D’entre els tòpics que la gent del Principat, sobretot la de Barcelona, atribuïa als menorquins durant els anys universitaris, en què érem l’element exòtic de les facultats, n’hi havia dos de destacats. D’una banda, una immensa majoria creia que tots els illencs sabíem sonar la guitarra. Més d’un m’ho va demanar. Potser la presència habitual d’aquest instrument en qualsevol de les festes en què participàrem mentre vam viure entre la ciutat comtal i Cerdanyola del Vallès, en les quals sempre hi havia diferents intèrprets rascant-ne, millor o pitjor, els acords, facilitava pensar-ho. D’altra banda, molts companys continentals també donaven per fet que, a Menorca, tothom tenia coneixements avançats de meteorologia.
És cert que entre els catalunyesos n’hi havia més, de creences estrambòtiques. Algunes eren, senzillament, una llegenda urbana. Per exemple, la que deia que no teníem supermercats ni cabines telefòniques, a l’illa, i que, per açò, havíem d’agafar el vaixell cada dos per tres per anar a comprar o a telefonar a Mallorca. Més exagerada era la que ens ubicava en un espai tan reduït que, en jugar a futbol, si xutàvem prou fort, la pilota anava a parar a la mar. Podria estirar, ara i aquí, del fil del desconeixement que hi havia —que hi ha—, per diversos motius, entre territoris germans. Però no és açò el que m’interessa escatir avui.
Tornem a la idea, apuntada al primer paràgraf del text, segons la qual tots els menorquins duim incorporat de sèrie un meteoròleg a dins. Malgrat ser un mite, és a dir, un relat sense fonamentació racional, alguna part de raó sí que pot tenir. Viure a una illa en condiciona la cosmovisió. Hi ha una sèrie de factors que ho expliquen. Alguns teòrics parlen de la illenquitat, «una espècie de funció fenomenològica lligada a tres dimensions: la magnitud de l’illa, la distància d’aquesta a les terres continentals i el seu caràcter microcòsmic que li confereix la quantitat de varietat que conté», d’acord amb la definició que en dona el geògraf mallorquí Bartomeu Barceló.
El pare de la criatura terminològica, el francès Abraham Moles, incidia en el fet que la forma geogràfica del món en què vivim els illencs implica necessàriament una incidència sobre com el concebem. Hi ha força literatura acadèmica al respecte. Fa uns mesos, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, el professor Julio Peñate va exposar com la illenquitat es manifesta en la literatura feta en territoris insulars, en una conferència il·luminadora des del moment en què la majoria d’exemples que va citar, procedents d’illes de tot el món, es podien aplicar també a la nostra realitat.
Parlar de quin temps fa, farà o ha fet, és un dels temes més comuns de la quotidianitat. Arreu. És el típic exemple que se cita en parlar dels registres col·loquials. La meteorologia és objecte de les converses banals per excel·lència. Quan dos desconeguts no saben de què rallar entre ells, però no els queda més remei que fer-ho, aquesta sol ser una sortida digna: es transmet informació poc especialitzada, compartida per tothom i que no compromet les parts en diàleg. De fet, és ideal a l’hora de trencar silencis incòmodes.
A Menorca, també. Però m’atreviria a dir que aquí anam més enfora. Les dimensions específiques de l’illa —que no deixa de ser tot un món, però en petit— hi contribueixen de forma evident. La meteorologia forma part del conjunt d’ingredients que conformen la identitat menorquina. No es troba al mateix nivell que la consciència territorial i paisatgística o l’ús de la llengua pròpia, que en serien fonamentals i amb les quals està indefectiblement lligada, però sí en una posició força significativa.
No és tothom que pugui dir que pot veure, sense gaire esforç, sortir i pondre’s el sol damunt la mar el mateix dia, sense haver de fer una quilometrada, ni agafar cap avió. En pocs llocs passa que, en funció d’on bufa el vent, es pugui triar entre anar a nedar al nord o al sud. Per açò cal, açò sí, diferenciar la tramuntana del llebeig, per exemple. Abans d’agafar els tapinets i partir cap a la platja, la comprovació és inevitable. No calen penells per a fer-la.
