Ordenar la biblioteca (com i on)

He hagut d’interrompre, per tal d’escriure aquest text, una petita recerca immobiliària per la xarxa. Bé, el que realment he fet és deixar-la per impossible, perquè els preus que es demanen fan impossible la idea d’anar-se’n a viure al camp. Hi ha massa especulació i, tal i com estan les coses, val més treure’m la idea del cap i dedicar-me, per variar, a rallar de llibres i, en concret d’una lectura que, tot i trobar-la decebedora, m’ha fet pensar en moltes coses darrerament. Massa coses.

El llibre en qüestió és obra de l’italià Roberto Calasso i l’ha publicat, en la col·lecció «Nous quaderns Anagrama», la coneguda editorial dirigida per Jorge Herralde. Com en tantes ocasions, va venir a trobar-me. No me l’esperava. A la llibreria Espai 14, mentre remenava volums, se’m va aparèixer. Per la mida, pel format, tot d’una el vaig associar amb La nova il·lustració radical (2017), de Marina Garcés, una lectura que vaig trobar força enriquidora ja fa uns anys. El títol de l’autor italià, Com ordenar una biblioteca (2021), va acabar determinant-ne la compra.

L’aparició d’aquesta obra em va agafar, tot s’ha de dir, en un moment en què justament açò, col·locar la meva col·lecció de llibres, era (i és) un autèntic maldecap. M’hi vaig encomanar, a Calasso, esperant que em donés solucions concretes i en vaig sortir escalivat. La lectura va ser força decebedora. I açò que, pel títol i pel format, que en permetia escatar-lo en un capvespre, va passar per davant de moltes obres que, encara ara, romanen a la llista d’espera per a ser llegits.

La sensació, amb Com ordenar una biblioteca, va ser de pèrdua de temps. Bàsicament, perquè em va semblar tornar a sentir una cançó de l’enfadós que m’embafa i amb la qual no connect de cap de les maneres: Ordines, Llovets, Steiners i altres intel·lectuals que es planyen per la pèrdua d’una determinada manera d’entendre la cultura humanística, la d’un món d’ahir en vies d’extinció, que conceben d’una manera força elitista. A la llista de gemegaires hi he afegit aquest autor italià, Roberto Calasso, l’existència del qual desconeixia absolutament abans de trobar-me’l a la llibreria.

Malgrat tot el que acab de dir, voldria apuntar que a l’obra, formada per una sèrie de breus assajos, hi ha algunes idees que tenen el seu interès —i, fins i tot, la seva concreció—, no només quan parla de les maneres en què es pot ordenar la col·lecció personal de llibres (o, perquè també s’hi refereix, de com disposar els exemplars a les llibreries on els venen). Calasso hi explica la manera en què les revistes culturals van ser importants en el període d’entreguerres o, fins i tot, de com va aparèixer la primera ressenya literària — en què l’autor (La Rochefoucauld) espatllà la crítica que li havia fet una veu amiga (Madame de Sablé). Interessant, tot plegat, píndoles d’història cultural, però no prou com per compensar el to ploraner i elegíac del llibre.

Potser, també, en aquesta visió poc amable que estic donant de l’obra de Calasso, hi influeix el fet que, en veure’n el títol, em vaig imaginar que hi trobaria uns continguts més pràctics, que els podria aplicar a la meva casuística concreta amb els llibres. Una mena de manual de biblioteconomia, vaja. Ja he dit que aquest és un tema que, ara mateix i encara, em fa perdre moltes hores de cavil·lar, entestat com estic a intentar trobar la quadratura del cercle: que hi càpiguen, en un espai relativament limitat, més llibres dels que físicament hi pot haver. La dificultat de l’operació augmenta en el moment en què aquesta impossibilitat obliga a haver de tenir la biblioteca repartida en un parell de cases. Que, en la col·lecció, hi hagi un ordre, entès com un criteri en el moment de tenir-los col·locats en un lloc o en un altre, esdevé una necessitat imperiosa. Hi ha més d’un desplaçament en joc: no és qüestió de fer viatges inútils a la recerca d’exemplars desubicats.

Per necessitats laborals, enguany he cursat un curs d’introducció a l’AbiesWeb, l’aplicació que serveix per gestionar les biblioteques escolars illenques. M’ha estat molt útil. Entre d’altres coses perquè, ni que sigui de rebot, algun dels continguts que hi he après, els podré posar en pràctica amb els llibres de casa (o de cases, no sé com dir-ho). La majoria, però, de cap de les maneres tindran una aplicació concreta a ca meva, començant per l’ús dels teixells o l’ordenació per matèries seguint el sistema CDU. Els primers perquè, a casa, els consider estèticament agressius (els lloms han de lluir, immaculats); la segona, perquè no crec que calgui un nivell tan gran d’especialització, tot i que, d’altra banda, estic força convençut que d’alguna forma els hauria de tenir catalogats: hi haurà un moment en què no els podré encabir en la memòria que, ara per ara, és el sistema de col·locació que faig servir i que, lògicament, ja m’ha donat algun disgust: hores i hores per trobar un llibre que, com no podia ser d’una altra manera, tenia a tocar i no el veia; alguns exemplars —pocs, per sort— duplicats, comprats un parell de vegades; anades i vingudes d’un pis a un altre només perquè necessit fer una consulta per a la feina…

