Arribar-hi tard (però fer-ho)

Diuen que durant l’adolescència es fan algunes de les coneixences que acaben acompanyant-nos durant la resta de la vida. Que sigui ver —que ho és—, no vol dir, però, que aquest procés s’hagi d’aturar amb els anys. Per anar bé, no hauria de ser així. En aquest sentit, una part important de la música que encara m’ajuda a fer la vida més passadora es va incorporar al meu bagatge en els anys de l’institut i la universitat, fa molts d’anys, gràcies a una mentalitat oberta que, tot i prioritzar els sons rockers més durs i metàl·lics, cercava qualsevol tipus de proposta que resultés emocionant per a degustar-la. Gràcies, sobretot, a les amistats i als intercanvis en els formats de l’època (cassets, vinils i, cap al final, discs compactes), d’una banda, i a la lectura de tota mena de revistes (i qualque llibre), de l’altra, vaig poder incorporar al meu bagatge sonor tota mena de grups, intèrprets i gèneres (en una època en què no era tan bo de fer com ara accedir-hi), d’entre els quals alguns dels anomenats clàssics, els imprescindibles. Només, però, alguns. Molts van quedar-ne fora.

Per sort, crec que no he perdut la curiositat d’anar descobrint noves músiques, ja sigui d’entre les propostes més actuals i, per tant, innovadores, com d’entre les que, per dir-ho d’alguna manera, formen part del cànon de la música popular. Així, per exemple, la lectura d’un llibre com Historia del Rock. El sonido de la ciudad, de Charlie Gillett (Ma non troppo, 2008), en la versió castellana —bastant mal traduïda, per cert, per Joan Sardà—, m’ha tingut entretingut un mes llarg, a la recerca, en paral·lel a la lletra impresa, de les cançons i dels treballs discogràfics que l’autor destaca, en una obra que abasta els anys cinquanta, seixanta i setanta de la història d’aquest gènere musical. Amb les plataformes digitals, aquesta tasca ha estat molt més senzilla que no pas abans. Les troballes, però, han estat igual d’enlluernadores. I, afortunadament, estic convençut que encara hi ha moltes peces esperant esser descobertes.

Ara bé, com m’ha passat amb The Band, un grup al qual, en el passat, no havia dedicat l’atenció necessària, malgrat haver-ne sentit a parlar, i que, un cop assaborits amb calma, al costat dels comentaris de Gillett, m’han enlluernat, no he pogut evitar de sentir una sensació agredolça amb la troballa, la mateixa que, no fa tant, em va revenir en descobrir grups com Pink Floyd, The Beatles o tot l’univers Bowie. Com pot ser que no els hagués escoltat abans? On devia tenir el cap en aquella època, que no els vaig donar l’oportunitat que es mereixien, amb la qual cosa me’ls he perdut durant massa temps?

La pregunta encara és més punyent en constatar que, en aquella època, vaig perdre el temps amb algunes propostes que, vistes ara, en perspectiva, em resulten fútils, insubstancials. Podria fer, aquí, una llista llarga de grups de l’anomenat Power Metal o Eurometal (Blinds Guardians, Stratovarius i coses per l’estil) per a exemplificar-ho, però no cal recuperar segons quines sonoritats que estan molt bé dormint el son dels justos. És molt millor centrar-me en les músiques que, pel meu gust, aguanten el pas del temps, i aprofitar per gaudir-les —ni que sigui parlant-ne ara i aquí—, per molt tard que hi hagi arribat.

En el cas dels Beatles no puc dir que no els hagués escoltat de jove. Qui no ho ha fet? És gairebé impossible. Ara bé, les cançons que en coneixia segurament formaven part de la cara més amable i més tòpica dels quatre de Liverpool, la del grup ie-iè que va encapçalar la British Invasion amb uns primers discos que traspuaven l’energia i la senzillesa primigènia del rock ‘n’ roll, en el viatge d’anada i tornada d’aquest estil musical al lloc d’origen, els Estats Units d’Amèrica del nord, després que els anglesos se l’haguessin fet seu, tot renovant-lo i tornant-lo a reivindicar. No va ser fins no fa gaire —poc més d’un any—, i gràcies a la lectura del llibre de Geoff Emerick, El sonido de los Beatles (Indicios, 2011), que no em vaig endinsar en els discos més experimentals del grup, els darrers, aquells en què l’estudi de gravació va convertir-se en un instrument musical més, en una època en què cada treball era un repte experimental que intentava superar l’anterior. Quanta bona música que m’havia perdut fins al moment! Vaig haver de posar-hi remei. Encara ho estic fent.

De rebot, aquest procés es va complementar amb una redescoberta dels primers treballs de la banda, ara sense el filtre dels tòpics, entenent-los també des de la rivalitat, musicalment enriquidora, entre els dos líders del conjunt, que va ser el motor que va fer evolucionar el grup. D’aquí en va sortir, també, una primera aproximació a la carrera en solitari de McCartney, i van aparèixer perles com l’excel·lent disc dels Wings, Band on the Run, de 1973. Curiosament, la connexió amb els Beatles ha tingut una derivada literària aquest estiu, gràcies a la darrera novel·la de Sebastià Alzamora, Reis del món (Proa, 2020). Tot i que ja en coneixia la connexió, gràcies a un llibre sobre el grup que no em va agradar gaire, va ser un plaer reviure, en forma de recreació literària, la trobada entre l’orientalista mallorquí Joan Mascaró i George Harrison (John Lennon també hi era, però tenia el cap a una altra banda) en un plató televisiu. Musicalment, va ser fructífera. S’ha fet necessari tornar a escoltar la cançó «The Inner Light» per arrodonir el procés.

