Estremida memòria

Moltíssims anys després, davant d’una aluda plena de confits, el maonès Salvador Bondia s’hauria de recordar d’aquell remot capvespre del mes de juny en què son pare l’havia menat a conèixer Sant Joan. D’açò, i de moltíssimes coses més relacionades amb la festa central de Ciutadella, va fer-ne memòria. El sucre de la llepolia, després del crec amb què les dents van esmitjar-la instintivament, impregnà la llengua d’una dolçor que tenia oblidada i inicià un recorregut per diverses parts de l’organisme que va acabar al cervell, on activà una sèrie de connexions neuronals totalment inesperades.

Aquell home, que vivia totalment absent de la realitat, va retornar durant una estona llarga al món dels vius i, empès per l’energia glucèmica, va començar a teixir un discurs que sobtà a tothom que l’envoltava. Amb una veu ferma, convincent, per molt que feia mesos que ningú no li havia sentit a dir cap paraula, Salvador Bondia començà un discurs en què entrellaçà el devessall de records que se li anaren apareixent, ben clars, amb una precisió absoluta, a la memòria. Així, un cop retornat als anys mítics de la infantesa, es situà al nucli antic de Ciutadella, poc després de la posta del dissabte de la festa. En va percebre, fins i tot podia ensumar-lo, el núvol —arena i polsim d’avellanes— que el rebé a ses Voltes, just en el moment en què començaven les corregudes a sa Plaça, el primer dels actes festius de què va ser testimoni, amb només onze anys i en companyia del seu progenitor. Tornà a estremir-lo, com en aquella primera vegada, la imatge d’un cavall que, menat amb destresa pel genet, després d’haver-se obert pas entre la gent que es mirava les anades i vingudes de la colcada arrecerada a la part porticada del carrer, s’hi dirigí, després de pujar el parell d’esglaons que la separaven de la calçada, va fer un parell d’arronsades per a fer-s’hi lloc i, tot seguit, va enfilar un reguitzell de bots, davant d’ell, que quedà absolutament bocabadat.

—Aquesta festa és única. Des de fa segles es celebra així, com a l’edat mitjana. Sense canvis. Hi ha uns protocols molt rígids que no estan escrits a cap banda, però que tothom sap fil per randa i els respecta— va comentar-li son pare.

No li va costar gaire, a Salvador Bondia, copsar la gelosia amb què alguns ciutadellencs vivien la festa. Malgrat l’edat, es va sentir clarament interpel·lat quan, no sabria dir per què, a tocar del lloc on el flabioler, a peu, al costat de la bandera de la festa, sonava la tonada tradicional amb què acompanyava el pas dels cavalls, caixers i cavallers, una colla de joves que ocupaven la plaça on hi havia la columna presidida per una representació del be del baptista, visiblement emocionats, va començar a cridar:

—Boti, boti, boti, maonès es qui no boti!

Son pare, en aquesta ocasió, no li va dir res. Segurament, no calia fer-ho. Amb un fugaç encreuament de mirades i el rostre seriós, n’hi va haver prou. El missatge era evident, però Bondia tenia una edat en què li fou impossible relacionar-lo amb el que havia escoltat dir a la mateixa colla una estona abans, uns mots amb els quals, en canvi, s’havia sentit clarament identificat i que, malgrat esser la primera vegada que hi assistia, van permetre que es sentís part de la festa:

—No en volem cap, que no sigui d’aquí!

Que no ho era, ell, d’aquí? On començava i acabava, l’abast de l’adverbi? Tenia un sentit geogràfic, només, o també era social o ètnic? Amb els anys, a poc a poc, a base de pensar-hi molt, acabaria descobrint el valor extremadament restrictiu que podien arribar a tenir les paraules per a algunes persones. Però açò va ser molt de temps després d’aquella primera visita santjoanera, que es va acabar, moltes hores més tard, amb una interminable caminada pel passeig de Sant Nicolau, al final del qual van contemplar un meravellós castell de focs d’artifici.

—Els paga el caixer senyor—va comentar-li son pare—, el genet que duu les pistoles i els calçons blancs, el segon començant pel final de la comitiva.