En aquest sentit, fa uns mesos en què estic pernejant amb tota mena d’aplicacions que m’haurien de ser útils per a establir aquest ordre catalogràfic, tot i que per culpa de la feina no m’hi he pogut dedicar amb la concentració necessària. Per ara, Calibre (que, tot i estar pensat per a emmagatzemar llibres digitals, també pot ser útil per a gestionar biblioteques físiques) o Tellico m’han semblat massa senzilles i, d’altra banda, Koha, que he aconseguit d’instal·lar i fer funcionar correctament, tot i que em sembla que va molt més enllà de les meves necessitats. L’AbiesWeb, malauradament, no té versió d’escriptori per a usos particulars. Llàstima: ara mateix és el que conec millor.

El temps passa i els llibres, mentrestant, s’acumulen. Ara mateix la prioritat és disposar de suficients metres lineals de prestatgeries per a col·locar-los (tenir-los dins capses de cartró, com fins ara passava amb una part important de la biblioteca, m’ha fet perdre molt de temps en recerques inútils). Després, ja resoldré com catalogar-los i ordenar-los, seguint algun criteri lògic. També, però açò ja són figues d’un altre paner, estic començant a assumir que caldrà minvar el ritme de compra i potenciar altres sistemes d’accés al llibre en paper: fer un major ús de les biblioteques, demanar-ne prestats als amics i coneguts… Però, per molt que ho faci, sempre hi haurà els títols inevitables que caldrà tenir. En el meu cas, són eines de feina que he de subratllar, rebregar, rellegir… Els he de tenir a mà i han de ser meus.

Per acabar-ho d’adobar, fa poc, amb motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi, l’Ateneu de Maó va organitzar una activitat en què Pere Gomila ens va explicar com era la seva biblioteca personal. Hi vaig assistir i vaig xalar molt amb el que ens va explicar el poeta —i home del Renaixement— alaiorenc. Entre d’altres coses, vaig poder practicar-hi el noble i indígena esport de la xafarderia, intentant localitzar títols coneguts, compartits fins i tot, en les fotografies que, projectades, servien per acompanyar el discurs del ponent. També, vaig fer un alè en comprovar que no era l’única persona que tenia problemes, per manca d’espai, a l’hora de col·locar els seus exemplars als prestatges. Que hi hagués una doble filera generalitzada de volums em va ser un consol: no era l’únic que ho havia de fer.

En un moment determinat, Pere Gomila va citar La biblioteca de noche (Alianza, 2017), d’Alberto Manguel, una obra que havia llegit fa un temps, al costat de la seva Historia de la lectura (Alianza, 1998). Personalment, inclouria l’autor en la colla dels intel·lectuals queixosos que he citat uns paràgrafs més amunt, tot i que açò no vol dir que en llegir-lo no hi trobés continguts interessants que em van ser útils a nivell personal i professional. D’altra banda, tenc la sensació que Manguel, com tants altres, no es caracteritza precisament per ser una persona modesta, la qual cosa demostra la manera en què ha explicat urbi et orbe com va comprar una antiga capella (Le Presbytère, a prop de la ciutat francesa de Poitiers), per a convertir-la en la seva biblioteca personal, després de fer-hi les reformes pertinents. Un caprici que, tot s’ha de dir, fa goig.

Pere Gomila en va projectar una imatge, d’aquest espai manguelià. I va fer un comentari, crec que sincer, tot i que tenyit amb un tel d’ironia, en què va dir que si l’argentí havia fet servir una capella per a fer-s’hi la biblioteca, ell, en tant que escriptor menorquí, hauria de construir-se-la en un bouer, al camp illenc. Fins i tot, si no vaig errat, diria que va comentar que s’ho havia mirat, però que el projecte no havia tirat endavant. L’ocurrència no hauria d’haver tingut més recorregut, però la va dir en un moment en què em va trobar amb les defenses desprevingudes.

Per açò, fa dies que, de tant en tant, perd estones del meu temps cercant, a les pàgines web de les immobiliàries de l’illa, cases de camp amb un bouer. Com m’ha passat fa un moment, just abans de posar-me a escriure aquestes ratlles. N’hi ha, d’ofertes i, en més d’una ocasió, fan goig. Els preus, però, són prohibitius. A anys llum del sou d’un (de dos, més ben dit) funcionari. Es troben només a l’abast dels nous aprenents de Falcon Crest que, amb l’excusa del vi, intenten, en la majoria de casos, explotar les edificacions de les finques després d’haver-les convertides en allotjaments turístics, amb piscines incloses, entre d’altres endemeses mediambientals. Cap d’elles, per cert, pensades per a posar-hi llibres, la qual cosa no deixa de ser força significativa. Hauré d’acabar traient-me la idea de la biblioteca al camp del cap.

 

 

Share Button

Un comentari

  • Pere Gomila

    8 maig, 2021

    Quants mals de caps compartits, Isma! Moltes gràcies per les referències a l’acte de l’Ateneu. Va bé fer ús de les biblioteques en aquells llibres d’una sola lectura, sempre que els puguis trobar. I dels amics, és clar. Com sempre, un plaer llegir-ne.

Els comentaris estan tancats.