I n’hi ha més. Molta gent fa càlculs matemàtics de gran complexitat durant les plogudes tardorals —enguany, malauradament, no—, en què variables com les quantitats precipitades, la temperatura o el percentatge d’humitat, permeten saber quan s’ha d’anar als rotlos i trobar-hi els esclata-sangs a punt, gairebé, d’emplatar. Els pluviòmetres són habituals a moltes cases: més d’un té registres acumulats dels règims de pluges domèstiques en sèries històriques, ja sigui anotats a mà en una vella llibreta d’espiral metàl·lic i tapes de cartó marronós o, els més moderns, picades a dos dits en un full de càlcul informàtic. De fet, n’hi que quan truquen a algun familiar, al poble del costat, per demanar-los si ha plogut per ca seva, reben per resposta dades d’una precisió gairebé inhumana. Res de poc o molt: han caigut tres litres vuit-cents seixanta-set en vint-i-quatre hores. A Menorca, les estacions meteorològiques són habituals a les llars. De fet, en aniversaris, per Nadal o per Reis, són un regal molt ben valorat. I útil. A l’estiu, per exemple, constatar que al menjador de casa, en haver dinat, hi ha trenta-dos graus amb set de temperatura, justifica la posada en marxa de l’aire condicionat. Les dades són incontestables. Científiques. No hi ha excuses ecologistes que valguin per mantenir-lo apagat.
L’arribada de les aplicacions digitals —instal·lades, sobretot, als telèfons mòbils — ha ajudat a consolidar el fenomen de l’Homo meteorologus minoricensis. Un menorquí de pro sol consultar amb freqüència l’AEMET, l’agència estatal de meteorologia, per molt que el disseny carrincló del lloc web no convidi a fer-ho. Coneix amb tot detall la previsió, per hores o diària, a la vegada que segueix l’evolució del temps, gairebé en directe, gràcies al radar regional —quan funciona, cosa que no passa sempre. Els més esnobs fan servir eines més especialitzades. Diu molt de qui l’empra tenir instal·lada Windguru, una aplicació pensada inicialment per als surfistes. El festival de dades que apareixen a la pantalla, amb una disposició poc amigable dels continguts, cosa que en dificulta encara més la comprensió, és antològic. Hi ha qui no pot viure sense els mapes animats de Windy o d’aplicacions similars com Ventusky: enganxen més que els vídeos de TikTok. De fet, la meteorologia gaudeix d’una gran acceptació a les xarxes socials. En aquest tros de món hi ha canals específics de WhatsApp, pàgines i grups a Facebook o usuaris amb una capacitat didàctica lloable que ajuden els llecs en la matèria a entendre com funcionen els diferents models de previsió o la terminologia més complexa de la disciplina, per donar i per vendre.
És indubtable que, amb la tecnologia, hem guanyat en fiabilitat. No sé, però, fins a quin punt s’ha perdut pel camí el punt de màgia amb què els nostres ancestres miraven el cel, intentant escatir-ne els designis. Fins a quin punt empram encara les expressions lingüístiques amb què els menorquins hem parlat del temps meteorològic? La monografia Els noms populars dels nivolats, boires i vents de Menorca, de Jordi Manent, publicada el 2005 per l’IME, en recull una caterva. Són el fruit de l’observació directa del medi, del cel, del paisatge, de les postes de sol sense cercar-hi la fotografia artística… Tot açò, a través d’una pantalla, canvia de forma radical. És evident.
Jo mateix, ho confés, he seguit l’evolució d’alguna tempesta a través del Rain Alarm —en tenc els avisos activats a l’ordinador i al mòbil. És a dir, m’he conformat a no sortir del despatx, en tost de contemplar l’espectacle del cel encès —llamps i trons— i del vent enfurit per la finestra, a redossa. O, fins i tot, amarat de romanticisme mal entès, sortint al balcó per deixar-me esquitxar una estoneta per les gotes de pluja. Entenc, però, que és la manera idònia de fer-ho, a través de la pantalla, quan les coses passen a una distància que no és abastable per a l’ull humà. Amb les darreres danes, contemplar com el vermell, fins ara el color més fort per referir-se a la intensitat de la pluja, s’anava movent a temps gairebé real, ara sobre la mar, ara tocant terra i, per tant, fent destrosses, ha estat possible gràcies a aquestes eines tecnològiques.
Passa, però, que el clima està canviant tant que la meteorologia ha esdevingut, de cada vegada més, imprevisible, com indiquen els experts. Sembla paradoxal, en un moment en què disposam de més dades que mai i d’eines que les analitzen amb un aprofundiment espectacular, que açò sigui així. Més mal de predir i més destructiu. Sobretot, en indrets com la Mediterrània occidental, en què la mar s’ha convertit en una autèntica bomba de rellotgeria. Justament on vivim.
Visualitzacions: 12