 

***

La claredat inicial que embolcallava les imatges de la primera vegada que va viure la festa ciutadellenca s’anà enterbolint, a poc a poc, a mesura que el discurs de Salvador Bondia —encara viu, tot i que no tant emocionat— s’endinsava en els records de les visites successives a la festa. Les restes que n’anà localitzant en altres recambrons de la memòria havien patit el desgast inexorable del pas del temps, però així i tot esdevingueren un combustible prou solvent per fer avançar el parlament de Salvador Bondia a ritme de creuer, davant d’un petit auditori que l’escoltava sorprès i absort a la vegada per allò que anava explicant mentre mantenia tot el temps la mirada allunyada, absent.

Es va referir a uns anys, que no precisà, en què hi anava acompanyat per la colla d’amics —molts, diversos—, les cares dels quals, gairebé totes, no tenien ja ni rostre ni un nom associat. En aquella època, no deixaven de ser, encara, uns passerells, uns aprenents de la festa: al·lotots. Bondia creia recordar que, durant molt de temps, conscient que en tenia una visió superficial, la de l’espuri que només la pot viure des de fora, l’objectiu de cada visita santjoanera era ampliar-ne el coneixement, descobrir-ne l’essència, allò que s’amagava darrere del decorat de cartró pedra amb què la veien els turistes, quan la celebració encara no estava massificada. Per açò, demanava a qualsevol autòcton pels aspectes de la celebració que li despertaven interès.

—Disculpau: per què hi ha tantes cases que tenen penjades a l’enfront una bandera vermella amb la creu blanca?

—Tu no ets d’aquí, no? Es veu d’una hora enfora… Maonès, és ver? Ja saps que, si vols pomada, a la farmàcia en venen? Aquí només bevem gin amb llimonada.

—Aquesta ja la sé…

—Molt bé idò. La bandera vol dir que, en aquella casa, hi ha menjar i beure per a qui en vulgui. Tothom hi és convidat. Ho podreu comprovar, tu i els teus amics, en voler.

Ho van voler tot d’una, a una casa enorme, una que tenia tota la barana del balcó coberta per una bandera espanyola que ocupava una part molt important de la plaça del Born. També hi havia una bandera de sant Joan a l’ampit de cada finestra de l’edifici —en va contar set a cada planta— per la qual cosa pensà que allà no passarien gana. No hi quedava gaire estona per començar el caragol des Born. Potser per açò, perquè no era el moment, el guarda de seguretat que en custodiava la porta no els va deixar entrar, de males maneres. Veure la gent mudada que hi accedia els va desconcertar. Potser hi estaven celebrant un casament i ells no hi estaven convidats… En canvi, quan la colcada va emprendre el camí de Sant Joan de Missa, van comprovar que allò que els havia dit aquell indígena era cert: ho van provar en algunes cases, entre la plaça del Born i la Contramurada, en què per a fer-ho més fàcil, la gent havia tret les taules plenes de de tot, i els resultats van ser altament satisfactoris: van menjar i beure fins a quedar assaciats.

Potser aquell any va ser el mateix que, per primera vegada, Salvador Bondia va baixar as Pla. Potser no, perquè el contínuum del temps, dins del cervell, estava enjogassat i havia decidit anar de son Bel·lo a son Catel·lo, sense avisar. Seguint la riuada de gent que havia partit de la plaça de l’ajuntament, a poc a poc es va situar a prop d’on hi havia les autoritats i la música, i va acompanyar les anades i vingudes i els bots del cavalls entre la gent a les voltes del caragol. Després, en començar els jocs, era tanta la fascinació que sentia per tot el que passava davant seu que va voler veure al més a prop possible el moment en què els cavallers, amb l’asta, intentaven endevinar l’ensortilla, tot i que va haver d’avortar la maniobra pocs metres abans d’arribar-hi, conscient que no havia tingut una bona idea.

—Fa pudor de maonès, per aquí— va sentir que comentaven, prou fort perquè ho sentís, la gent encarregada de custodiar l’espai d’on penjava l’anella.

