiada. Ara bé, aquest fet no deixa de constatar que el panorama insular de l’edició és gairebé un desert, almenys pel que fa a la literatura. Podria haver publicat l’obra guanyadora una editorial menorquina? Sembla lògic pensar que sí. Ara bé, existeix, actualment, qui se’n pugui fer càrrec? Malauradament, no. No passa el mateix a l’illa del costat. El premi Gumersind Gomila ha de servir, també, per a eixamplar la base del públic lector. És només així que arriscar-se a tirar endavant una editorial en una illa que és a la perifèria de totes les perifèries, pot tenir sentit. Sense gent que compri llibres, fer-los només servirà per a perdre-hi doblers. Potser estaria bé saber com s’ho maneguen a Mallorca per a sobreviure econòmicament en el món de l’edició. Segurament, els suports institucionals hi han de tenir un pes, relatiu, però la clau de volta de tot plegat ha de ser vendre llibres (cosa que no es fa tota sola) i no dependre de les institucions.

Evidentment, en tenc part de cuixa, però només hi sé veure avantatges. Açò no vol dir, però, que haguem de pecar d’ingenus. El premi Gumersind Gomila és només una pedra. No basta per a alçar una paret. En calen més (algunes en tenim; en manquen d’altres). I, seguint amb el símil, cal col·locar-les bé perquè no hi hagi enderrossalls. Vet aquí el repte.

Visits: 1