Malestar en la Globalització

Aquest és el títol del llibre de’n Joseph E. Stiglitz que m’havia compromès a comentar. Me n’havien arribat bones referències, però tot i així m’ha sorprès molt. És un d’aquells llibres fonamentals per a entendre el món, per entendre perquè les coses són com són i què es pot fer per canviar-les.

Pràcticament tota la temàtica es mou en l’àmbit de la macroeconomia, de les institucions econòmiques globals (FMI, BM, OMC, etc), i de com aquestes estan sovint governades pel que ell anomena “fonamentalistes del mercat”, que han convertit la ciència econòmica en ideologia econòmica, i han provocat grans desastres a tot allà on han intervingut (per no xerrar directament de fam i morts).

Val a dir que no es podria trobar un autor millor. Si aquest llibre l’hagués escrit un profà, un antisistema, o un economista de poca monta, ningú li hagués fet ni cas. Però en Joseph E. Stiglitz és un economista teòric reconegut mundialment, Premi Nobel d’Economia el 2001 per les seves aportacions a la teoria econòmica, ex assesor econòmic del Gabinet Clinton, i ex vicepresident i economista en cap del Banc Mundial. En fi, que sap molt bé de què xerra, i n’ha vist de tots colors, i de ben a prop.

En diferents capítols, analitza el funcionament de la pressió internacional sobre els països emergents, i tracta en profunditat diversos casos concrets. Molt curiosos son els casos de Russia i Xina. Els primers van ser dirigits pel FMI en la seva transició del comunisme al capitalisme. Els segons no els hi han fet gaire cas i han preferit decidir ells. El resultat no pot ser més revelador, Russia es va enfonsar en un recessió sense precedents en temps de pau, i encara no han recuperat el nivell que tenien abans de començar. Mentrestant, Xina fa 25 anys que creix a ritmes espectaculars. No és que els economistes del FMI siguin tots uns inútils i cometin un fall sobre l’altre, el que passa en realitat és que els objectius reals del FMI son molt diferents dels teòrics, clar.

També molt interessant és l’anàlisi que fa de la relació Estat – Mercat. Avui en dia està plenament acceptat, en teoria econòmica, que els mercats tenen falls. Els mercats funcionen molt bé per aconseguir més eficiència, però només en determinades circumstàncies. Em sembla al·lucinant que s’hagi tardat 150 anys en descobrir açò, però així és, i fa només 30 anys que es comencen a documentar teòricament les condicions en què els mercats NO funcionen. L’explicació més mundana és que el mercat ideal no existeix, els mercats no funcionen mai aïllats, funcionen dins de societats, amb determinades costums, determinats prejudicis, determinades lleis, etc, i això condiciona, evidentment, el seu funcionament.

El personatge defensa que l’Estat ha d’acometre un paper molt important, proporcionant lleis adequades (per regular fallides, per regular la banca, per regular importacions o exportacions, etc), cobertura social (atur, sanitat, pensions), proporcionant educació de bon nivell, garantint que els guanys de l’economia es distribueixin adequadament, etc. Les eines per fer açò son les lleis, els impostos, les subvencions, i el Banc Central, encara que aquest darrer ja no el controlen els Estats,a Europa.

La conclusió final seria que els Estats sense mercats no funcionen gens bé (cas comunista), però tampoc funcionen gens bé els mercats sense Estats (cas neolliberal defensat pel FMI). No hi puc estar més d’acord. I per obrir el debat, intentaré anar creant entrades noves que exemplifiquin diferents aspectes, que aquesta ja cansa.

Share Button

6 comentaris

  • Pau

    25 març, 2008

    El moviment cooperativista i d’economia social no es deixa simplificar fàcilment. És tan complexe, com interessant i camaleònic. No és cap exageració dir que el que s’ha aconseguit al País Basc en termes de creixement econòmic i justícia social a través del cooperativisme és molt, moltíssim. Ho podem comentar més abastament si voleu. E·n qualsevol cas Eroski és potser la cara menys atractiva (òbviament com més creix el moviment més s’assembla a una gran multinacional).

    D’aquest tipus d’economia a Menorca en tenim un exemple molt modest però ben digne, que és Mestral, el qual està clarament inspirat en exemples bascos, molt especialment els traperos de Maus de Pamplona.

    Darrera tots aquesta teranyina d’actuacions hi ha un principi polític i econòmic diferent al que defensa la socialdemocràcia més clàssica. Al centre de tot això hi ha la creença que no n’hi ha prou amb un canvi polític, cal també un canvi de les estructures socials, una democratització de l’economia i de la societat. L’èmfasi està en l’auto organització i el treball de base i no en el creixement insostenible de l’estat.

  • Santi

    25 març, 2008

    Interessant la distinció que fas entre lliberals de veritat i lliberals de cul de bòtil, Pau. En quant al tema del cooperativisme, m’equivoc o és només una distinció en l’organització interna de les empreses ? Vull dir, Eroski té un funcionament molt diferent de Caprabo, però de portes endins. De portes enfora, actuen com a empreses privades igual que les altres, o no ?