 

 

***

A mesura que els records de Salvador Bondia anaven acostant-se al present des del qual teixia el seu discurs, més se n’allunyava la concreció. La vaguetat els difuminava, els dissolia dins d’un magma en què no quedaven clars ni els fets ni les persones ni els anys. Allò que era real i viscut es mesclava amb el que era llegit i imaginat. Els laberints del cervell tenien zones embussades, recambrons amb les portes rovellades que costava d’obrir, però així i tot l’home hi intentava transitar. A mesura que passaven els minuts —quanta estona feia que havia començat a parlar?—, el petit auditori que l’escoltava va poder comprovar clarament que les paraules havien perdut la consistència inicial, que l’entonació vacil·lava i que, per açò, el relat ja no era tan viu. Però era i els mantenia amb l’atenció parada en el que deia, tot i que ja no va quedar prou clar com, en les visites successives a la festa, Bondia va anar perfilant les rutines amb què vivia Sant Joan. Tot i que, cada any, el cerimonial tenia unes fites indefugibles, l’home tot just va poder apuntar-ne alguns fets que, en conjunt, tenien poca cohesió. Del que va dir, els oients van poder discernir-ne alguns detalls. Per exemple, que després d’estar com a pinxes al primer tot de flabiol, suant com a porcs, fins i tot s’agraïa el moment en què la multitud corejava aquelles paraules tan conegudes:

—Boti, boti, boti, maonès es qui no boti!

Tenia l’excusa perfecta per mantenir els peus en terra. O per muntar-se petits debats en què l’alcohol l’ajudava a arribar a conclusions inútils, fàcilment oblidables cinc minuts després: i si provava de botar? Què sentiria? L’alleujament de saber-se com els altres, a canvi de renunciar a la seva identitat, o la decepció davant l’evidència d’haver traït els seus orígens? Mai no es va atrevir a provar-ho. Abans d’arribar a prendre cap decisió, un altre cant col·lectiu feia que oblidàs la maleïda dicotomia o que, al contrari, quedés reforçat l’orgull per ser d’on era en escoltar tothom com deia:

—Davallada de la Mola, davallada de Maó, hem vingut a Ciutadella, al·lotes, per veure-vos…

Amarat de suor, era molt més bo el panet de salsitxes o de truita que, un any rere l’altre, demanaven a un bar anomenat El Hogar del Pollo, lloc on, pel que deia Salvador Bondia, sempre hi trobaven la mateixa gent, a la mateixa hora, fent el mateix de cada dissabte de Sant Joan a les dues i mitja del migdia. També era obligat anar a esperar l’arribada de la colcada al camí de Sant Joan de Missa, tot sortint-los camí, abans i després que hi haguessin fet una ronda i que, per açò, haguessin escapçat el vell camí amb una rotonda; o, després, fer botar els cavalls al pati del molí des Cavallitos, on l’hibisc resistia, incòlume, l’embat dels animals. Va ser per aquella zona —en dir-ho, la gent que l’escoltava va poder comprovar com els ulls de Salvador Bondia espurnejaren embargats per l’emoció— que un savi català (català de Menorca) el va menar a una cotxeria, on tastà per primera vegada el menjar blanc, àpat que el discurs desbocat va connectar amb el caragol dels casats, el dia de Sant Joan, el moment d’escoltar els mots de l’abadessa de Santa Clara, d’una pulcritud lèxica i fonètica excepcional, sobretot si es comparaven amb les paraules mal memoritzades i expressades amb accent castellà amb què el caixer senyor, més d’una vegada, havia fet la seva intervenció.

