Panellets primaverals

panellets-paso-a-paso-8

 

Al llarg de la setmana passada, al món han succeït moltes coses, algunes de les quals, segurament, condicionaran la història futura de la humanitat. No ho dic de broma. A nivell internacional, un atac informàtic massiu ens ha mostrat un nou camp de batalla per a guerres que ja s’estan donant en el nostre present immediat (a més de constatar el que ja sabem: que via mòbil i internet ens tenen totalment controlats). A més, Donald Trump segueix l’escalada de despropòsits, amb un primer viatge internacional a l’Aràbia Saudita que, com tothom sap, és el gran garant de la democràcia a l’orient mitjà, a fer negocis relacionats amb l’armament, després d’haver cessat el cap de l’FBI per tafaner (l’home li cercava les pessigolles russes, l’altra gran abanderada de la llibertat i els drets de les persones del món mundial). Les altres aturades del viatge també han estat molt significatives: Israel i el Papa Francesc. Tot açò després d’haver aconseguit posar una altra vegada a l’agenda política nord-americana el mot impeachment. Aquest home està fent carrera!

Mentrestant, la Gran Bretanya, sacsejada per un altre gran atemptat, execrable com ho és qualsevol tipus de violència (amb menys morts, açò sí, que els que es poden recomptar cada dia a Síria, per exemple), segueix avançant cap al Brèxit, amb unes eleccions a curt termini que, indiquen les enquestes, reforçaran el lideratge de Theresa May. A Alemanya es consolida Angela Merkel, també a la darrera cita electoral, i a la Mediterrània segueixen ofegant-se, rutinàriament, milers de persones que cerquen un futur millor. A Europa, també cal dir-ho, s’ha evitat que els moviments xenòfobs de la ultradreta feixista hagin assolit el poder, a canvi, però, d’haver-se de conformar amb mals menors neoliberals com a premi de consolació. I, a Espanya… Bé, d’Espanya: què n’hem de dir? La realitat és allí una gran pantalla de plasma, impassible davant de la corrupció sistèmica i les lluites intestines per conquerir l’espai electoral de l’esquerra.

A Menorca també tenim prou temes d’interès. La correcció del disbarat perpetrat per l’anterior equip de govern del Consell amb la carretera avança, tot i que massa lentament. També, malgrat la decepció que ha suposat l’informe d’ICOMOS, la candidatura de la Menorca talaiòtica acabarà assolint el reconeixement com a patrimoni de la humanitat a mitjà termini (tal i com estava previst: algú es pensava certament que faríem un ou de dos vermells a la primera?). També, la protecció de la posidònia sembla un fet (la qual cosa és fonamental per a seguir tenint platges d’aigües cristal·lines). Al darrere d’algunes de les decisions cabdals que es prenen en relació a l’illa hi ha la feina constant i assenyada del GOB, que enguany celebra els seus primers quaranta anys d’existència. Fins i tot, en aquesta llista, cal esmentar que l’ajuntament de Maó avança en el reglament d’ús de la llengua catalana a l’administració (tot i que la normalització del topònim segueix vergonyosament encallada). Com es pot comprovar fàcilment, sense voluntat de ser exhaustiu, la llista de notícies transcendents no té acabador. Malauradament, però, el tema que emplena les converses de la gent, que inunda les xarxes internàutiques, a més de l’omnipresent futbol i el gall eurovisiu, és Masterchef. Açò és el que hi ha. Ni l’exili a l’illa més remota de la Polinèsia serviria per a fugir-ne, pel que sembla. Potser per açò, intentarem de treure’n alguna cosa de profit.

M’imagín que tothom sap en què consisteix aquest reality show embolcallat amb l’aparença d’un concurs culinari que, en el capítol situat a Menorca, ha enganxat una barrabassada amb una altra (cosa que no és novetat: ho fa en cada entrega, açò de mostrar-nos una versió molt esbiaixada de la realitat). En aquesta ocasió, ha ferit directament l’orgull dels menorquins. Es veu que ha estat tan gran, la magnitud de la tragèdia, que fins i tot el diari «de tots els menorquins» (quin eufemisme més polit!) l’ha convertida en tema de portada. També n’han parlat, és de justícia dir-ho, altres mitjans de comunicació, radiofònics i escrits, com a mínim. I les xarxes bullen amb les opinions que s’hi couen. No hi ha cap mena de dubte que, a la nostra illa, hi haurà un abans i un després de Masterchef, de conseqüències imprevisibles. Ara bé, com que els illencs vivim a l’illa de la calma, no s’ha de descartar que tot açò acabi essent fum de formatjades i que el suflé davalli en un parell de dies (el temps que es trigui a trobar una altra beneiteria que la substitueixi). Potser en el moment de llegir aquest text, una part molt important de la societat menorquina ja no recordi res del que va passar i canalitzi les seves energies en una altra direcció.

