Tota la culpa és meva i de ningú més. Badava. Mirava les flors, absorta, les olorava… Eren irresistibles i no me’n vaig saber estar. M’imagín que us en feu a la idea: les debilitats de l’esperit… Què us he de dir que no sapigueu? No els va ser gens difícil capturar-me. I ara estic aquí, privada de llibertat. Esperant el final, perquè sé que no hi ha cap altra sortida. En poc temps seré morta. Segurament, per sacrificar-me, m’introduiran en èter, perquè és fonamental que es conservi bé el meu cos. Els interessarà que no se’n faci malbé cap detall. Després, curosament, em ficaran dins d’una capsa amb la tapadora transparent, fixada amb una agulla clavada al pit. A punt per a ésser exhibida.
Al museu de ciències naturals, prest, hi haurà coes per veure’m. Milers de papallones romandran expectants per contemplar-me, a mi, un raríssim exemplar femella d’homo sapiens sapiens, tan preuat pels entomòlegs.
Visits: 0
S’ha acabat. Sí. No n’hi ha més.
Ja s’ha acabat ?