Bondia continuava parlant, però alentint el ritme, cada vegada amb més pauses, cada vegada més llargues, tenyint els records  amb una capa gruixuda de vaguetat i imprecisió. Dels costums no protocol·laris que havien esdevingut fites en el recorregut de la festa, i se’l tornà a veure emocionat en fer-ho, n’apuntà unes converses que qualificà d’angelicals davant d’un consell de savis vinguts dels quatre vents, al voltant d’un ribell amb el millor beuratge del món, fet que enllaçà amb les aventures inversemblants d’un encarregat de custodiar la clau de la casa on havien de dormir els de la colla, que va caure a la mar i es va ofegar, amb què donà pas, sense solució de continuïtat, a la facècia ocorreguda quan la rissaga del port de Ciutadella va pujar mentre es celebraven els jocs as Pla, que continuaren amb els cavalls amb l’aigua fins als genolls i la gent fent una guerra amb pistoles d’aigua per, tot seguit, narrar com havia format part, el migdia de Sant Joan, d’una orquestra de músics improvisats amb instruments insòlits que, dirigida pel mestre Cleofé, va recórrer un ranxo de parròquies del centre de la població mentre delectava la concurrència. Aquella va ser la primera vegada que Bondia —malgrat no poder-ho recordar— es va sentir d’aquí.

 

 

***

El discurs, ara ja vacil·lant i sense forces de Salvador Bondia, va trobar un grop important en arribar als dos anys en què, per la pandèmia, no es van celebrar les festes de Sant Joan. La memòria es trobà en un carreró sense sortida. I callà, davant de la decepció de la gent que l’envoltava. Feia mesos que aquell home no havia dit paraula. A l’àrea dels malalts mentals, on estava ingressat, passava les hores en silenci i amb la mirada perduda, assegut a una cadira de rodes. Ni de caminar, se’n recordava ja. Per açò, aquell parlament va sorprendre a tothom, començant per la infermera ciutadellenca que, després d’assumir que aquell any, per variar, no podria canviar el torn de feina —una tradició immemorial, també, aquesta— havia volgut celebrar la festa major del seu poble compartint una aluda de confits amb els usuaris del centre, i acabant pels quatre o cinc ancians amb qui Bondia, sense ser-ne conscient, compartia moltíssimes estones als espais comuns de l’hospital geriàtric.

S’acabaren les paraules. No en va dir cap més. De fet, traspassaria mig any més tard sense tornar a trencar el silenci. Pel cervell, aquell dia, encara aparegueren algunes imatges més, les més properes en el temps, totalment inconnexes. Però ja no va ser capaç de verbalitzar-les. Així, per un moment, sentí l’estranyesa amb què va viure el primer toc nocturn de flabiol, mesura amb la qual s’intentava combatre la calor asfixiant i, sobretot, les radiacions cancerígenes, amb què el canvi climàtic impedia de sortir al carrer a partir de les deu del matí fins a l’hora de la posta. També, durant uns segons, se li aparegué la imatge del primer Sant Joan en què, cinquanta anys després de la primera vegada que hi havia anat, una dona presidia la colcada. Joana de Vigo i Esquella, potser? Els noms se li mesclaven…

Molt més recent va ser el darrer dels records relacionats amb la festa que havien sobreviscut al naufragi dels dies i que, per tant, encara romanien a la memòria de Salvador Bondia, aquell en què la caixera pagesa de Tramuntana, Fàtima Abdel·là, l’encarregada de l’hotel rural de Biniaddaia —des que a l’illa havia desaparegut la pagesia, feia una vintena d’anys, les úniques feines del camp que donaven dret a participar a Sant Joan eren les dedicades a l’hostaleria, la qual cosa explica també l’origen francès de gairebé tothom que ha presidit la festa de llavors ençà—, menant el cavall amb destresa, a les corregudes a sa Plaça, després de molts anys de no fer-se, va tornar a obrir-se pas entre la gent que es mirava el pas de la colcada arrecerada a les voltes del carrer. S’hi dirigí després de pujar el parell d’esglaons que la separaven de la calçada, va envelar un parell d’arronsades per fer-s’hi lloc, abans d’enfilar un reguitzell de bots, justament davant de Salvador Bondia que, amb prop de setanta-vuit anys, acompanyava la neta en l’estrena santjoanera. En cap moment va ser conscient —qui podia saber-ho?— que, per a ell, aquella seria la darrera visita a la festa: en acabar l’estiu li diagnosticaren la malaltia. Ara bé, ambdós quedaren absolutament bocabadats davant d’aquella proesa.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0