  • Pau

    24 març, 2008

    Jo hi veig quatre postures i no dues.

    1) El PP és per mi el partit menys liberal de tots. El que creu més en l’estat i menys amb el mercat. No és per casualitat que els seus principals dirigents siguin alts funcionaris (Rodrigo de Santos inclòs), no empresaris. Una de les coses que fa d’Espanya un país diferent és la inexistència d’una dreta liberal.

    2) L’únic partit realment liberal (és a dir qu dóna prioritat al mercat) que hi ha hagut a Espanya és CIU. El PNB també és podria qualificar com a liberal encara que no tant. Tot i ser de dretes, el seu punt de vista sempre ha estat molt diferent al del PP.

    3) No sé ben bé que pensar del PSOE. Per una banda defensa un estat més fort (més despesa social, més impostos), per altra banda sempre s’ha demostrat més liberal que el PP. Els grans empresaris sempre han preferit el PSOE, senzillament perquè els deixar fer més que el PP.

    4) Hi ha una quarta perspectiva que tradicionalment s’ha associat amb l’esquerra aberzale i en menor mesura amb l’esquerra catalana (ista), sobretot la que té una arrel anarquista. Enlloc de reclamar un estat més fort, l’esquerra aberzale ha donat prioritat al cooperativisme, és a dir a un “socialisme” no estat. Aquesta perspectiva ha donat lloc a la cooperativa més gran del móm, Mondragón (www.mcc.coop). A Catalunya també hi ha exemples interessants que no han encara convergit en una empresa comparable a Mondragón. El model que va impulsar el seu dia l’esquerra i la esglèsia Aberzale no s’ajusta ni al liberalisme ni a la socialdemocàcia. Tanmateix és el que ha produït els millors resultats (el País basc té els index de justícia social més alts d’Espanya)… i ha estat governada sempre per un partit que no es diu d’Esquerres.

  • Pau

    24 març, 2008

    Moltes gràcies per aquesta entrada (i les que la seguiran). Són realment molt interessants.

    N’he sentit parlar bastant de Joseph Spitglitz per aquí. Fa un parell de setmanes per exemple el diari The guardian feia referència a un treball seu sobre el cost econòmic de la guerra d’Irag. L’article val la pena. Posa els pels de punta. El podeu trobar a http://www.guardian.co.uk/world/2008/feb/28/iraq.afghanistan
    L’article es basa en un llibre d’Spitglitz i Bilmes que porta per títol “The Three Trillion Dollar War” (la guerra del trilló de dolars)

    M’interessa molt el tema que introdueixes encara que se’m fa difícil parlar de temes tan generals i complicats. En qualsevol cas és interessant seguir el debat econòmic (i geopolític) actual des d’Anglaterra (tenc una entrada pendent al respecte). Hi ha una certa sensació que el model econòmic (i geopolític) neo-liberal que es va imposar durant la dècada dels 80 està fent figa i que les coses estan canviant molt depressa. És interessant veure com tot aquest debat s’està produint no per causalitat al centre de l’imperi. A Amèrica en aquest moment s’estan qüestionant moltes coses (i Spitglitz – per cert possible assessor econòmic de Barack Obama -n’és un bon exemple). És una llàstima que en sapiguem tan poc.

  • Santi

    24 març, 2008

    Els partits polítics són els que, en última instància, decideixen com actua l’Estat. Ara mateix veig dues postures principals:

    1) La del PP, alineada més amb els fonamentalistes del mercat, dient que l’Estat no ha d’intervenir gens a l’economia, però movent cel i terra quan una empresa catalana intenta comprar una empresa seva, o privatitzant empreses públiques en condicions monopolístiques. És a dir, el discurs de no intervenció en realitat és un discurs de no control del que fan i desfan, al igual que el FMI.

    2) La socialdemòcrata, que defensa una major intervenció de l’Estat dins l’economia, per garantir drets fonamentals i assegurar cert benestar social.

    L’altra antiga postura, la comunista, no sap encara ben bé quin discurs articular en aquest aspecte. No sé si em deix cap alternativa seriosa actual, potser si.

    Per altra banda, dir que el llibre no es limita a diagnosticar problemes, proposa solucions amb pels i senyals, i fonamentant-les en bases teòriques sòlides i amb experiències prèvies. És cert, però, que encara que s’usa un llenguatge el més planer possible, potser es faci difícil seguir els raonaments sense unes nocions bàsiques de macroeconomia.

  • Isma

    24 març, 2008

    Molt interessant la ressenya i, especialment, la conclusió. El que me deman ara és:
    a) qui defensa la posició d’un Estat amb mercat?
    b) com es concreta aquesta defensa des de l’economia no macro?
    c) què hi poden fer els partits polítics, quin és el seu paper (és a dir, el de l’estat)?
    Són preguntes que se m’ocorren de veres i corrents i que no cerquen resposta aquí i ara. El llibre planteja alternatives o es dedica només a diagnosticar el problema?

Els comentaris estan tancats.