D’entre la llarga llista de greuges que ha ocasionat la recreació de la gastronomia illenca perpetrada per Masterchef, la premsa ja s’ha encarregat de destacar allò que més ha cogut en l’esperit dels menorquins autèntics: els panellets. Aquestes postres s’han convertit en la mare de tots els casus belli possibles perquè, oh sacrilegi!, no formen part de la cuina illenca, segons diuen tots els habituals experts en tot (n’han sortit a carretades) que, cansats de comentar com ha de ser la gestió de l’arena de les platges, la connexió de la carretera general i l’entrada a Alaior, la solució del problema del transport aeri, l’ordenació del lloguer turístic, la massificació de les festes de Sant Joan i l’alineació que hauria d’haver presentat la Unió per pujar a tercera, tots aquests saberuts, deia, habituals dels sanedrins virtuals, han contribuït amb les seves aportacions a posar tots els punts sobre les is. Fins i tot les majúscules, que també n’han de dur.

No voldria fer d’advocat del diable, res més lluny de la meva intenció, però tenc els meus dubtes sobre si els panellets són o no mereixedors de l’ostracisme i del rebuig que, per exemple, demana el gremi de pastissers. No tenc prou elements per a l’anàlisi, però no m’agraden aquestes afirmacions categòriques, especialment aquelles que es refereixen a la puresa genètica, en aquest cas gastronòmica. Per poder començar a parlar-ne amb propietat, hauríem de definir en primer lloc on hi ha els límits d’allò que podem considerar o no autòcton. Per exemple, en el camp de la gastronomia, els tomàtics no van arribar a Menorca fins ben entrada l’edat moderna. En canvi, l’oliaigua és un dels plats bandera de les nostres menges. O, canviant d’àmbit, a les festes, ara que ve Sant Joan, tothom troba part indissoluble del caragol des Born la sarsuela «El postillón de la Rioja» quan és evident que el seu origen no és medieval (com tantes altres tradicions immemorials de les festes ciutadellenques). Molt més recent encara és el combinat de gin amb llimonada, la «pomada», que tothom considera totalment menorquina, la beguda tradicional de les festes, una mescla, ai las!, que els nostres avis tot just coneixien, avesats com devien estar a beure «pellofes». Calen dades per poder fer afirmacions fonamentades de les coses (per demostrar, per exemple, que la ginebra illenca té l’origen als Països Baixos i no a Anglaterra hi ha qualcú, n’Alfons Méndez en aquest cas, que ha fet una recerca exhaustiva, rigorosament documentada, amb fonament).

En el cas dels panellets, unes postres d’origen àrab, Bep Al·lès explica que al segle XIX apareixen mencionats en un receptari de cuina senyorial a Ciutadella. És a dir, d’açò fa més de cent anys. Evidentment que pot tractar-se d’un fet molt puntual. Anecdòtic fins i tot. Ara bé, Jaume Fàbrega, explicant la història d’aquesta menjua, diu que es pot afirmar que al segle XIV ja se’n feien, a Catalunya, però que no és fins al XIX que comencen a aparèixer en receptaris, és a dir, en tenim testimonis escrits. Així i tot, el Baró de Maldà també els cita. A més, els panellets són un producte escampat arreu dels Països Catalans (també se’n fan a Eivissa i al País Valencià, i açò és a tocar de casa). Podria ésser el cas de Menorca i els panellets? Es fan, bàsicament, amb ametlles, sucre i ou. Com els amargos. Estem parlant de la mateixa base, tot i que amb noms diferents? Jo no hi entenc. El que dic ho he llegit per aquí i per allà (en fonts que consider fiables). Però m’hi manquen dades i m’agradaria que algú me’n fes cinc cèntims.

La meva digressió volia arribar fins aquí: a la idea que cal ésser molt prudents a l’hora d’establir de manera tan fàcil quines coses són o no genuïnes, també en la cuina illenca, perquè, si comencéssim a ser molt primmirats, potser ens quedaríem en faldaret. I més a un lloc com Menorca, en què gairebé tot és una mena de melting pot elaborat a base de segles d’influències vàries. Si haguéssim de definir quines són les nostres postres autèntiques, arribaríem a algun acord? Potser convé que ho deixem aquí. Som el primer que estic convertint en categoria allò que només hauria de ser una simple anècdota. I no  voldria caure en la síndrome del panellet o de l’amargo: en petites quantitats són excel·lents. Però, si ens passam, embafen.

 

 

 

 

 

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0