Amb Pink Floyd em va passar una cosa semblant. De jove, n’havia escoltat algunes cançons, sobretot del disc The Wall (1979). Eren els anys de la caiguda del mur de Berlín. Record haver-ne vist, en directe, per la televisió, el concert que, amb motiu d’aquesta fita, havia ofert Roger Waters, quan encara anava a l’EGB (a una escola que es deia Primo de Rivera). Però poca cosa més. Si en vaig escoltar alguna peça d’algun disc anterior, em van semblar avorrits. Coses de heavys. Per sort, però, molts anys després, i gràcies a un documental de la BBC (de la sèrie «Classic Albums) dedicat a l’enregistrament de The Dark Side of the Moon (1974), va venir l’epifania. I, partint d’aquella pedra angular, la descoberta va començar primer cap endavant, amb Wish you were here (1975) i Animals (1977), i va seguir, cronològicament, cap endarrere, amb la incorporació de Meddle (1971) i la imprescindible trilogia psicodèlica inicial, amb Syd Barrett a la guitarra, veu i composició.

Enmig d’aquest camí, hi va haver un fet que en va augmentar la intensitat: un concert de tribut a Pink Floyd. Tot i que no em convencen gaire aquesta mena de propostes, l’espectacle que ens van oferir els menorquins The Dark Side al camp de futbol dels Noguessos, as Migjorn Gran, en el ja llunyà estiu de 2013, va ser antològic, rodó. Els he tornat a veure, amb diferents repertoris, i sempre m’han convençut. Segurament, el meu escepticisme davant les bandes de tribut parteix de prejudicis. Al final, però, es tracta de fer les coses ben fetes, sigui o no sigui teu el repertori que interpretes. L’impacte d’aquella primera actuació va ser enorme. Les conseqüències que se’n derivaren, anar a les fonts originals per abeurar-m’hi, un regal.

Potser el cas de David Bowie és el més curiós. Va haver de morir-se perquè m’hi comencés a interessar. El disc pòstum, de 2016 (que podríem anomenar Blackstar, per a entendre’ns) em va fer encetar una llauna que, tot i haver disposat d’un parell d’ocasions per a fer-ho en el passat, romania intacta. En els anys universitaris, a la biblioteca de Cerdanyola (que tantes alegries musicals em va donar gràcies al servei de préstec de discs compactes) vaig trobar-hi The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972). Me’l vaig endur a casa perquè, pel que havia llegit per aquí i per allà, aquell era un treball imprescindible d’un músic que era una mena de geni. I, en haver-lo escoltat, vaig trobar-lo un disc avorridíssim. Ara hi pens i me’n faig creus. Què hi tenia, dins el cap, en aquella època? Pardalets? Per exemple, m’agradaven molt Nirvana i, del disc MTV Unplugged in New York (1994), una de les cançons que se m’havien quedat gravades a la memòria era «The Man Who Sold the World». Boníssima. No fa tants d’anys, vaig descobrir que era una versió d’un tema de Bowie. Es veu que sí: pardalets.

No el vaig apreciar en l’època del grunge. Tampoc no ho vaig fer, unes dècades després, quan una ressenya al Popu em va fer escoltar The Next Day (2013). Es veu que no era el moment. Va haver de convertir-se realment en pols d’estels perquè, a la fi, aterrés al seu planeta musical. Hi tingué molt a veure, en aquest cas, no un llibre, sinó veure’n, a Barcelona, l’exposició «David Bowie is». Després d’aquella intensa immersió en l’univers del polifacètic i camaleònic músic britànic, amb el riff de «The Jean Genie» martellejant-me el cervell, el procés va ser irreversible. Van venir els discos i, també, els llibres al voltant de l’obra de l’autor, d’entre els quals destaca l’imponent catàleg de l’exposició. Així, a poc a poc, en un procés que encara dura —coses de l’ars, sempre longa— he anat assaborint molts dels seus treballs, incloent-hi una reeixida segona oportunitat per a The Next Day i Ziggy Stardust. En aquest camí, a més de les cançons més conegudes (en té un xinxer!), n’han sortit d’altres, més discretes, que s’han mostrat igualment delicioses.

Després d’aquest recorregut per tres imprescindibles de la música als quals he arribat tard, crec que no hi és de més reconèixer la sort que he tingut de poder-los acabar incorporant a la motxilla sonora amb la qual vaig fent camí. I a tot açò, cal afegir-hi el consol de pensar que, tal i com m’ha passat amb els Beatles, Pink Floyd o David Bowie, per anar bé encara n’haurien de venir més, de descobertes enlluernadores. Així, quan torni a demanar-me on tenia el cap en aquells anys, serà un bon senyal saber que encara hi ha temps per a compensar-ho.

Share Button

Deixa un comentari